Estimats germans i germanes, Divendres passat, 19 de juny, solemnitat del Sagrat Cor de Jesús i jornada tradicionalment dedicada a la pregària per la santificació dels sacerdots, vaig tenir lalegria dinaugurar lAny sacerdotal, convocat en ocasió del 150è aniversari del «naixement per al cel» del Capellà dArs, sant Joan Baptista Maria Vianney. I en entrar a la basílica vaticana per a la celebració de les vespres, gairebé com a primer gest simbòlic, vaig visitar la capella del Cor per a venerar la relíquia daquest sant pastor dànimes: el seu cor. Per què un any sacerdotal? ¿Per què precisament en record del sant Capellà dArs, que aparentment no va fer res dextraordinari? La divina Providència ha fet que la seva figura sunís a la de sant Pau. De fet, mentre està concloent lAny de Sant Pau, dedicat a lApòstol dels gentils, model extraordinari devangelitzador que va realitzar diversos viatges missioners per a difondre levangeli, aquest nou any jubilar ens invita a mirar un pobre camperol que va arribar a ser un humil rector i va exercir el seu servei pastoral en un petita llogarret. Encara que els dos sants es diferencien molt per les trajectòries de vida que els van caracteritzar el primer va anar de regió en regió per anunciar levangeli; el segon va acollir milers i milers de fidels romanent sempre a la seva petita parròquia, hi ha quelcom fonamental que els uneix: la seva identificació total amb el propi ministeri, la seva comunió amb Crist, que feia dir a sant Pau: «Estic crucificat amb Crist. Ja no sóc jo qui visc; és Crist qui viu en mi» (Ga 2,19-20). I sant Joan Maria Vianney acostumava a repetir: «Si tinguéssim fe, veuríem Déu amagat en el sacerdot com un llum rere el vidre, com el vi barrejat amb laigua.» Per tant, com vaig escriure en la carta enviada als sacerdots per a aquesta ocasió, aquest Any Sacerdotal té com a finalitat afavorir la tensió de tot prevere envers la perfecció espiritual de la qual depèn sobretot leficàcia del seu ministeri, i ajudar per damunt de tot els sacerdots, i amb ells a tot el poble de Déu, a redescobrir i enfortir més la consciència de lextraordinari i indispensable do de gràcia que el ministeri ordenat representa per a qui lha rebut, per a lEsglésia sencera i per al món, que sense la presència real de Crist estaria perdut. No hi ha dubte que han canviat les condicions històriques i socials en què es va trobar el Capellà dArs, i és just preguntar-se com poden els sacerdots imitar-lo en la identificació amb el seu ministeri en les actuals societats globalitzades. En un món en què la visió comuna de la vida comprèn cada cop menys el sagrat, en lloc del qual allò «funcional» es converteix en lúnica categoria decisiva, la concepció catòlica del sacerdoci podria córrer el risc de perdre la seva consideració natural, a vegades fins i tot dins la consciència eclesial. Ben sovint, tant en els ambients teològics com també en la pràctica pastoral concreta i de formació del clergat, es confronten, i a vegades soposen, dues concepcions diferents del sacerdoci. En relació amb això, fa alguns anys vaig subratllar que hi ha, «duna banda, una concepció social-funcional que defineix lessència del sacerdoci amb el concepte de servei: el servei a la comunitat, en la realització duna funció [ ]. Daltra banda, hi ha la concepció sacramental-ontològica, que naturalment no nega el caràcter de servei del sacerdoci, però el veu ancorat en lésser del ministre i considera que aquest ésser està determinat per un do concedit pel Senyor a través de la mediació de lEsglésia, el nom del qual és sagrament» (J. Ratzinger, «Ministeri i vida del sacerdot», a Elementi di Teologia fondamentale. Saggio su fede e ministero, Brescia 2005, p. 165). També la derivació terminològica de la paraula sacerdoci envers el sentit de servei, ministeri, encàrrec, és signe daquesta diversa concepció. A la primera, és a dir, a lontologicosacramental està vinculada la primacia de leucaristia, en el binomi sacerdoci-sacrifici, mentre que a la segona correspondria la primacia de la Paraula i del servei de lanunci. Ben mirat, no es tracta de dues concepcions contraposades, i la tensió que existeix entre elles ha de resoldres des de dins. Així el decret Presbyterorum ordinis del concili Vaticà II afirma: «Per mitjà de la proclamació apostòlica de levangeli és convocat i aplegat el poble de Déu a fi que tots [ ] sofereixin ells mateixos com a víctima vivent, santa i agradable a Déu (Rm 12,1). I per mitjà del ministeri dels preveres el sacrifici espiritual dels fidels és perfeccionat en unió amb el sacrifici de Crist, Mitjancer únic, sacrifici que és ofert per llurs mans de forma cruenta i sacramental en leucaristia en nom de tota lEsglésia, fins que vingui el mateix Senyor» (n. 2). Llavors ens preguntem: «Què significa pròpiament per als sacerdots evangelitzar? En què consisteix lanomenada primacia de lanunci?» Jesús parla de lanunci del regne de Déu com de la vertadera finalitat de la seva vinguda al món, i el seu anunci no és només un «discurs». Inclou, al mateix temps, el seu mateix actuar: els signes i els miracles que realitza indiquen que el Regne ve al món com a realitat present, que coincideix en últim terme amb la seva mateixa persona. En aquest sentit, cal recordar que, també en la primacia de lanunci, la paraula i el signe són inseparables. La predicació cristiana no proclama «paraules», sinó la Paraula, i lanunci coincideix amb la persona mateixa de Crist, ontològicament oberta a la relació amb el Pare i obedient a la seva voluntat. Per tant, un autèntic servei a la Paraula requereix per part del sacerdot que tendeixi a una profunda abnegació dell mateix, fins dir amb lApòstol: «Ja no sóc jo qui visc; és Crist qui viu en mi» (Ga 2,20). El prevere no pot considerar-se «amo» de la Paraula, sinó servidor. Ell no és la Paraula, sinó que, com ho proclamava sant Joan Baptista, la Nativitat del qual celebrem precisament avui, és «veu» de la Paraula: «És la veu dun que crida en el desert: Prepareu el camí del Senyor, aplaneu les seves rutes» (Mc 1,3). Ara bé, per al sacerdot ser «veu» de la Paraula no constitueix únicament un aspecte funcional. Al contrari, suposa un substancial «perdres» en Crist, participant en el seu misteri de mort i de resurrecció amb tot el seu ésser: intel·ligència, llibertat, voluntat i oferiment del seu cos, com a sacrifici viu (cf. Rm 12,1-2). Només la participació en el sacrifici de Crist, en la seva kenosis, fa autèntic lanunci. I aquest és el camí que ha de recórrer amb Crist per arribar a dir al Pare juntament amb ell: «Que no es faci el que jo vull, sinó el que tu vols » (Mc 14,36). Per tant, lanunci comporta sempre també el sacrifici dell mateix, condició perquè lanunci sigui autèntic i eficaç. Alter Christus, el sacerdot està profundament unit al Verb del Pare, que en encarnar-se va prendre la forma de servent, es va convertir en servent (cf. Fl 2,5-11). El sacerdot és servent de Crist, en el sentit que la seva existència, configurada ontològicament amb Crist, assumeix un caràcter essencialment relacional: està al servei dels homes en Crist, per Crist i amb Crist. Precisament perquè pertany a Crist, el sacerdot està radicalment al servei dels homes: és ministre de la seva salvació, de la seva felicitat, del seu autèntic alliberament, madurant, en aquesta acceptació progressiva de la voluntat de Crist, en loració, en l«estar unit de cor» a ell. Per tant, aquesta és la condició imprescindible de tot anunci, que comporta la participació en loferiment sacramental de leucaristia i lobediència dòcil a lEsglésia. El sant Capellà dArs repetia sovint amb llàgrimes als ulls: «Fa por ser sacerdot!» I afegia: «És digne de compassió un sacerdot que celebra la missa de manera rutinària! Que nés, de desgraciat, un sacerdot sense vida interior!» Que lAny sacerdotal impulsi tots els sacerdots a identificar-se totalment amb Jesús crucificat i ressuscitat, perquè, imitant sant Joan Baptista, estiguem disposats a «disminuir» perquè ell creixi; perquè, seguint lexemple del Capellà dArs, sentin de forma constant i profunda la responsabilitat de la seva missió, que és signe i presència de la misericòrdia infinita de Déu. Encomanem a la Mare de Déu, Mare de lEsglésia, lAny Sacerdotal justament iniciat i tots els sacerdots del món.
