Data: 18 d’octubre de 2026
La setmana passada reflexionàvem sobre la felicitat en referència al treball digne. Avui accentuem la joia que experimentem quan preguem. Qualsevol que es digui cristià i ho sigui de debò és algú que prega, és algú que entra en diàleg amb Déu. La pregària té a veure amb aquesta vinculació forta i espiritual amb Aquell que ens coneix, ens estima i ens acompanya. La pregària és com l’aire que respirem. Sense aire, morim; sense pregària, també. Una Església que prega no només es manté en vida, sinó que viu plenament i, per tant, viu en comunió amb Déu. Aquesta estreta relació amb Déu la reconeixem com a comunió, és a dir, com a felicitat.
Hi ha moltes maneres de pregar —petició, agraïment, lloança, intercessió—, però totes persegueixen la mateixa finalitat: la comunió amb Ell i amb la humanitat. L’Església aixeca la seva veu i obre el seu cor de bat a bat, com Moisès aixecava les mans ben amunt per vèncer les batalles més aspres. Sense la pregària, l’Església s’enfonsa, perquè es desconnecta de Déu. La pregària ens reviscola perquè ens dona la força que emana de Jesús mateix, sense situar en un lloc secundari la presència de l’Esperit.
Tothom pot pregar. I, encara més, la pregària es cultiva a partir de petits detalls. La vida litúrgica, plena de detalls, és decisiva, però també ho és la disponibilitat d’obrir el propi cor a Déu i als germans. Els qui preguen són els qui es predisposen a viure atents; així descobreixen la presència del Regne i anticipen la seva arribada.
Alguns cops m’han preguntat: «Com sap l’Església que prega bé?». És obvi que, quan parlem de la correcció, no ens referim únicament a una formulació externa —tot i que la litúrgia ha de ser sempre respectada tal com ha de ser—, perquè les formes sempre expressen un fons i cal no perdre mai ni l’equilibri ni la bona pedagogia. De fet, ens remetem a una vivència verificable. La pregària, que per a Jesús sempre anticipava qualsevol acció, és l’avantsala de l’encontre amb Déu, el Pare, i és el moment del discerniment: «Senyor, què vols de mi?». Aquesta és la qüestió que l’Església no perd mai de vista.
Tota la vida de Jesús gira entorn de la seva estreta relació amb Déu, el Pare. Fins al punt que desvetlla l’interès dels seus amics: «Senyor, com hem de pregar?». Jesús ofereix un magnífic resum amb el parenostre. Tota la vida de Jesús es transforma, doncs, en un joiós oferiment continu. Vet aquí la clau de la pregària: l’alegria, la fidelitat i la senzillesa. L’Església que prega així, posant Déu al seu centre, prega bé perquè no es mira a ella mateixa, no es lamenta ni tampoc s’enorgulleix de la seva realitat.
Una Església feliç és aquella que no perd mai l’horitzó, aquella que sap navegar per mars insospitats, sabent que Déu sempre està amb ella. Una Església feliç surt d’ella mateixa per situar-se en el lloc de la humanitat més ferida, més perduda. Una Església feliç és la que, gràcies a la pregària, sap entregar-se, és a dir, vincular-se amb els més necessitats per fer camí amb ells, perquè ells són els preferits de Déu. Per això és tan decisiva la pregària, perquè oferir-se generosament no és quelcom immediat. Una Església feliç prega perquè sap que, més enllà de la correcció d’una manera externa, cal vetllar per un fons, un contingut, que és l’evangeli mateix i que gira sempre al voltant de l’Amor.
