Homilia del nostre bisbe: 

El Senyor ens ha concedit de poder celebrar aquest Any Sant amb tot el que ens ha aportat, per mitjà de la misericòrdia divina vessada abundosament entre nosaltres. La gran perdonança, que neix de l’amor entranyable del nostre Déu, s’ha prodigat per mitjà de la indulgència plenària en tantíssimes persones que amb cor humil i penedit s’han apropat als sagraments de l’Eucaristia i de la reconciliació, tot pelegrinant als temples jubilars o en les circumstàncies personals de caritat, malaltia o empresonament. Per això, perquè ha estat immens l’amor misericordiós de Déu a favor nostre durant el Jubileu, el nostre cor exulta d’alegria i, seguint les indicacions de l’apòstol, no podem fer res més que acomplir el que ell ens ha dit: Agraïts a Déu, canteu-li en els vostres cors amb salms, himnes i càntics de l’Esperit.

Vam iniciar el camí jubilar com a diòcesi el mateix dia de la festa de la Sagrada Família de l’any passat. Ho férem seguint les indicacions del papa Francesc, que havia convocat el Jubileu de l’any del Senyor 2025 amb la butlla Spes non confundit, en què ens indicava com havíem de viure aquest temps de gràcia: essent «Pelegrins d’esperança». 

En la butlla reflexionava sobre la veritable esperança cristiana i ens convidava a obrir els ulls i el cor als signes d’aquesta virtut teologal que el Senyor suscita enmig del nostre món. Ho hem intentat de fer posant-nos en camí —realitat pròpia de tot jubileu— vers les basíliques i els temples jubilars. Ho hem fet junts en els diversos pelegrinatges convocats, tant per la Santa Seu, com per la diòcesi, pels arxiprestats o per les parròquies i associacions. Vull assenyalar, entre altres, els romiatges a Roma, tant el diocesà pròpiament dit, com el dels joves, el dels preveres i diaques, així com la participació diocesana en els pelegrinatges dels comunicadors socials, dels influencers catòlics, de la catequesi, etcètera. També cal assenyalar el Jubileu diocesà a la catedral el setembre passat i els que s’han dut a terme en els tres altres temples jubilars de la diòcesi: la Seu de Manresa, Santa Maria d’Igualada i el monestir de Santa Maria de Ripoll. Solament el Senyor sap tots els dons que ha obrat en el cos i l’ànima de tots els qui amb fe han acollit la misericòrdia divina. Que Déu sigui glorificat en la seva obra a favor nostre durant el Jubileu dels 2025 anys del naixement de nostre Senyor Jesucrist!

Els signes d’esperança que ens convidava a mirar Francesc, papa, ens havien d’ajudar a obrir els ulls a l’acció de Déu enmig nostre. L’esperança cristiana ens dona la certesa que el Senyor no abandona mai la humanitat. Malgrat les foscors que de vegades sembla que s’imposin en el nostre món, l’esperança ens diu que la llum sempre venç, perquè no pot morir mai, ja que Déu és llum, i en ell no hi ha foscor de cap mena (1Jn 1,5). La pau, tan necessària en el nostre món, té una clau que mai no podem oblidar, com ens ensenya el sant pare Lleó: «una pau desarmada i desarmadora», la qual ha de ser una opció personal que cal conrear i defensar, des d’aquell convenciment de sant Agustí: «Si voleu atreure els altres vers la pau, sigueu els primers a posseir-la i retenir-la. Que cremi en vosaltres el que posseïu per a encendre-ho en els altres» (Sermó 357, 3).

El món de la malaltia i l’ancianitat també se’ns ha manifestat com un lloc d’esperança, pel testimoniatge dels qui afronten la feblesa posant la confiança en Déu. Suportar la malaltia des de la fe ha estat per a alguns lloc de trobament amb el Déu vivent. Tenir cura dels més febles manifesta grandesa de cor i veritable humanitat. El nihilisme que vol imperar entre nosaltres no pot trencar mai la convicció que la vida humana és un do de Déu i que ell és l’únic Senyor. Cap llei humana no pot estar per damunt de la voluntat divina. La defensa de la vida humana sempre i en tot moment, des del si matern, santuari de la vida, fins al llit del dolor que, amb paraules del beat Pere Tarrés, «no és altra cosa que la creu on el malalt sofreix», l’hem de fer nostra en tota circumstància. La mirada de l’esperança obre un horitzó nou a aquell que des de la fe en Crist mira el misteri de la vida humana.

Com ja he dit abans, avui celebrem la festa de la Sagrada Família, la qual cosa ens convida a contemplar la família de Natzaret: Jesús, Maria i Josep; i en ella, la grandesa de la família humana. La grandesa de la família ve de Déu mateix, ell n’és l’autor, com a creador. Els homes i dones hem estat creats a imatge i semblança de Déu. La comunió en Déu és la mateixa essència de la vida en general i de la família en particular: Déu és amor. Per això la família té la seva arrel en l’estimació, en la comunió amorosa de l’espòs i l’esposa. La unió matrimonial de l’home i la dona és reflex de l’amor en Déu mateix. Per això, l’expressió d’amor conjugal duu en si mateixa l’obertura a la vida, en la meravella de la procreació. Adonem-nos-en: solament els cristians i els jueus tenim aquest concepte de crear amb Déu, referit a la concepció de la vida humana en el si matern, com a fruit de l’amor dels esposos. Dic això perquè el papa Francesc, en la butlla de convocació del Jubileu, ens parlava de la pèrdua del desig de transmetre la vida com a signe de pèrdua d’esperança i convidava a una obertura a la vida amb una maternitat i paternitat responsables. I en concret afirmava: «La comunitat cristiana, per tant, no es pot quedar enrere en el seu suport a la necessitat d’una aliança social per a l’esperança, que sigui inclusiva i no ideològica, i que treballi per un futur que es caracteritzi pel somriure de molts infants que vinguin a omplir els bressols buits que hi ha en moltes parts del món.» Jo també, com a bisbe vostre, faig una crida a la fecunditat generosa dels matrimonis cristians. Tinguem clar que el futur no està solament en els drets aconseguits, en unes lleis millors, ni en les estructures, sinó principalment en els fills i filles que tinguem com a famílies i com a Església. Els fills manifesten clarament un futur d’esperança.

També necessiten signes d’esperança els joves, els quals, en raó de la seva edat, haurien d’estar plens d’aquesta virtut que obre al davant un futur. En una societat en què predomina el materialisme i l’hedonisme, què n’és, de difícil, per al jovent trobar raons per mirar un futur obert, transitable i fecund! Malgrat això, el Senyor ens ha fet el do entre nosaltres, en aquest any 2025 que s’acaba, de joves, nois i noies, que truquen a la porta de les comunitats cristianes demanant el baptisme, la confirmació i participar en la taula eucarística, així com també d’altres amb el desig d’aprofundir en la nostra fe. Enmig d’un desert entre la joventut de la nostra terra, hi ha cercadors de sentit que desitgen l’aigua de la vida que brolla del cor obert de Crist. I això ens ha omplert d’esperança, perquè ens ha fet redescobrir més i més que Déu és viu i que el cor de tota persona té set de Déu. Es fa palesa en aquest jovent aquella recerca tan coneguda expressada per sant Agustí al començament de les seves Confessions: «Ens heu fet, Senyor, per a vós, i el nostre cor no s’aquieta fins que no reposa en vós.»

Germans estimats, són moltes les realitats d’esperança que hem redescobert en aquest Jubileu que ara ens disposem a clausurar en l’àmbit diocesà. No sé si hem aconseguit del tot el que ens proposava el sant pare Francesc en la butlla de convocació com a meta a aconseguir durant aquest període: «Que pugui ser per a tothom un moment de trobament viu i personal amb Jesús, el Senyor» (Spes non confundit, 1); però el que sí que hem après en aquest temps de gràcia és a no perdre mai l’esperança. Certament que hem fet camí, però encara ens resta molt a fer quant a caritat i evangelització perquè molts puguin trobar-se amb el Crist vivent […].

Llegir l’homilia sencera aquí.