Data: 11 de juny de 2026

Diumenge 28 de juny, els diaques Camilo Camargo Tovar i Mario Pallarès Páez rebran el sacerdoci a la Catedral.

La nostra diòcesi viu amb alegria i gratitud la propera ordenació presbiteral dels diaques Camilo Camargo Tovar i Mario Pallarès Páez, que rebran el ministeri sacerdotal de mans del bisbe de Vic, Mons. Romà Casanova, el pròxim 28 de juny de 2026 a les 18 h, a la Catedral Basílica de Sant Pere de Vic.

Aquesta celebració representa un moment de gran joia per a tota la comunitat diocesana, que acompanya amb la pregària i l’afecte aquests dos joves que, després d’un llarg camí de discerniment, formació i servei, responen generosament a la crida de Déu al sacerdoci ministerial.

Per a tots dos candidats, el temps de diaconat ha estat una etapa decisiva en la preparació immediata per al sacerdoci. Mn. Camilo Camargo defineix aquest període com “un temps de gràcia, d’aprenentatge i de maduració interior”, durant el qual ha aprofundit en el sentit del servei configurant el seu cor amb Crist servidor. L’experiència d’acostar-se a la realitat de les persones, compartir les seves alegries i sofriments i descobrir la importància de la proximitat pastoral li ha permès comprendre que el ministeri neix de la pregària, de l’entrega humil i de l’amor a l’Església.

Per la seva banda, Mn. Mario Pallarès descriu el diaconat com “una escola de servei i de gratitud”. Després d’anys de preparació al seminari, ha pogut experimentar directament la bellesa del ministeri i descobrir que la vocació consisteix sobretot a deixar que Crist estimi el seu poble a través de la fragilitat humana. “La realitat supera qualsevol idea”, afirma, tot destacant que aquest temps ha estat una oportunitat privilegiada per reconèixer la presència del Senyor en cada persona i en cada història.

Durant aquest període de servei, tots dos han pogut conèixer de prop diverses realitats de la diòcesi. Camilo destaca especialment la set de Déu que percep en moltes persones i la necessitat d’una Església propera, senzilla i present enmig de la vida quotidiana. Aquesta experiència li ha confirmat la importància de l’acompanyament personal i de l’escolta atenta com a camí d’evangelització.

Mario, que ha tingut l’oportunitat d’acompanyar el bisbe en nombroses visites pastorals, subratlla la riquesa de les comunitats de la diòcesi. En cadascuna ha descobert carismes, sensibilitats i maneres diverses de viure la fe. Però, sobretot, destaca el sentit de família que es respira a l’Església de Vic: una comunitat on les persones es coneixen, es cuiden i comparteixen la fe amb proximitat i fraternitat.

Mirant cap al futur ministeri presbiteral, tots dos expressen reptes i esperances profundament arrelats en la confiança en Déu. Camilo manifesta el desig de viure el sacerdoci amb fidelitat, senzillesa i esperit de servei, essent un pastor proper, capaç d’escoltar i acompanyar especialment les persones que travessen moments de fragilitat o recerca. La seva esperança és ajudar molts homes i dones a trobar-se amb Crist i a sentir-se acollits dins l’Església.

Mario afronta aquesta nova etapa amb humilitat i gratitud. El seu principal repte és aprendre cada dia a confiar més en Déu que en les pròpies forces i deixar que sigui Crist qui ocupi el centre de la seva vida i del seu ministeri. Amb emoció, afirma que espera poder gastar la seva vida al servei de l’Església i del poble de Déu amb generositat i alegria.

Missa Nova

Després de l’ordenació, els nous preveres celebraran les seves primeres misses solemnes. Mn. Mario Pallarès ho farà el 29 de juny a les 19.30 h a l’església de Sant Josep de les Germanes Josefines de la Caritat, mentre que Mn. Camilo Camargo celebrarà la seva primera missa solemne el 4 de juliol a les 19 h a la parròquia de la Mare de Déu de la Soledat d’Igualada.

La diòcesi convida tots els fidels a unir-se a aquesta celebració d’acció de gràcies, pregant pels nous preveres perquè siguin pastors segons el cor de Crist i testimonis de l’Evangeli enmig del món. Tal com recorda el lema escollit per a aquesta ordenació, inspirat en l’Evangeli de sant Joan: «Senyor, vós ho sabeu tot; ja sabeu que us estimo… Pastura les meves ovelles» (Jn 21,17).

​Data: 27 de maig de 2021

Aquesta primavera, L’Albergueria, Centre de Difusió Cultural del Bisbat de Vic ha fet 25 anys. 

Una data com aquesta, per a una institució petita, esdevé un moment curiós, divertit, festiu. Indica un ritme, comporta reflexió, genera il·lusió, dona maduresa, fa iniciar nous projectes…  Al costat d’aquest 25, hi podem posar altres xifres, igualment emocionants: 73 exposicions, 92.000 visitants, 51 conferenciants, 70 persones implicades…  Darrere aquests números hi ha molta feina, molt de gruix humà i cultural, i molt d’amor.

 

Rebre, convidar, demanar, obrir, escoltar, obsevar, …

Durant aquests anys, L’albergueria ha anat fent real la primera intuïció que la va fer néixer, i que ha estat l’eix bàsic de la seva trajectòria: fer de L’albergueria  un “Lloc d’acollida, lloc de pas”. Primer, rebre, convidar, demanar a artistes i gent de la cultura per a que ens mostressin les seves reflexions, en moltes formes diferents. Després, obrir les portes perquè tothom qui hi estigués interessat les pogués escoltar, observar, i marxar cap a casa una mica més rics.

Els artistes i creadors ens han parlat, amb el seu llenguatge de la bellesa i la sensibilitat, de la fragilitat, la por, la constància, la poesia, la pobresa, la memòria, la dignitat, la solidaritat, la introspecció, la misericòrdia, els temps sagrats i els temps profans, els fils invisibles, les absències i les presències, els orígens, el diàleg amb Déu…

 

Repensar, descobrir

En l’acollida constant hem après a mantenir-nos oberts, a quedar encuriosits per la quantitat de propostes vitals i creatives que ens han arribat, a capgirar els conceptes preestablerts amb la descoberta dels nous; hem proposat, hem debatut, hem mirat i revisat; hem intentat fer del diàleg la nostra bandera. Han passat i han parlat incomptables persones, projectes, mirades diferents. Des de la nostra condició de petita entitat d’Església, hem trobat complicitats  i sinergies amb creadors de tota condició, i l’encontre ha estat sempre fructífer i multiplicador, sorprenent.

 

La sorpresa de la persistència

En el 10è aniversari dèiem que “el passat era el pròleg”;  en el 25è, veient sorpresos de la persistència que tots plegats hem tingut, ens mostrem optimistes i apassionats per encarar aquest moment tan obert de la nostra història, on s’albiren nous camins que caldrà debatre i transitar, nous reptes socials tremendament complexos que ens ompliran de dubtes. I ens reafirmem en aquesta funció que té L’albergueria: Proposar, fomentar, treballar, escoltar, aprendre, dialogar sobre tots aquells aspectes de la creació cultural contemporània que tractin, poc o molt, dels aspectes fonamentals del cristianisme i de la vida que es desprèn de l’Evangeli.

Des de l’equip que tira endavant el projecte, obert a totes les realitats, estem convençuts que cada persona ja és un tresor complet en ell mateix, però necessita de fils que l’estirin amunt per poder anar assolint una vida plena. I ens ha agradat de poder definir, aprofitant la reflexió que comporta fer anys, aquests fils que ens estiren amunt en el camp de la cultura -aquest espai on les persones ens trobem amb els altres, ens expliquem, ens projectem, ens construïm, creem… i destruïm. Perquè amb aquests fils hem de crear les propostes que protagonitzin la vida de L’albergueria en els propers anys.

 

Quins fils ens estiren amunt?

Quins fils ens estiren amunt? parlem del gruix humà: de què està feta, la nostra humanitat particular, el nostre gruix humà, el nostre ser i fer de cada dia. Parlem de la comunitat: què la fa forta, quina cadira guarda al desfavorit, quines rutines té que ajudi tothom a fer progressos. Parlem de l’herència: quina part de nosaltres ens ve del que hem rebut, fet de matèria o fet d’esperit, i quin valor li hem de donar—si les arrels son vida o son cadenes. Parlem de l’espiritualitat: de què és, el treball de l’esperit, sense la pràctica; si és res, la pràctica, sense l’esperit; i si ens son vàlides les antigues eines de treball, i si son vàlides les noves. I parlem, finalment, de l’esperança: l’esperança necessària, certa, l’esperança en el demà i l’esperança en el sempre. Perquè tenim present, sempre, que  “l’Esperit de la glòria, que és l’Esperit de Déu, reposa damunt vostre. (1Pe 4,14)

De ben segur que el diàleg amb el món de la creació i de l’art —finestra oberta a la descoberta del sagrat—, un món que transcendeix els individualismes estèrils i que ens acosta a l’altre, ens farà avançar en l’aprofundiment de la comunitat oberta, acollidora, cuidadora, creativa, crítica, veritablement social. Us convidem a participar-hi.

 

L’equip de L’Albergueria

La voz de la iglesia