Data: 21 de juny de 2026
S’acostuma a dir que els joves són l’esperança del futur. I és veritat, perquè és l’etapa en què la vida està encara en construcció, és el temps de prendre decisions i una orientació per a tota la vida. És una etapa que es viu compartint i participant, gaudint i patint amb altres joves dels aspectes positius i dels que no ho són tant del món en què vivim. També és cert que, independentment de l’ambient i l’entorn social i cultural, aquesta és una època que es caracteritza per uns valors específics, unes fortaleses, i també unes limitacions.
Com a fortaleses característiques del jovent podem assenyalar la capacitat d’adaptació, especialment en l’actualitat en tot el que fa referència a la tecnologia; també la creativitat, la iniciativa i entrega, l’alegria, i comparteixen en general també una especial sensibilitat social. Com a mancances o limitacions podríem remarcar la sobresaturació d’informació que vivim, la dependència de les tecnologies, la pressió social i psicològica que provoca ansietat i depressions, la incertesa del futur per manca d’un treball estable i d’un habitatge digne. És com una etapa de desenvolupament en què conviuen potencialitats, aprenentatges i limitacions que depenen també de les circumstàncies socials i econòmiques de cada persona.
Però hi ha un aspecte que afecta especialment els joves i és la manca de referents en el moment actual. I precisament en el moment de la vida que, per ser persones en construcció és més necessari. De fet, sí que n’hi ha de referents: esportistes famosos, influenciadors, “youtubers”, empresaris milionaris, artistes, etc. Però potser no són aquests els que més necessiten els joves, sobretot quan es tracta de referents superficials, mancats de contingut, de solidesa, d’autèntics valors. A més no podem oblidar la influència de la crisi de la família, el materialisme i consumisme al qual estem tots sotmesos, la falta d’estructures socials i familiars consistents que ajudin en aquest projecte d’arribar a ser persones madures, que per a nosaltres els cristians, sabem que vol dir ser sants.
Això es pot veure en la set que manifesten especialment els joves, encara que també moltes persones adultes, de valors veritables, d’autenticitat, de criteris ferms. Ho hem pogut comprovar aquests dies passats amb la visita del papa Lleó XIV. Hem vist que allà on ha anat el Sant Pare, joves de tots tipus s’han llençat a aclamar-lo, han escoltat amb atenció les seves profundes reflexions i missatges. Per això, reflexionant sobre els joves no podem oblidar que el veritable referent és Jesucrist, i haurem de presentar-lo així al món, com l’autèntic referent que Déu ens ha donat en el seu Fill fet Home. I cal recordar també els joves sants que hi ha hagut al llarg dels segles, com Sant Carles Acutis per exemple, Sant Pier Giorgio Frassati recentment canonitzats pel papa Francesc, i molts altres com Santa Teresa de Jesús Infant.
Avui precisament, 21 de juny, l’església celebra la festa d’un sant jove, Sant Lluís Gonçaga, que és el patró de la Joventut. Un noi del segle XVI, d’una família noble i important del nord d’Itàlia, però que va experimentar la crida a ser missioner i, renunciant a tot, va entrar molt jovenet a la Companyia de Jesús i va morir als 23 anys a Roma cuidant malalts de la pesta.
Sant Lluís pot ser és poc conegut entre els joves actuals, però ens ensenya algunes actituds i virtuts que són importants: una és la llibertat interior, llibertat per poder escollir Crist per sobre de tot i saber renunciar a les coses que ens impedeixen seguir-lo. A la llibertat interior, va unida la puresa de cor, que és una mirada neta sobre tota la realitat i també una capacitat d’estimar sense posseir. En un temps, com el nostre, on tantes persones són ferides per relacions en què els han utilitzat, on redueixen el seu cos a objecte de consum, el testimoni de sant Lluís és molt actual. Ens ensenya que un cor pur és capaç d’estimar més i millor Déu i els germans, amb una gran llibertat. I arribem a una quarta nota important de la vida de sant Lluís: la pregària i la relació amb Déu que el portà a una caritat molt concreta. L’amor a Jesús es va fer material en el servei als malalts i als que més ho necessitaven fins a donar la vida.
Necessitem referents, sí. Però tenim el més gran i principal que és Jesús, el Fill de Déu; i tenim també els sants, coneguts i desconeguts, testimonis i reflex de la immensa riquesa de Crist. Tots ells ens manifesten que l’acció de Déu és real quan ens deixem guiar pel seu Esperit Sant, perquè això és el que han fet els sants.
