Data: 17 de maig de 2026
Quan Jesús s’aparegué a Maria Magdalena li anuncià que havia de pujar al seu Pare, que és el nostre Pare, al seu Déu, que és el nostre Déu. Quaranta dies després de la celebració de la Pasqua, l’Església celebra la solemnitat de l’Ascensió del Senyor. Ho recitem al Credo cada diumenge tot dient: «Se’n pujà al cel i seu a la dreta del Pare», però potser no acabem de copsar el sentit d’aquesta afirmació.
Crist, el Fill de Déu, es feu vertaderament home sense deixar per això de ser Fill de Déu. Va compartir la nostra humanitat, tot allò que a nosaltres, ara i aquí, ens fa patir, i compartint-ho ens va mostrar que no tot acaba en la mort, que darrera la mort hi ha quelcom. Això és el que ens mostra la seva resurrecció i la seva ascensió: que aquell Crist traït, castigat, jutjat, abandonat i crucificat no és el final, que la darrera paraula no la té la mort, sinó la vida en Crist.
Recitem cada diumenge el nucli de la nostra fe i a força de repetir-ho correm el risc de fer-ho de manera rutinària, sense acabar de parar atenció a allò que diem i que correspon al que realment creiem. En aquestes setmanes en les quals en tantes parròquies reben el sagrament de la confirmació joves i no tan joves, pot ser bo mirar de parar més atenció a allò al qual durant el ritus de la confirmació es renuncia i s’afirma creure.
Quan els nostres germans i germanes reben el sagrament de la confirmació, són convidats tot just abans de rebre el crisma a renunciar a tot allò on es manifesta el mal, a estar disposats a tot allò que afavoreix de fer el bé, i a declarar la seva fe en: Déu Pare, Jesucrist, l’Esperit Sant i l’Església Catòlica, per acabar manifestant la seva confiança en l’Evangeli de Jesucrist en totes les circumstàncies de la vida. I un cop els qui han de rebre el sagrament han declarat tot això, tots afirmem que aquesta és la fe de l’Església que ens gloriem de professar en Crist, Senyor nostre.
En aquestes celebracions del sagrament de la confirmació, fem doncs professió de la nostra fe: personalment i com a comunitat. Esdevé, doncs, una ocasió per aprofundir en el que diem que professem: que creiem en Crist fet home, nascut de la Verge Maria, mort a la creu i sepultat, ressuscitat i un cop pujat al cel, assegut a la dreta del Pare.
La seva ascensió al cel, com l’assumpció de la Mare de Déu, ens obren camí a nosaltres. Com escriu sant Bernat de Claravall: «Germans, aixequem al cel el cor amb les mans, i caminant amb fe i devoció acompanyem al Senyor en la seva ascensió. Molt aviat i sense obstacles serem arrabassats en els núvols per a estar amb ell» (Sermo sextus De intellectu et affectu).


