Data: 17 de maig de 2026
Estimats amics i amigues:
«La comunicació pública requereix criteri humà, no només patrons de dades. El futur de la comunicació ha de ser aquell en què les màquines serveixin com a eines que connectin i facilitin la vida humana, en lloc d’erosionar la veu humana». Amb aquestes paraules del papa Lleó XIV, ens unim a tota l’Església en la celebració de la 60a Jornada Mundial de les Comunicacions Socials, que enguany ens convoca amb el lema: Preservar les veus i els rostres humans.
Aquest lema és un recordatori, un anunci i una crida a tornar a l’origen de la nostra humanitat. Perquè comunicar no és només transmetre informació; és donar una part d’un mateix per a un bé més gran, oferir el que tinc perquè l’altre pugui viure d’una manera més satisfactòria. Comunicar és fer que la Paraula neixi en aquell espai secret on Déu continua murmurant paraules de vida. Per això, enmig d’una època marcada de cap a cap per la intel·ligència artificial, la immediatesa i la sobreabundància d’informació, necessitem aturar-nos i preguntar-nos: quin tipus de veu estem oferint? Com ressona el nostre eco en l’oïda del receptor? Quin rostre amaguen les nostres paraules?
L’Evangeli il·lumina aquest discerniment amb una claredat irresistible: «De l’abundància del cor, en parla la boca» (Mt 12,34). No és possible una comunicació veritable sense un cor habitat per un Amor que tot ho pot, que tot ho comprèn, que tot ho conforta; i no hi ha paraula al món que sigui fecunda si no té el seu origen en una vida que ha estat tocada, ferida, guarida, cuidada i estimada. Tot passa per aquest Amor, i cap tecnologia ni intel·ligència —per molt admirables que siguin— no poden substituir aquesta veritat.
En aquesta jornada, se’ns convida a tenir cura de qui mai no és escoltat, a protegir la paraula com qui guarda una flama, a procurar que no s’apagui ni es dilueixi en el mar fred de la indiferència, a recordar que el que roman no són els algoritmes, sinó els rostres. Per això, necessitem arrelar-nos en les virtuts teologals —fe, esperança i caritat— com a camins concrets d’espiritualitat.
Dono gràcies pel do d’un equip diocesà de comunicació que treballa amb dedicació i profunditat, conscient que comunicar és estimar a la manera de Jesús de Natzaret: amb una mirada que s’acosta, que comprèn i que aixeca. Que el Senyor ens concedeixi un cor capaç de comunicar vida en abundància, amb paraules que siguin bàlsam en la ferida, llum en la penombra i abraçada enmig del cansament; perquè, allà on arribem, brolli una esperança nova i, en el que és amagat de cada missatge, es faci visible la tendresa de Déu.
