Estimats germans i germanes, bon dia!
Avui voldria fer una breu referència a una altra imatge que ens ajuda a il·lustrar el misteri de l´Església: aquella del temple (cf. Conc. Ecum. Vat. II, Const. dogm. Lumen gentium , 6).
En què ens fa pensar la paraula temple ? Ens fa pensar en un edifici, en una construcció. De manera particular, el pensament de molts es trasllada a la història del poble d´Israel narrada a l´Antic Testament. A Jerusalem, el gran Temple de Salomó era el lloc d´encontre amb Déu en la pregària; a l´interior del Temple hi havia l´Arca de l´aliança, senyal de la presència de Déu enmig del poble; i dins l´Arca hi havia les taules de la Llei, el mannà i la vara d´Aaron: un record del fet que Déu sempre havia estat en la història del seu poble, l´havia acompanyat en el viatge i havia guiat el seus passos. El temple recorda aquesta història: fins i tot nosaltres quan anem al temple hem de recordar aquesta història, cadascun de nosaltres la nostra: com m´ha trobat Jesús, com ha caminat amb mi, com m´estima i em beneeix.
Així doncs, això que era prefigurat a l´antic Temple, ara és realitzat per la potència de l´Esperit Sant en l´Església: l´Església és la «casa de Déu», el lloc de la seva presència, on podem trobar el Senyor; l´Església és el temple on habita l´Esperit Sant que l´anima, la guia i la sosté. Si ens preguntem: on podem trobar Déu? On podem entrar en comunió amb ell a través de Crist? On podem trobar la llum de l´Esperit Sant que il·lumina la nostra vida? La resposta és: en el poble de Déu, entre nosaltres, que som Església. Aquí trobarem Jesús, l´Esperit Sant i el Pare.
El Temple antic era edificat per mans d´homes: es volia «fer una casa» a Déu, per a tenir un signe visible de la seva presència enmig del poble. Amb l´Encarnació del Fill de Déu es compleix la profecia de Natan al rei David (cf. Sm 7,1-29): no és el rei, no som nosaltres que «fem una casa a Déu», sinó que és Déu mateix qui «construeix la seva casa» per a venir a habitar enmig nostre, com ho escriu sant Joan en el seu Evangeli (cf. 1,14). Crist és el Temple vivent del Pare, és Crist mateix qui edifica la seva «casa espiritual», l´Església, feta no de pedres materials, sinó de pedres vives, que som nosaltres. L´apòstol Pau diu als cristians d´Efes: vosaltres «formeu un edifici construït sobre el fonament dels apòstols i els profetes, que té Jesucrist mateix per pedra angular. Sobre ell, tota la construcció es va alçant harmoniosament fins a ser un temple sant gràcies al Senyor. Per ell, també vosaltres heu entrat a formar part de l´edifici, fins a ser, gràcies a l´Esperit, el lloc on Déu resideix» (Ef 2,20-22). Això és bonic! Som pedres vives de l´edifici de Déu, units profundament a Crist, que és la roca de suport que ens sostè. Què vol dir, això? Vol dir que el temple som nosaltres, nosaltres som l´Església viva, el temple viu, i quan estem junts entre nosaltres hi ha també l´Esperit Sant, que ens ajuda a créixer com a Església. Nosaltres no estem sols, sinó que som poble de Déu: això és l´Església!
I és l´Esperit Sant, amb els seus dons, qui fa la diversitat. Això és important: què fa l´Esperit Sant entre nosaltres? Ell forja la diversitat, que és la riquesa de l´Església i ho uneix tot i a tots, per tal de constituir un temple espiritual, on no oferim sacrificis materials, sinó a nosaltres mateixos, la nostra vida (cf. 1Pe 2,4-5). L´Església no és un espai de coses i d´interessos, sinó que és el Temple de l´Esperit Sant, el Temple on Déu obra, el Temple on cadascun de nosaltres, amb el do del baptisme és pedra viva. Això ens diu que ningú no és inútil en l´Església, i si algú alguna vegada diu a un altre: «Ves-te´n a casa, ets inútil», això no és cert, perquè ningú no és inútil en l´Església, tots som necessaris per a construir aquest Temple! Ningú no és secundari. Ningú no és el més important en l´Església, tots som iguals als ulls de Déu. Algun de vosaltres podria dir: «Escolti, senyor Papa, vostè no és igual a nosaltres!» Sí, sóc com cada un de vosaltres, tots som iguals, som germans! Ningú no és anònim: tots formem i construïm l´Església. Això ens convida també a reflexionar sobre el fet que si manca el maó de la nostra vida cristiana, manca alguna cosa a la bellesa de l´Església. Alguns diuen: «Jo no tinc res a veure amb l´Església», però quan això passa cau el maó d´una vida en aquest bonic Temple. Ningú no el pot deixar, tots hem de portar a l´Església la nostra vida, el nostre cor, el nostre amor, el nostre pensament, el nostre treball: tots junts.
Voldria ara que ens preguntéssim: com vivim el nostre ser Església? Som pedres vives o som, per dir-ho d´alguna manera, pedres cansades, avorrides, indiferents? Heu vist com n´és, de trist, veure un cristià cansat, avorrit, indiferent? Un cristià així no va bé, el cristià ha de ser viu, ha d´estar content de ser cristià; ha de viure aquesta bellesa de formar part del poble de Déu que és l´Església. ¿Ens obrim a l´acció de l´Esperit Sant per a ser part activa de les nostres comunitats, o ens tanquem en nosaltres mateixos dient: «Tinc molta feina, això no em toca»?
El Senyor ens dóna a tots nosaltres la seva gràcia, la seva força, a fi que puguem estar profundament units a Crist, que és la pedra angular, la columna, la roca de suport de la nostra vida i de tota la vida de l´Església. Preguem perquè, animats pel seu Esperit, siguem sempre pedres vives de la seva Església.
