Data: 28 de juny de 2026
Davant la concentració del capital i del poder en uns pocs, el Magisteri recent de l’Església ha introduït críticament categories com la «cultura del descart». El papa Francesc denunciava un sistema que no només exclou, sinó que considera prescindibles els més vulnerables. Aquesta exclusió està íntimament vinculada a l’acumulació extrema: mentre alguns concentren recursos més enllà de qualsevol necessitat raonable, altres queden privats del necessari per a una vida digna. En un món de recursos finits, aquesta dinàmica revela el caràcter estructural del pecat social.
Tanmateix, la resposta eclesial no és merament denunciadora, sinó també propositiva. D’aquí que el papa Lleó XIV, en la seva recent encíclica Magnifica humanitas, abans de parlar de la intel·ligència artificial pròpiament dita, proposa els fonaments i els principis de la doctrina social de l’Església (cap. II). Pel que fa als fonaments, aquests són descrits en tres punts: l’ésser humà imatge del Déu trinitari, la dignitat igual de tots els éssers humans i l’altíssim valor dels drets humans (MH 48-58). Tot seguit, articula cinc principis clau: el bé comú, la destinació universal dels béns, la subsidiarietat, la solidaritat i la justícia social (MH 59-81).
Això implica promoure formes d’organització econòmica que limitin la concentració excessiva de poder, fomentin la participació i assegurin una distribució equitativa dels recursos. També implica una conversió ecològica i espiritual: reconèixer que la creació és un do i no un objecte de domini absolut.
Per tot això, la tesi central de Magnifica humanitas, davant els grans oligarques del segle XXI, podria resumir-se així: La tecnologia és legítima quan serveix la persona humana i el bé comú; esdevé perillosa quan concentra poder, converteix les persones en dades i permet que uns pocs decideixin el destí de tots. En aquest sentit, l’encíclica és per a la «revolució digital» el que la Rerum novarum de Lleó XIII va ser per a la «revolució industrial»: un intent de posar límits morals al poder econòmic dominant del seu temps.
Finalment, totes aquestes qüestions convergeixen en una intuïció pastoral profunda: la crisi econòmica, social i ecològica és inseparable d’una crisi de sentit. Quan l’economia es desvincula de la moral, esdevé incapaç de respondre a la vocació integral de la persona humana. Davant l’auge dels megarics en un planeta finit, l’Església proposa un camí de conversió que passa per recuperar la centralitat del bé comú, la fraternitat i la cura de la casa comuna.
Així, més que una simple crítica al sistema, la doctrina social de l’Església ofereix una esperança: la possibilitat d’una economia reconciliada amb la persona i amb la creació, on la riquesa sigui compartida i orientada al servei de tots, especialment dels més pobres. Aquesta és, en definitiva, una crida evangèlica a transformar les estructures del món a la llum de la caritat i de la justícia.
Ben vostre,
