Estimats germans i germanes, bon dia!
En la Sagrada Escriptura, d’entre els profetes d’Israel despunta una figura una mica anòmala, un profeta que intenta evadir-se de la crida del Senyor rebutjant posar-se al servei del pla diví de salvació. Es tracta del profeta Jonàs, del qual es narra la història en un petit llibre de només quatre capítols, una espècie de paràbola portadora d’un gran ensenyament: el de la misericòrdia de Déu que perdona.
Jonàs és un profeta «en sortida» i també un profeta en fuga!, és un profeta en sortida que Déu envia «a la perifèria», a Nínive, per a convertir els habitants d’aquella gran ciutat. Però Nínive, per a un israelita com Jonàs, representa una realitat amenaçant, l’enemic que posava en perill la Jerusalem mateix i, per tant, era una realitat per a destruir, certament, no per a salvar. Per això, quan Déu mana a Jonàs que prediqui en aquella ciutat, el profeta, que coneix la bondat del Senyor i el seu desig de perdonar, intenta escapar de la seva comesa i fuig.
Durant la seva fugida, el profeta entra en contacte amb uns pagans: els mariners de la nau on havia embarcat per allunyar-se de Déu i de la seva missió. I fuig lluny, perquè Nínive era a la zona de l’Iraq i ell fuig cap a Espanya, fuig de veritat. I és precisament el comportament d’aquests homes pagans, com després ho serà el dels habitants de Nínive, que avui ens permet reflexionar una mica sobre l’esperança que, davant el perill i la mort, s’expressa en pregària.
De fet, durant la travessa pel mar es desencadena una gran tempesta i Jonàs baixa al fons de la nau i s’adorm. Els mariners, però, veient-se perduts, «cada un demanava auxili al seu déu»: eren pagans (Jo 1,5)
El capità del vaixell va despertar Jonàs dient-li: «Què fas tu dormint? Aixeca’t i clama al teu déu! Potser es recordarà de nosaltres i no morirem» (Jo 1,6).
Les reaccions d’aquesta «pagans» són la reacció justa davant la mort, davant el perill, perquè és llavors que l’home fa experiència completa de la fragilitat i de la necessitat de salvació pròpies. L’horror instintiu de morir desvetlla la necessitat d’esperar en el Déu de la vida. «Potser [Déu] es recordarà de nosaltres i no morirem»: són les paraules de l’esperança que es converteixen en pregària, aquella súplica plena d’angoixa que surt dels llavis de l’home davant un perill de mort imminent.
Massa fàcilment menystenim adreçar-nos a Déu davant la necessitat com si fos sols una pregària interessada i per això imperfecta. Però Déu coneix la nostra debilitat, sap que ens recordem d’ell per a demanar ajut, i amb el somriure indulgent d’un pare respon benèvolament.
Quan Jonàs, reconeixent les seves responsabilitats, es fa a la mar per a salvar els seus companys de viatge, la tempesta es calma. La mort imminent ha portat aquests homes pagans a la pregària, ha fet que el profeta, malgrat tot, visqués la vocació pròpia al servei dels altres acceptant sacrificar-se per ells i ara condueix els supervivents al reconeixement del Senyor veritable i a la seva lloança. Els mariners, que havien pregat amb por adreçant-se als seus déus, ara, amb temor del Senyor sincer, reconeixen el Déu veritable i ofereixen sacrificis i fan promeses. L’esperança, que els havia portat a pregar per a no morir, es revela encara més poderosa i obra una realitat que va fins i tot més enllà del que ells esperaven: no sols no moren durant la tempesta, sinó que s’obren al reconeixement del veritable i únic Senyor del cel i de la terra.
Successivament, també els habitants de Nínive, davant la perspectiva de ser destruïts, pregaran, impulsats per l’esperança del perdó de Déu. Faran penitència, invocaran el Senyor i es convertiran a ell, començant pel rei, que, com el capità de la nau, dóna veu a l’esperança dient: «Qui sap si Déu es repensarà, es calmarà el seu enuig i no morirem!» (Jo 3,9). També per a ells, com per a la tripulació durant la tempesta, haver afrontat la mort i haver resultat salvats els ha portat a la veritat. Així, sota la misericòrdia divina, i encara més a la llum del misteri pasqual, la mort pot convertir-se, com ha estat per a sant Francesc d’Assís, en «la nostra germana mort» i pot representar, per a cada home i per a cada un de nosaltres, la sorprenent ocasió de conèixer l’esperança i de trobar el Senyor. Que el Senyor ens faci entendre aquesta unió entre pregària i esperança. La pregària et porta endavant en l’esperança, i quan les coses s’enfosqueixen, cal més pregària! I hi haurà més esperança. Gràcies.
