Data: 3 de maig de 2026
Estimats amics i amigues:
Vull començar aquesta glossa posant la mirada en una llar humil, amagada i silenciosa: la de Natzaret. Allí, a la intempèrie del quotidià, on la fe es conreava amb amor, es revela un misteri insondable. Jesús, el Fill de Déu, va voler conèixer el cansament de la jornada, la suor de l’esforç, la paciència nua de l’ofici. Maria cuidava cada detall i sostenia el pes de la llar. Josep treballava amb les seves mans i obrava amb quietud en la fidelitat senzilla de cada dia. I, enmig d’ells, Déu creixia treballant.
Amb motiu de l’1 de maig, en què celebrem el Dia Internacional dels Treballadors, els nostres ulls es fonen amb els de tants homes i dones de la nostra diòcesi tortosina, en gran part rural, sembrada enmig d’un territori que moltes vegades se sent buit, oblidat, silenciós; i, tanmateix, profundament viu. En el cor d’aquesta terra, Natzaret ens recorda que el treball no és només un camí per assolir un determinat benestar, sinó una forma d’estimar, una manera concreta de donar-se, un lloc on Déu es fa present.
Penso en els pagesos que es lleven abans no surti el sol, en els agricultors que conreen la terra amb esperança, en els pescadors que desafien la mar, en els treballadors de petites empreses, en els qui sostenen comerços, en els qui tenen cura dels altres, en els qui treballen des de casa, en els qui busquen feina sense perdre la dignitat, encara que el fruit no sempre sigui segur. Penso, també, en els qui viuen el treball amb precarietat o amb un cansament ple d’incerteses.
El Senyor, en l’Evangeli, quan és perseguit pels jueus per haver fet miracles en dissabte, pronuncia una veritat profunda. Diu unes paraules que il·luminen el sentit redemptor dels nostres esforços quan es viuen des del servei: «El meu Pare continua treballant, i jo també treballo» (Jn 5,17). Déu no és aliè a les nostres fatigues; al contrari, es fa un amb elles, s’endinsa en el seu dolor quan ja no podem més.
El treball és digne perquè és participació en l’obra creadora de Déu, i és «una clau essencial de tota la qüestió social», com va escriure el Papa sant Joan Pau II en la seva encíclica Laborem exercens (n. 3). Aquesta dignitat es fa visible en cada gest senzill: en les mans que s’esquerden, en els peus que es desgasten, en els ulls que s’apaguen, en la ment que no deixa de pensar com tirar endavant la vida, en aquest desgast silenciós que només arriba a la plenitud a través de la fe.
Demanem al Pare que ens ensenyi a redescobrir el treball com a camí de santedat; perquè, quan es viu amb amor, es transforma en una litúrgia amagada i en una ofrena que neix i culmina en el cor de Déu.
