MISSATGE DEL SANT PARE LLEÓ XIV
PER A LA LXIII JORNADA MUNDIAL DE PREGÀRIA
PER LES VOCACIONS
Diumenge IV de Pasqua – 26 d’abril de 2026
El descobriment interior del do de Déu
Benvolguts germans i germanes, benvolguts joves:
Guiats i custodiats per Jesús Ressuscitat, en el diumenge IV de Pasqua, anomenat «diumenge del bon Pastor», celebrem la LXIII Jornada Mundial de Pregària per les Vocacions. És un moment de gràcia per compartir algunes reflexions sobre la dimensió interior de la vocació, entesa com el descobriment del do gratuït de Déu que floreix en el més profund del cor de cadascun de nosaltres. Recorrem, doncs, junts el camí d’una vida veritablement bella, que el Pastor ens mostra!
El camí de la bellesa
En l’Evangeli de Joan, Jesús es defineix literalment com el «pastor bell» (ὁ ποιμὴν ὁ καλός) (Jn 10,11). L’expressió fa referència a un pastor perfecte, autèntic, exemplar, en tant que està disposat a donar la vida per les seves ovelles, manifestant d’aquesta manera l’amor de Déu. És el Pastor que captiva: qui el mira descobreix que la vida és realment bella si el segueix. Per conèixer aquesta bellesa no n’hi ha prou amb els ulls del cos o criteris estètics; cal contemplació i interioritat. Només qui s’atura, escolta, prega i acull la seva mirada pot dir amb confiança: “Me’n refio, amb Ell la vida pot ser veritablement bella, vull recórrer el camí d’aquesta bellesa”. I el més extraordinari és que, en convertir-nos en els seus deixebles, alhora ens tornem “bells”: la seva bellesa ens transfigura. Com escriu el teòleg Pável Florenski, l’ascètica no fa l’home “bo”, sinó l’home “bell”[1]. El tret que distingeix els sants, a més de la bondat, és la bellesa espiritual enlluernadora que irradia qui viu en Crist. Així, la vocació cristiana es revela en tota la seva profunditat: participar de la seva vida, compartir la seva missió i resplendir de la seva mateixa bellesa.
Aquesta comunicació interior de vida, de fe i de sentit va ser també l’experiència de sant Agustí, el qual, en el llibre tercer de les Confessions, mentre declara i confessa els seus pecats i errors juvenils, reconeix Déu com «més íntim que la meva mateixa intimitat»[2]. Més enllà de la consciència de si mateix, descobreix la bellesa de la llum divina que el guia en la foscor. Agustí albira la presència de Déu en el més profund de la seva ànima, i això implica haver comprès i viscut la importància de tenir cura de la interioritat com a espai de relació amb Jesús, com a via per experimentar la bellesa i la bondat de Déu en la pròpia vida.
Aquesta relació es construeix en la pregària i en el silenci i, si es cultiva, ens obre a la possibilitat d’acollir i viure el do de la vocació, que mai no és una imposició ni un esquema preestablert al qual simplement cal adherir-se, sinó un projecte d’amor i de felicitat. La cura de la interioritat: és urgent partir d’aquí en la pastoral vocacional i en el compromís sempre renovat de l’evangelització.
En aquest esperit, convido tothom —famílies, parròquies, comunitats religioses, bisbes, preveres, diaques, catequistes, educadors i fidels laics— a comprometre’s cada vegada més a crear contextos favorables perquè aquest do pugui ser acollit, alimentat, custodiat i acompanyat per donar fruit abundant. Només si els nostres ambients brillen per la fe viva, la pregària constant i l’acompanyament fraternal, la crida de Déu podrà sorgir i madurar, convertint-se en camí de felicitat i salvació per a cadascun de nosaltres i per al món. Recorrent el camí que Jesús, el bell Pastor, ens indica, aprenem aleshores a conèixer-nos millor a nosaltres mateixos i a conèixer més de prop Déu, que ens ha cridat.
Coneixement mutu
«El Senyor de la vida ens coneix i il·lumina el nostre cor amb la seva mirada d’amor»[3]. Tota vocació, de fet, sorgeix de la consciència i de l’experiència d’un Déu que és Amor (cf. 1Jn 4,16). Ell ens coneix profundament, ha comptat els cabells del nostre cap (cf. Mt 10,30) i ha pensat un camí únic de santedat i de servei per a cadascun de nosaltres. Però aquest coneixement ha de ser sempre mutu; estem cridats a conèixer Déu mitjançant la pregària, l’escolta de la Paraula, els sagraments, la vida de l’Església i l’entrega als germans i a les germanes. Com el jove Samuel que, durant la nit, potser de manera inesperada, va escoltar la veu del Senyor i va aprendre a reconèixer-la amb l’ajuda d’Elí (cf. 1Sa 3,1-10), així també nosaltres hem de crear espais de silenci interior per intuir què té el Senyor en el seu cor per a la nostra felicitat. No es tracta d’un saber intel·lectual abstracte ni d’un coneixement docte, sinó d’un encontre personal que transforma la vida[4]. Déu habita en el nostre cor: la vocació és un diàleg íntim amb Ell, que crida —malgrat el soroll de vegades ensordidor del món— convidant-nos a respondre amb veritable alegria i generositat.
«Noli foras ire, in te ipsum redi, in interiore homine habitat veritas – No vulguis sortir fora; entra dins teu mateix, perquè la Veritat habita en l’home interior»[5]. Un cop més, sant Agustí ens recorda com n’és d’important aprendre a aturar-se, a construir espais de silenci interior per poder escoltar la veu de Jesucrist.
Estimats joves, escolteu aquesta veu! Escolteu la veu del Senyor que us convida a viure una vida plena, realitzada, fent fructificar els talents propis (cf. Mt 25,14-30) i clavant en la creu gloriosa de Crist els límits i les debilitats propis. Per tant, dediqueu temps a l’adoració eucarística, mediteu assíduament la Paraula de Déu per viure-la cada dia, participeu activament i plenament en la vida sacramental i eclesial. D’aquesta manera coneixereu el Senyor i, en la intimitat pròpia de l’amistat, descobrireu com entregar-vos als altres, en el camí del matrimoni, o del sacerdoci, o del diaconat permanent, o en la vida consagrada, religiosa o seglar: tota vocació és un do immens per a l’Església i per a qui l’acull amb alegria. Conèixer el Senyor significa, sobretot, aprendre a confiar en Ell i en la seva Providència, que sobreabunda en tota vocació.
Confiança
Del coneixement neix la confiança, actitud que és filla de la fe, essencial tant per acollir la vocació com per perseverar-hi. La vida, de fet, es revela com un continu confiar-se i encomanar-se al Senyor, fins i tot quan els seus plans canviïn els nostres.
Pensem en sant Josep, que, malgrat el misteri inesperat de la maternitat de la Verge, va confiar en el somni diví i va acollir Maria i l’Infant amb cor obedient (cf. Mt 1,18-25; 2,13-15). Josep de Natzaret és una icona de confiança total en el designi de Déu: va confiar fins i tot quan tot al seu voltant semblava foscor i negativitat, quan les coses semblaven anar en direcció contrària al previst. Ell es va fiar i va confiar, segur de la bondat i la fidelitat del Senyor. «A cada circumstància de la seva vida, Josep va saber pronunciar el seu “fiat”, com Maria a l’Anunciació i Jesús a Getsemaní»[6].
Tal com ens ha ensenyat el Jubileu de l’Esperança, és necessari cultivar una confiança ferma i estable en les promeses de Déu, sense cedir mai a la desesperació, superant pors i incerteses, amb la certesa que el Ressuscitat és Senyor de la història del món i de la nostra història personal. Ell no ens abandona en les hores més fosques, sinó que amb la seva llum ve a dissipar totes les nostres tenebres. I precisament gràcies a la llum i a la força del seu Esperit, també travessant proves i crisis, podem veure madurar la nostra vocació, reflectir cada vegada més la bellesa d’Aquell que ens ha cridat, una bellesa feta de fidelitat i confiança, malgrat les ferides i les caigudes.
Maduració
La vocació, de fet, no és una meta estàtica, sinó un procés dinàmic de maduració, afavorit per la intimitat amb el Senyor: estar amb Jesús, deixar actuar l’Esperit Sant en els cors i en les situacions de la vida i rellegir-ho tot a la llum del do rebut significa créixer en la vocació.
Com el cep i les sarments (cf. Jn 15,1-8), així tota la nostra existència ha de constituir-se com un vincle fort i essencial amb el Senyor, per convertir-se en una resposta cada vegada més plena a la seva crida, a través de les proves i de les podes necessàries. Els “llocs” on es manifesta més clarament la voluntat de Déu i s’experimenta el seu amor infinit són sovint els vincles autèntics i fraternals que som capaços d’establir al llarg de la nostra vida. Que valuós és tenir un bon guia espiritual que acompanyi el descobriment i el desenvolupament de la nostra vocació! Com en són, d’importants, el discerniment i el seguiment a la llum de l’Esperit Sant, perquè una vocació pugui realitzar-se en tota la seva bellesa.
La vocació, per tant, no és una possessió immediata, quelcom “donat” d’una vegada per totes; més aviat és un camí que es desenvolupa de manera anàloga a la vida humana, en el qual el do rebut, a més de ser cuidat, ha d’alimentar-se d’una relació quotidiana amb Déu per poder créixer i donar fruit. «Això és valuós, perquè situa tota la nostra vida de cara al Déu que ens estima, i ens permet d’entendre que res no és fruit d’un caos sense sentit, sinó que tot pot integrar-se en un camí de resposta al Senyor, que té un preciós pla per a nosaltres»[7].
Benvolguts germans i germanes, benvolguts joves, us animo a cultivar la vostra relació personal amb Déu a través de la pregària quotidiana i la meditació de la Paraula. Atureu-vos, escolteu, confieu; d’aquesta manera, el do de la vostra vocació madurarà, us farà feliços i donarà fruits abundants per a l’Església i per al món.
Que la Mare de Déu, model d’acollida interior del do diví i mestra de l’escolta orant, us acompanyi sempre en aquest camí!
Vaticà, 16 de març de 2026
LLEÓ PP. XIV
____________________________________________________________________________________
[1] «L’ascètica crea no l’home “bo” sinó l’home bell i el tret característic dels sants no és de cap manera la “bondat”, que es pot trobar també en persones carnals i molt pecadores, és la bellesa espiritual, la bellesa enlluernadora de la persona lluminosa i portadora de llum. Aquesta bellesa és absolutament inaccessible a l’home groller i carnal» (P. Florenski, La colonna e il fondamento della verità, Roma 1974, 140-141).
[2] Sant Agustí, Confessions, III, 6, 11: CSEL 33, 53.
[3] Carta ap. Una fidelitat que genera futur (8 de desembre de 2025), 5.
[4] Cf. Benet XVI, Carta enc. Deus caritas est (25 de desembre de 2005), 1.
[5] Sant Agustí, De vera religione, XXXIX, 72: CCSL 32, 234.
[6] Francesc, Carta ap. Patris corde (8 de desembre de 2020), 3.
[7] Francesc, Exhort. ap. postsin. Christus vivit (25 de març de 2019), 248.
