Data: 19 d’abril de 2026
La missió es revesteix de sensacions diverses. Calibrem l’encert o el desencert segons la nostra visió. Josep Pla —rodamon català d’abast internacional i gran escriptor— sostenia que els homes són aquells que s’impressionen amb facilitat. El cert és que hi ha situacions que es presenten com a dificultoses i d’altres que van «com anell al dit». Què diem quan afirmem que la missió va bé?
Fer apreciacions genèriques ajuda a situar-nos, però mai res no és fàcil. És molt temptador quedar-se en la superfície de la realitat. Aprofundir sempre costa. El món de les idees és seductor, però la vida té les seves aspreses. Sabem que la missió no va únicament d’idees, sinó de situacions concretes, de persones amb carn i ossos. La resurrecció de Jesús, de fet, no és una idea. Parlem d’una acció de Déu, perquè concretament és Ell qui ha estimat, estima i no deixa mai d’estimar ni el seu Fill ni nosaltres. Com trobar el bon encaix entre Déu i la humanitat? Entre els fets i les idees? Entre la part i el tot? Entre el conflicte i la unitat? Sigui com sigui, el criteri no sóc jo, no som nosaltres, sinó Déu. La missió és rebuda. Que la missió vagi «com anell al dit» voldrà dir que el Regne de Déu creix entre nosaltres, perquè acceptem que Déu sigui el centre de la nostra vida.
La missió de Jesús fou la d’anunciar aquest Regne del Pare, que, com sabem, té el seu desplegament en les benaurances. En elles trobem el programa d’acció. Caldrà viure amb paciència, resiliència i oració constant la cura d’aquest Regne. No hem de refugiar-nos en el món de les idees. Ens cal aterrar als nostres contextos més immediats, a saber: col·legis, empreses, hospitals, presons, sindicats, col·lectius culturals diversos… La Pasqua és aquest desplegament del criteri de l’Amor, i hi arribem per camins diferents i amb ritmes distints.
Hem de dir-ho: no estem sols. Jesús és qui ens anima a sortir dels nostres prejudicis, amb humilitat i senzillesa. Recordo com en alguna ocasió us he compartit —una intuïció molt meva— que Déu arriba a la nostra vida pels peus, és a dir, quan ens posem en camí, els uns al costat dels altres. Jesús camina al nostre costat i ens acompanya. Us segueixo animant —amb totes les meves forces— a posar-vos en camí, acompanyar-nos i deixar-nos acompanyar per Aquell que ens estima sempre. No us entristiu, no us desanimeu, no us deixeu vèncer per la por. Val la pena confiar.
Jesús transforma la nostra mirada, de vegades ensopida per la rutina i el cansament, per una nova disposició a recomençar sempre. Estimats, la missió, ho hem dit, és sempre desbordant, ens supera en tot moment, però no estem sols. Els aparents èxits o fracassos són impressions que cal emmarcar en una història molt més àmplia. Ens referim a la nostra pròpia història de salvació.
Ens toca situar Déu en el centre de la missió, i permetre que Jesús camini al nostre costat, com a diòcesi, com a parròquia, com a poble de Déu. Déu és qui posa vida a la vida. Confiem en Ell. Que els diversos òrgans diocesans siguin expressions reals d’un discerniment eclesial sincer, situant Déu al centre. No volem viure sotmesos a les nostres sensacions. Volem viure ancorats fermament a una paraula d’esperança que prové de Déu mateix i que identifiquem amb Jesús. Si posem Déu al centre de la nostra vida, ens adonarem que efectivament la missió va «com anell al dit», perquè és de Déu i nosaltres, senzillament, en som els seus instruments.
