Data: 23 d’agost de 2026
Estimats amics i amigues:
«L’amor és dur, però és la nostra essència. Això és el que ens eleva per damunt de totes les altres criatures». Aquestes paraules de santa Rosa de Lima, que avui celebrem, asserenen qualsevol cor que anheli un bàlsam de pietat enmig de la foscor. Ella tenia ben clar que no hi ha cap escala millor que ens elevi fins als jardins del Cel que la Creu de Crist.
Anomenada Rosa per la seva bellesa, va anar aprenent a deixar que aquella florida exterior es convertís en un fervent signe interior: una vida amagada en Déu, sostinguda per la pregària, la penitència i una passió radical pels més pobres. Enmig de la fragilitat econòmica que vivia la seva família, la primera santa nascuda a Amèrica va obrir les portes de la seva humil llar com a refugi per als necessitats i els oprimits, especialment indígenes i mestissos. Als 17 anys es va confeccionar ella mateixa una túnica d’aspra estamenya, a l’estil de la que feien servir els terciaris franciscans, com a signe d’expiació. Als 18 es va recloure en una cabana que va construir a l’hort de casa seva, on va fer del silenci un lloc de trobada amb el dolor de la Humanitat i el misteri de la Creu, que ella contemplava com a font de salvació. Als 20 anys va ingressar al Tercer Orde de Sant Domènec, com a laica dominica i verge consagrada. Des d’aleshores, va construir una altra ermita de tova per continuar la seva vida de contemplació, pietat i ascesi.
Avui, el seu exemple ens convida a redescobrir que no hi ha amor veritable que no passi pel camí de la Passió. I potser, en contemplar-la, comprenem que la santedat no és una fugida del món, sinó una manera més profunda d’habitar-lo. És aprendre a ser-hi on fa mal sense endurir el cor, i a estimar allà on ningú no vol estimar. Que santa Rosa de Lima ens retorni aquesta delicadesa valenta de qui no té por de lliurar-se fins a l’extrem, i ens ensenyi a reconèixer que —fins i tot en la nit més fosca— pot florir una rosa si el cor roman obert a l’amor de Déu.
