Benvolguts germans i germanes, bon dia!
Sant Pau, en la seva Carta als Romans, ens recorda la gran figura d’Abraham per indicar-nos el camí de la fe i de l’esperança. D’ell l’Apòstol escriu: «Esperant contra tota esperança, va creure i va arribar a ser pare d’una multitud de pobles» (Rm 4,18); «esperant contra tota esperança». Aquest concepte és fort: fins i tot quan no hi ha esperança jo espero. És així el nostre pare Abraham. Sant Pau s’està referint a la fe amb què Abraham va creure en la paraula de Déu que li prometia un fill. Això era realment fiar-se esperant «contra tota esperança», era tan inversemblant el que el Senyor li estava anunciant, perquè ell era vell —tenia gairebé cent anys— i la seva dona era estèril. No se n’havia sortit! Però Déu li ho va dir, i ell ho va creure. No hi havia esperança humana perquè ell era vell i la dona estèril, però ell creia.
Confiant en aquesta promesa, Abraham es posa en marxa, accepta deixar la seva terra i convertir-se en estranger, esperant aquest fill «impossible» que Déu li donaria, encara que el si de Sara era com si estigués mort. Abraham creu, la seva fe s’obre a una esperança aparentment irracional; és la capacitat d’anar més enllà dels raonaments humans, de la saviesa i de la prudència del món, més enllà del que normalment es considera assenyat, per a creure en l’impossible. L’esperança obre nous horitzons, fa capaç de pensar en el que no és ni tan sols imaginable. L’esperança ens permet entrar en la foscor d’un futur incert per a caminar en la llum. És bonica, la virtut de l’esperança; ens dóna tanta força per caminar per la vida!
Però és un camí difícil. I arriba el moment, també a Abraham, de la crisi del desànim. Ha confiat, ha deixat la seva casa, la seva terra, els seus amics… Tot. Se’n va, arriba al país que Déu li havia indicat, passa el temps. En aquella època fer un viatge així no era com avui, amb els avions —es fa en poques hores—; durava mesos, anys! El temps ha passat, però el fill no arriba, el si de Sara queda tancat en la seva esterilitat.
I Abraham, no dic que perdi la paciència, però es queixa al Senyor. Això també ho aprenem del nostre pare Abraham: queixar-se al Senyor és una manera de pregar. A vegades sento, quan confesso: «M’he queixat al Senyor…», i jo responc: «Naturalment, queixa’t, ell és pare!» Aquesta és una manera de pregar: queixa’t al Senyor, això és bo. Abraham es queixa al Senyor dient: «“Senyor Déu, […] jo me’n vaig sense fills i l’hereu de casa meva és Elièzer de Damasc” [Elièzer era aquell treballador que feia totes les feines]. Afegeix Abraham: “No m’has donat descendència, i el meu hereu haurà de ser un dels meus servidors. Llavors el Senyor li va comunicar la seva paraula i li respongué: “No serà aquest, el teu hereu; serà un fill que naixerà de tu.” Després el Senyor va fer sortir Abraham fora de la tenda i li digué: “Mira el cel i compta les estrelles, si és que les pots comptar. Doncs així serà la teva descendència.” Abraham va creure en el Senyor, i el Senyor li ho comptà com a justícia» (Gn 15,2-6).
L’escena té lloc de nit, a fora és fosc, però també en el cor d’Abraham hi ha la foscor de la desil·lusió, del desànim, de la dificultat a l’hora de continuar esperant alguna cosa que és impossible. Ara el patriarca és massa vell, sembla que ja no hi és a temps per a tenir un fill i serà un servent qui es farà càrrec de tota l’herència.
Abraham s’està adreçant al Senyor, però Déu, encara que estigui present allí, parlant amb ell, és com si s’hagués allunyat, com si no hagués complert la seva paraula. Abraham se sent sol, és vell i està cansat, la mort se li acosta. Com pot continuar confiant?
Tot i així, aquest lamentar-se que té és una forma de fe, és una pregària. Malgrat tot, Abraham continua creient en Déu i espera que alguna cosa podria esdevenir-se encara. Altrament, per què interpel·lar el Senyor, queixar-se d’ell, reclamar-li les seves promeses? La fe no és només un silenci que ho accepta tot sense replicar, l’esperança no és una certesa que et dóna seguretat en el dubte i en la perplexitat. Hi ha tantes vegades que l’esperança és dubte; però és allí… i et porta endavant. Fe és també lluita amb Déu, ensenyar-li la nostra amargor, sense ficcions «pietoses». «M’he enfadat amb Déu i li he dit això, això, això…» «Però ell és Pare, ell t’ha comprès: vés en pau!» Cal tenir coratge! I això és l’esperança. I esperança és també no tenir por de veure la realitat tal com és i acceptar-ne les contradiccions.
Abraham, en la fe, s’adreça a Déu perquè l’ajudi a continuar esperant. Curiosament, no li demana un fill. Demana: «Ajuda’m a continuar esperant», la petició de tenir esperança. I el Senyor respon insistint amb la seva promesa inversemblant: l’hereu no serà un servent, sinó un fill autèntic, nascut d’Abraham, engendrat per ell. No ha canviat res, per part de Déu. Ell continua repetint el que ja havia dit i no ofereix punts de suport a Abraham perquè se senti segur. La seva única seguretat és refiar-se de la paraula del Senyor i continuar esperant.
I el senyal que Déu dóna a Abraham és una petició que continuï creient i esperant: «Mira el cel i compta les estrelles […] Així serà la teva descendència» (Gn 15,5). És encara una promesa, és encara esperar alguna cosa per al futur. Déu porta Abraham a fora de la tenda, en realitat el treu de les seves visions estretes, i li ensenya les estrelles. Per a creure, és necessari saber veure amb els ulls de la fe; només són estrelles que tothom pot veure, però per a Abraham han de convertir-se en el signe de la fidelitat de Déu.
És aquesta, la fe, aquest és el camí de l’esperança que cadascun de nosaltres hem de recórrer. També a nosaltres ens queda com a única possibilitat mirar les estrelles, és el temps de refiar-se de Déu. No hi ha cosa més bonica. L’esperança no decep. Gràcies.
Traducció inicial de Josep M. Torrents per a Catalunya Religió , revisada
