Data: 12 de juliol de 2026
La missió ens posa sempre a tots contra les cordes. Tard o d’hora ens trobem en escenaris complicats. La missió —ja ho hem anat dient— necessita tants i tants ingredients; avui voldria fer esment d’un de molt preuat: la generositat. Des d’aquí recupero una expressió força habitual, «tenir la mà foradada», no pas per apel·lar a la incapacitat de gestionar aquests esdeveniments complexos, sinó just al contrari, per subratllar la grandesa d’aquells que, en la missió, no filen prim i saben que, en certs moments, cal aportar quelcom més per seguir vivint l’Evangeli.
Musicalment existeix una expressió molt propera: «donar el do de pit». Aquesta nota tan aguda —impossible per a molts cantants— demana un increment de la concentració i de les capacitats per tal de poder-hi arribar. A la missió també és necessari.
Avui, però, hem d’afegir que la missió —en qualsevol context social— demana l’administració d’una economia. Ja n’hem parlat amb anterioritat. Els diners no resolen la missió, però, segons quins siguin els seus criteris d’ús, la poden afavorir, i molt. La missió exigeix un plus pel que fa a l’acceptació dels reptes del moment present i pel que fa a la resposta que cal generar. La valentia també la reconeixem pel criteri de la nostra generositat. Tant de bo al llarg de tota la nostra trajectòria siguem dels qui puguem arribar davant Déu amb les mans ben buides i, sobretot, foradades, perquè voldrà dir que no ens hem guardat res per a nosaltres mateixos.
Avui vivim contextos d’una grandíssima agressivitat econòmica. Crisis, devaluacions, deutes impagables… són termes que han circulat i circulen de manera sovintejada. Les lleis —salvatges— del comerç han configurat mentalitats exigents, dures i gens amables. Al mateix temps, també cal fer esment de la presència de la gasiveria. L’economia ha ocupat bona part de tantes i tantes tertúlies —les especialitzades i les de carrer—.
Des de la proposta cristiana, al contrari, reconeixem que fa més feliç donar que rebre. S’esbossa un camí més favorable cap a un humanisme sensat i centrat en la dignitat que tota persona té i mereix. Siguem dels qui, per fi, tenim la mà foradada. Les nostres riqueses no poden ser les d’aquest món. La missió ens convida a alçar la mirada ben amunt i ben lluny. Allò que perdem quan tanquem la mà al nostre germà necessitat és l’oportunitat d’alliberar-nos de les coses que, en el fons, ens esclavitzen. Cercar les veritables riqueses ens ha de portar pel camí d’un feliç despreniment de les coses materials.
La imatge d’una mà ferida ens remet —diguem-ho tot— al dolor del Crist traspassat pels claus de la creu. Sabem que donar-ho tot deixa marca. Però és així com anem construint el Regne de Déu, a base de donacions petites, senzilles i, alhora, esplèndides i generoses. A les nostres comunitats això passa, i molt. Hi trobem la discreció d’uns, els nervis d’uns altres, l’emoció d’aquells i la fidelitat d’aquells altres. La vida a les comunitats està construïda a base d’aquestes entregues. La missió va d’això, de lliurar la vida. I el més decisiu és que ho fem, i ho hem de fer, sense esperar de veure’n els resultats. Vet aquí la pobresa i la grandesa. Pobresa perquè els fruits no arriben sempre quan un ho preveu. Grandesa perquè els qui els saben apreciar i assumir els gaudeixen i els valoren, per petits i escassos que puguin ser. Tant de bo tinguem sempre les mans ben obertes i ben foradades per seguir amb la missió encomanada.
