Data: 29 de novembre de 2020
Un fort desig roman inamovible en el cor de l’ésser humà: viure amb autenticitat, practicar la coherència entre pensament i acció i manifestar la sinceritat dels nostres plantejaments personals. Tot això amb la pretensió d’encaminar els nostres sentiments a servir el bé comú i, per descomptat, a treballar per la dignitat de totes les persones.
Els cristians hi afegim, encara, la petició al Senyor perquè ens acompanyi a complir amb aquest admirable desig i a mantenir ferma l’esperança en el compliment de les promeses divines i en el treball constant per seguir-lo, i practicar les virtuts que ens mostra amb les seves paraules i els seus fets.
El temps de l’Advent és propici per reflexionar sobre aquesta doble disposició. Són quatre setmanes en què ens preparem per rebre el Messies de Déu, que ens revela el designi amorós del Pare i ens permet mirar els altres i el futur amb l’esperança que transformarem les nostres vides, millorant-les per servir el proïsme amb major intensitat. És una preparació personal i comunitària que exigeix austeritat en els estils de vida i molta proximitat a tots els qui passen situacions greus de necessitat.
Potser hi ha qui pensa que en aquests moments tràgics en què està submergit el nostre món a causa de la pandèmia no és humanament prudent aferrar-nos a l’esperança d’un Redemptor. Semblaria més assenyat esperar l’aparició d’una vacuna que solucioni l’actual malaltia, la causant ara de sofriments i amb posteriors i imprevisibles derivacions en el terreny social i econòmic. Tristesa, por i incertesa són els sentiments que amb més força percebem al nostre voltant, però els cristians no renunciarem mai a comunicar l’alegria del naixement de Jesús.
Naturalment, els cristians ens hem d’esforçar a mitigar les fatals conseqüències d’aquesta situació amb mostres de solidaritat, tendresa i proximitat amb els qui més sofreixen. I només ho podem fer si mantenim el regal de l’esperança que ens concedeix Déu perquè, sense falsos optimismes ni esperes inactives, fonamentem el nostre ésser i el nostre quefer en la trobada amb Jesucrist.
L’esperança ens manté actius, plens de vitalitat i disposats a dedicar als altres el millor del nostre cor. És una virtut teologal que recordem molt durant el temps de l’Advent i que ens evita caure en el pessimisme provocat pel pecat de l’individualisme, de l’aïllament i de l’oblit del Déu que es preocupa de totes les seves criatures.
L’ésser humà espera aconseguir tots els objectius que es proposa i s’hi afanya amb la seva intel·ligència, amb el seu esforç i amb la seva dedicació. En aquests moments gairebé tots esperem que una vacuna ens alliberi d’aquesta preocupació actual, cosa que és legítima i fàcilment comprensible. A aquesta espera natural, s’hi superposa o s’hi afegeix la visió transcendent, la de l’esperança en el Senyor, que arriba per salvar-nos a tots i trencar amb les cadenes del pecat i de la mort. L’Advent ens prepara per a la festa de l’alegria del Nadal i ens obre l’esperança de la vida eterna.
