Benvolguts germans i germanes,
Dimecres passat vaig presentar sant Pau dient que l´Esperit Sant és el gran mestre de la pregària i ens ensenya a adreçar-nos a Déu amb els termes afectuosos de fills, anomenant-lo «Abbà, Pare». Això va fer Jesús. Fins i tot en el moment més dramàtic de la seva vida terrenal, mai no va perdre la confiança en el Pare i sempre el va invocar amb la intimitat del Fill estimat. A Getsemaní, quan sent l´angoixa de la mort, la seva oració és: «Abbà, Pare, tot t´és possible; aparta de mi aquesta copa. Però que no es faci el que jo vull, sinó el que tu vols» (Mc 14,36).
Ja des dels primers passos del seu camí, l´Església va acollir aquesta invocació i la va fer seva, sobretot en l´oració del parenostre, en la qual diem cada dia: «Pare […], que es faci la teva voluntat aquí a la terra com es fa en el cel» (Mt 6,9-10). En les cartes de sant Pau la trobem dues vegades. L´Apòstol, com acabem d´escoltar, es dirigeix als Gàlates amb aquestes paraules: «I sabem que som fills perquè Déu ha enviat als nostres cors l´Esperit del seu Fill, que crida: “Abbà, Pare!”» (Ga 4,6). I al centre del cant a l´Esperit Sant, que és el capítol vuitè de la Carta als Romans, afirma: «No heu rebut un esperit d´esclaus que us faci tornar a caure en el temor, sinó l´Esperit que ens ha fet fills i ens fa cridar: “Abbà, Pare!”» (Rm 8,15). El cristianisme no és una religió de la por, sinó de la confiança i de l´amor al Pare que ens estima. Aquestes dues denses afirmacions ens parlen de l´enviament i de l´acollida de l´Esperit Sant, el do del Ressuscitat, que ens fa fills en Crist, el Fill unigènit, i ens situa en una relació filial amb Déu, relació de confiança profunda, com la dels infants; una relació filial anàloga a la de Jesús, encara que en sigui diferent l´origen i l´abast: Jesús és el Fill etern de Déu que es va fer carn, i nosaltres, en canvi, ens convertim en fills en ell, en el temps, mitjançant la fe i els sagraments del baptisme i de la confirmació. Gràcies a aquests dos sagraments estem immersos en el Misteri pasqual de Crist.
L´Esperit Sant és el do preciós i necessari que ens fa fills de Déu, que realitza l´adopció filial a què estem cridats tots els éssers humans, perquè, com diu la benedicció divina de la Carta als cristians d´Efes, Déu «ens escollí en ell abans de crear el món, perquè fóssim sants, irreprensibles als seus ulls. Per amor ens destinà a ser fills seus per Jesucrist» (Ef 1,4-5).
Potser l´home d´avui no percep la bellesa, la grandesa i el consol profund que conté la paraula pare amb què podem adreçar-nos a Déu en la pregària, perquè avui sovint no està suficientment present la figura paterna, i ben sovint fins i tot no és suficientment positiva en la vida diària. L´absència del pare, el problema d´un pare que no és present en la vida de l´infant, és un gran problema del nostre temps, perquè resulta difícil comprendre en la seva profunditat què vol dir que Déu és Pare per a nosaltres. De Jesús mateix, de la seva relació filial amb Déu, podem aprendre què significa pròpiament pare, quina és la vertadera naturalesa del Pare que està en el cel. Alguns crítics de la religió han dit que parlar del «Pare», de Déu, seria una projecció dels nostres pares al cel. Però és cert el contrari: en l´Evangeli, Crist ens mostra qui és el pare i com ha de ser un pare vertader; així podem intuir la vertadera paternitat, aprendre també la vertadera paternitat. Pensem en les paraules de Jesús en el Sermó de la muntanya, on diu: «Estimeu els vostres enemics, pregueu pels qui us persegueixen. Així sereu fills del vostre Pare del cel» (Mt 5,44-45). És precisament l´amor de Jesús, el Fill unigènit -que arriba fins al do d´ell mateix a la creu- el que revela la vertadera naturalesa del Pare: ell és l´Amor, i també nosaltres, en la nostra pregària de fills, entrem en aquest circuit d´amor, amor de Déu que purifica els nostres desitjos, les nostres actituds marcades per la foscor, per l´autosuficiència, per l´egoisme típics de l´home vell.
Així doncs, podríem dir que en Déu ser Pare té dues dimensions. En primer lloc, Déu és el nostre Pare perquè és el nostre creador. Cadascun de nosaltres, cada home i cada dona, és un miracle de Déu, és estimat per ell i és conegut personalment per ell. Quan en el llibre del Gènesi es diu que l´ésser humà és creat a imatge de Déu (cf. 1,27), es vol expressar precisament aquesta realitat: Déu és el nostre pare, per a ell no som éssers anònims, impersonals, sinó que tenim un nom. Hi ha unes paraules en els Salms que em commouen sempre quan les reso: «Les teves mans m´han fet i m´han creat» (Sl 119,73), diu el salmista. Cadascun de nosaltres pot descriure, a partir d´aquesta bonica imatge, la relació personal amb Déu: «Les teves mans m´han fet i m´han creat, dóna´m seny i aprendré els teus manaments.» Però això encara no és suficient. L´Esperit de Crist ens obre a una segona dimensió de la paternitat de Déu, més enllà de la creació, perquè Jesús és el «Fill» en sentit ple, «de la mateixa naturalesa del Pare», com ho professem en el Credo. En fer-se un ésser humà com nosaltres, amb l´encarnació, la mort i la resurrecció, Jesús ens acull en la seva humanitat i en el seu mateix ser Fill, de manera que també nosaltres podem entrar en la seva pertinença específica a Déu. Certament, el nostre ser fills de Déu no té la plenitud de Jesús: nosaltres hem d´arribar a ser-ho cada cop més, al llarg del camí de tota la nostra existència cristiana, creixent en el seguiment de Crist, en la comunió amb ell per entrar cada vegada més íntimament en la relació d´amor amb Déu Pare, que sosté la nostra. Aquesta realitat fonamental se´ns revela quan ens obrim a l´Esperit Sant i ell ens fa adreçar-nos a Déu dient-li «Abbà, Pare!». Realment, més enllà de la creació, hem entrat en l´adopció amb Jesús; units, estem realment en Déu, som fills d´una manera nova, en una nova dimensió.
Ara vull tornar als dos passatges de sant Pau que estem considerant, sobre aquesta acció de l´Esperit Sant en la nostra pregària. Són dos passatges iguals, però que contenen un matís diferent. En la Carta als Gàlates, de fet, l´Apòstol afirma que l´Esperit clama en nosaltres «Abbà, Pare!»; en la Carta als Romans diu que som nosaltres els qui clamem «Abbà, Pare!». I sant Pau vol donar-nos entenent que l´oració cristiana mai no és, mai no es realitza en sentit únic des de nosaltres a Déu, no és només una «acció nostra», sinó que és expressió d´una relació recíproca en què Déu actua primer: és l´Esperit Sant qui clama en nosaltres, i nosaltres podem clamar perquè l´impuls ve de l´Esperit Sant. Nosaltres no podríem pregar si no estigués inscrit en la profunditat del nostre cor el desig de Déu que siguem fills de Déu. Des que existeix, l´homo sapiens sempre està a la recerca de Déu, intenta parlar amb Déu, perquè Déu s´ha inscrit a ell mateix en el nostre cor. Així doncs, la primera iniciativa ve de Déu, i, amb el baptisme, Déu actua novament en nosaltres, l´Esperit Sant actua en nosaltres; és el primer iniciador de la pregària, perquè nosaltres puguem realment parlar amb Déu i dir «Abbà» a Déu. Per consegüent, la seva presència obre la nostra pregària i la nostra vida, obre als horitzons de la Trinitat i de l´Església.
A més -aquest és el segon punt-, la pregària de l´Esperit de Crist en nosaltres i la nostra en ell no és només un acte individual, sinó un acte de tota l´Església. En pregar, s´obre el nostre cor, entrem en comunió no sols amb Déu, sinó també amb tots els fills de Déu, perquè som u. Quan ens adrecem al Pare en el nostre interior, en el silenci i en el recolliment, mai no estem sols. Qui parla amb Déu no està sol. Estem immersos en la gran pregària de l´Església, som part d´una gran simfonia que la comunitat cristiana estesa per tots els racons de la terra i en tots els temps eleva a Déu. Certament els músics i els instruments són diferents -i aquest és un element de riquesa-, però la melodia de lloança és única i en harmonia. Així doncs, cada vegada que clamem i diem: «Abbà, Pare!» és l´Església, tota la comunió dels homes en oració, la que sosté la nostra invocació, i la nostra invocació és invocació de l´Església. Això es reflecteix també en la riquesa dels carismes, dels ministeris, de les tasques que realitzem en la comunitat. Sant Pau escriu als cristians de Corint: «Els dons són diversos, però l´Esperit és un de sol. Són diversos els serveis, però el Senyor és un de sol. Els miracles són diversos, però Déu és un de sol, i és ell qui ho obra tot en tots» (1Co 12,4-6). La pregària guiada per l´Esperit Sant, que ens fa dir «Abbà, Pare!» amb Crist i en Crist, ens insereix en l´únic gran mosaic de la família de Déu, on cadascú té un lloc i un paper important, en profunda unitat amb el tot.
Una última anotació: també aprenem a clamar «Abbà, Pare!» amb Maria, la Mare del Fill de Déu. La plenitud dels temps de la qual parla sant Pau a la Carta als Gàlates (cf. 4,4) es va realitzar en el moment del «sí» de Maria, de la seva adhesió plena a la voluntat de Déu: «Sóc la serventa del Senyor» (Lc 1,38).
Estimats germans i germanes, aprenguem a assaborir en la nostra pregària la bellesa de ser amics, més encara, fills de Déu, de poder-lo invocar amb la intimitat i la confiança que té un infant amb els seus pares, que l´estimen. Obrim la nostra oració a l´acció de l´Esperit Sant perquè clami en nosaltres a Déu «Abbà, Pare!» i perquè la nostra oració canviï, perquè converteixi constantment el nostre pensament, la nostra manera d´actuar, per tal que sigui cada cop més conforme a la del Fill unigènit, Jesucrist. Gràcies.
