Data: 18 de juliol de 2021

El que va succeir al poeta Dante Alighieri, tal com observem sobretot a la Divina Comèdia, va ser un model de “el valor humà d’allò diví” o, si es vol, “el valor diví d’allò humà”.

No és un joc de paraules. Aquesta és una manera d’expressar el que creiem els cristians i sostenim com a veritat fonamental. És la primera conseqüència de la nostra fe en la realitat de l’Encarnació, el Déu fet home en Jesucrist, veritable Déu i veritable home.

Això per a nosaltres és tan important que hom no pot gaudir d’allò l’humà, com per exemple el gaudi d’unes vacances realment enriquidores, oblidant que tota plenitud humana té el seu sentit i el seu cim en la bellesa de Déu (en la seva veritat i en el seu bé).

Així, Dante va ser un apassionat cercador de l’amor cada vegada més perfecte i pur. El seu punt de partida va ser la seva experiència humana d’enamorament de Beatriz. El guiava la convicció que en això s’hi jugava la plena felicitat. L’amor, tal com havia après de la seva formació teològica (sant Agustí i sant Tomàs), era el gaudi de la Bellesa. Ben entès que aquesta, l’autèntica Bellesa, només es podia trobar acompanyada per la suprema Veritat i el perfecte Bé. Això explica totes les recerques humanes, els seus encerts i errors (Infern, Purgatori i Paradís). L’últim cant, el Paradís, finalitza en “la llum interminable que és Déu mateix, la llum que és al mateix temps Amor, que mou el sol i les altres estrelles”, evocant el testimoniatge dels sants i elevant una pregària a la Mare de Déu.

Certament la biografia de Dante ho va ser tot menys un camí de roses i un model de virtut. Com llegim en la Carta del Papa,

“La decepció profunda per la caiguda dels seus ideals polítics i civils, juntament amb la dolorosa peregrinació d’una ciutat a una altra a la recerca de refugi i suport, no són aliens a la seva obra literària i poètica, sinó que constitueixen la seva arrel essencial i la seva motivació de fons”.

Però això no nega que les seves conviccions fonamentals, el seu sentit de vida, la seva manera d’orientar l’existència, la seva creativitat humana, tot fos una recerca de l’humà en Déu i de Déu en l’humà. La seva fe li permetia, en primer lloc, descobrir el desig de felicitat, la recerca de llum en tot ésser humà, fos quina fos la situació que es visqués. Com diríem, la petjada de Déu en tots i cadascun dels cors.

La seva fe li permetia, a més, discernir el que no condueix a aquesta plenitud; per tant, no cedir al que considerava injust, enganyós, indigne de l’ésser humà. Al contrari, segons ell, aquesta fe s’havia de traduir en estímul a continuar buscant, viure més profundament, confiar en el valor i la veritat del camí emprès.

Així mateix, la seva fe li permetia trobar el que avui diríem la seva pròpia vocació en la vida; és a dir, el servei que havia d’oferir a l’Església i al món des del do (el carisma) que havia rebut. Més enllà de la seva tasca política, més allà, fins i tot, de la seva professió “oficial” (farmàcia, medicina), entén que ha d’arribar a ser profeta d’esperança mitjançant la poesia. Tot pot decebre, però està convençut de la veritat, la realitat, de l’amor perfecte, que ens ve ofert per l’obra redemptora de Crist i que aconseguirà la seva plena realització en el Paradís. Una veritat que havia de ser proclamada mitjançant la bellesa de les paraules.