Benvolguts germans i germanes, En les catequesis anteriors ens hem centrat en algunes figures de lAntic Testament particularment significatives per a la nostra reflexió sobre la pregària. He parlat dAbraham, que intercedeix per les ciutats estrangeres; de Jacob, que en la lluita nocturna rep la benedicció; de Moisès, que invoca el perdó per al seu poble; i dElies, que prega per la conversió dIsrael. Amb la catequesi davui vull iniciar una nova etapa del camí: en comptes de comentar episodis particulars de personatges en pregària, entrarem en el «llibre de pregària» per excel·lència, el llibre dels Salms. En les properes catequesis llegirem i meditarem alguns dels Salms més bonics i més arrelats a la tradició orant de lEsglésia. Avui vull introduir-los parlant del llibre dels Salms en el seu conjunt. El Saltiri es presenta com un «formulari» de pregàries, una selecció de cent-cinquanta Salms que la tradició bíblica dóna al poble dels creients perquè es converteixin en la seva pregària, en la nostra pregària, en la nostra manera de dirigir-nos a Déu i de relacionar-nos amb ell. En aquest llibre troba expressió tota lexperiència humana amb les seves múltiples facetes, i tota la gamma dels sentiments que acompanyen lexistència de lhome. En els Salms sentrellaça i sexpressa alegria i sofriment, desig de Déu i percepció de la pròpia indignitat, felicitat i sentit dabandó, confiança en Déu i soledat dolorosa, plenitud de vida i por a morir. Tota la realitat del creient conflueix en aquestes pregàries, que el poble dIsrael primer i lEsglésia després van assumir com a mediació privilegiada de la relació amb lúnic Déu i resposta adequada a la seva revelació en la història. Com a pregàries, els Salms són manifestacions de lesperit i de la fe, en els quals tots ens podem reconèixer i on es comunica lexperiència duna proximitat particular a Déu a la qual estan cridats tots els homes. I tota la complexitat de lexistència humana es concentra en la complexitat de les diferents formes literàries dels diferents Salms: himnes, lamentacions, súpliques individuals i col·lectives, cants dacció de gràcies, salms penitencials i altres gèneres que es poden trobar en aquestes composicions poètiques. No obstant aquesta multiplicitat expressiva, es poden identificar dos grans àmbits que sintetitzen loració del Saltiri: la súplica, vinculada a la lamentació, i la lloança, dues dimensions relacionades i gairebé inseparables. Perquè la súplica està animada per la certesa que Déu respondrà, i això obre a la lloança i a lacció de gràcies; i la lloança i lacció de gràcies sorgeixen de lexperiència duna salvació rebuda, que suposa una necessitat dajuda expressada en la súplica. En la súplica, el qui prega es lamenta i descriu la seva situació dangoixa, de perill, de desolació o, com en els Salms penitencials, confessa la seva culpa, el seu pecat, demanant ser perdonat. Exposa al Senyor el seu estat de necessitat confiant ser escoltat, i això implica un reconeixement de Déu com a bo, desitjós del bé i amant de la vida (cf. Sv 11,26), disposat a ajudar, salvar i perdonar. Així, per exemple, prega el salmista en el Salm 31: «En tu, Senyor, memparo; que mai no quedi confós. [ ] Treu-me del llaç que mhan parat, ets tu qui em defensa» (v. 2.5). Així doncs, ja en la lamentació pot sorgir quelcom de lloança, que sanuncia en lesperança de la intervenció divina i després es fa explícita quan la salvació divina es converteix en realitat. De manera anàloga, en els Salms dacció de gràcies i de lloança, fent memòria del do rebut o contemplant la grandesa de la misericòrdia de Déu, es reconeix també la pròpia petitesa i la necessitat de ser salvats, que es troba en la base de la súplica. Així, es confessa a Déu la pròpia condició de criatura inevitablement marcada per la mort, però portadora dun desig radical de vida. Per això el salmista exclama en el Salm 86: «Et lloaré, Senyor, Déu meu, amb tot el cor, glorificaré per sempre el teu nom: Lamor que em tens és molt gran, mhas salvat de la terra dels morts» (v. 12-13). Daquesta manera, en la pregària dels Salms, la súplica i la lloança sentrellacen i en surt un únic cant que celebra la gràcia eterna del Senyor que sinclina cap a la nostra fragilitat. Precisament per a permetre al poble dels creients unir-se a aquest cant, el llibre del Saltiri va ser donat a Israel i a lEsglésia. Els Salms, de fet, ensenyen a pregar. En ells la paraula de Déu es converteix en paraula de pregària i són les paraules del salmista inspirat que es converteix també en paraula de lorant que prega amb els Salms. És aquesta la bellesa i la particularitat daquest llibre bíblic: les oracions que conté, a diferència daltres oracions que trobem en la Sagrada Escriptura, no sinsereixen en una trama narrativa que nespecifica el sentit i la funció. Els Salms es donen al creient precisament com a text doració, que té com a únic fi convertir-se en la pregària de qui els assumeix i amb ells es dirigeix a Déu. Atès que són paraula de Déu, qui prega amb els Salms parla a Déu amb les mateixes paraules que Déu ens ha donat, es dirigeix a ell amb les paraules que ell mateix ens dóna. Així, en pregar amb els Salms saprèn a resar. Són una escola doració. Quelcom anàleg passa quan un nen comença a parlar: aprèn a expressar les seves sensacions, emocions i necessitats amb paraules que no li pertanyen de manera innata, sinó que aprèn dels seus pares i dels qui viuen amb ell. Allò que el nen vol expressar és la seva vivència, però el mitjà expressiu és daltres; i ell a poc a poc sapropia daquest mitjà; les paraules rebudes dels seus pares es converteixen en les seves paraules i a través delles aprèn també una manera de pensar i de sentir, accedeix a tot un món de conceptes, i creix en ell, es relaciona amb la realitat, amb els homes i amb Déu. La llengua dels seus pares, per últim, es converteix en la seva llengua, parla amb paraules rebudes daltres que ja shan convertit en les seves paraules. El mateix passa amb la pregària dels Salms. Sens donen perquè aprenguem a dirigir-nos a Déu, a comunicar-nos amb ell, a parlar-li de nosaltres amb les seves paraules, a trobar un llenguatge per a la trobada amb Déu. I, a través daquestes paraules, serà possible també conèixer i acollir els criteris de la seva manera dactuar, acostar-se al misteri dels seus pensaments i dels seus camins (cf. Is 55, 8-9), per créixer cada cop més en la fe i en lamor. Així com les nostres paraules són no només paraules, sinó que ens ensenyen un món real i conceptual, també aquestes oracions ens ensenyen el cor de Déu, per la qual cosa no sols podem parlar amb Déu, sinó que també podem aprendre qui és Déu i, aprenent com parlar amb ell, aprenem com ser homes, com ser nosaltres mateixos. Pel que fa a això, és significatiu el títol que la tradició jueva ha donat al Saltiri. Sanomena tehillîm, un terme hebreu que vol dir lloances, de larrel verbal que trobem en lexpressió Halleluyah, és a dir, literalment lloeu el Senyor. Aquest llibre doracions, per tant, encara que és multiforme i complex, amb els diversos gèneres literaris i amb larticulació entre lloança i súplica que té, és en definitiva un llibre de lloances, que ensenya a donar gràcies, a celebrar la grandesa del do de Déu, a reconèixer la bellesa de les seves obres i a glorificar el seu sant Nom. Aquesta és la resposta més adequada davant la manifestació del Senyor i lexperiència de la seva bondat. Ensenyant-nos a pregar, els Salms ens ensenyen que també en la desolació, també en el dolor, la presència de Déu roman, és font de meravella i de consol. Es pot plorar, suplicar, intercedir, lamentar-se, però amb la consciència que estem caminant cap a la llum, on la lloança podrà ser definitiva. Com ens ensenya el Salm 36: «En tu hi ha la font de la vida, i veiem la llum en la teva llum» (Sl 36,10). Però, a més daquest títol general del llibre, la tradició jueva ha posat en molts Salms títols específics, atribuint-los, en la seva gran majoria, al rei David. Figura de notable talla humana i teològica, David és un personatge complex, que va travessar les experiències fonamentals de la vida més diverses. Jove pastor del ramat patern, passant per vicissituds alternes i a vegades dramàtiques, es converteix en rei dIsrael, en pastor del poble de Déu. Home de pau, va combatre moltes guerres; buscador de Déu incansable i tenaç, va trair el seu amor, i això és característic: sempre va cercar Déu, encara que va pecar greument molts cops; humil penitent, va acollir el perdó diví, fins i tot el càstig diví, i va acceptar un destí marcat pel dolor. David va ser un rei, malgrat totes les seves debilitats, segons el cor de Déu (cf. 1Sa 13,14), és a dir, un orant apassionat, un home que sabia què vol dir suplicar i lloar. La relació dels Salms amb aquest insigne rei dIsrael és, per tant, important, perquè ell és una figura messiànica, ungit del Senyor, en el qual dalguna manera salbira el misteri de Crist. Igualment importants i significatius són la forma i la freqüència amb què les paraules dels Salms són represes en el Nou Testament, assumint i destacant el valor profètic suggerit per la relació del Saltiri amb la figura messiànica de David. En el Senyor Jesús, que en la seva vida terrenal va pregar amb els Salms, troben el compliment definitiu i revelen el seu sentit més ple i profund. Les oracions del Saltiri, amb les quals es parla a Déu, ens parlen dell, ens parlen del Fill, imatge del Déu invisible (cf. Col 1,15), que ens revela plenament el rostre del Pare. El cristià, per tant, en resar amb els Salms, prega al Pare en Crist i amb Crist, assumint aquests cants en una perspectiva nova, que té en el misteri pasqual lúltima clau dinterpretació. Així lhoritzó de lorant sobre a realitats inesperades, tots els Salms adquireixen una llum nova en Crist i el Saltiri pot brillar en tota la seva infinita riquesa. Estimats germans i germanes, prenguem, per tant, a les nostres mans aquest llibre sant; deixem que Déu ens ensenyi a dirigir-nos a ell; fem del Saltiri una guia que ens ajudi i ens acompanyi diàriament en el camí de la pregària. I demanem també nosaltres, com els deixebles de Jesús, «Senyor, ensenyans a pregar» (Lc 11,1), obrint el cor a acollir loració del Mestre, en el qual totes les pregàries arriben a la plenitud. Així, sent fills en el Fill, podrem parlar a Déu, anomenant-lo Pare nostre. Gràcies.
