Benvolguts germans i germanes,
En una sèrie de catequesis anteriors vaig parlar de la pregària de Jesús, i no vull concloure aquesta reflexió sense detenir-me breument en el tema del silenci de Jesús, tan important en la relació amb Déu.
En l´exhortació apostòlica postsinodal Verbum Domini vaig fer referència al paper que assumeix el silenci en la vida de Jesús, sobretot al Gòlgota: «Aquí ens trobem davant la “doctrina de la creu” (1Co 1,18). El Verb emmudeix, es fa silenci mortal, perquè s´ha “dit” fins quedar sense paraules, en haver parlat tot el que havia de comunicar, sense guardar res per a ell» (n. 12).
Davant aquest silenci de la creu, sant Màxim el Confessor posa en llavis de la Mare de Déu l´expressió següent: «Està sense paraula la Paraula del Pare, que va fer tota criatura que parla; sense vida estan els ulls apagats d´aquell a la paraula i el gest del qual es mou tot el que té vida» (La vida de Maria, n. 89: Testi mariani del primo millennio, 2, Roma 1989, p. 253).
La creu de Crist no sols mostra el silenci de Jesús com la seva última paraula al Pare, sinó que revela també que Déu parla a través del silenci: «El silenci de Déu, l´experiència de la llunyania de l´Omnipotent i Pare, és una etapa decisiva en el camí terrenal del Fill de Déu, Paraula encarnada. Penjat en l´arbre de la creu, es va queixar del dolor causat per aquest silenci: “Déu meu, Déu meu, ¿per què m´has abandonat?” (Mc 15,34; Mt 27,46). Jesús, prosseguint fins a l´últim alè de vida en l´obediència, va invocar el Pare en la foscor de la mort. En el moment de passar a través de la mort a la vida eterna, es va confiar a ell: “Pare, a les teves mans confio el meu esperit” (Lc 23,46)» (Exhort. ap. postsin. Verbum Domini, 21). L´experiència de Jesús a la creu és profundament reveladora de la situació de l´home que prega i del cimal de la pregària: després d´haver escoltat i reconegut la paraula de Déu, hem de considerar també el silenci de Déu, expressió important de la mateixa Paraula divina.
La dinàmica de paraula i silenci, que marca la pregària de Jesús en tota la seva existència terrenal, sobretot a la creu, toca també la nostra vida de pregària en dues direccions.
La primera és la que es refereix a l´acollença de la paraula de Déu. És necessari el silenci interior i exterior per poder escoltar aquesta Paraula. Es tracta d´un punt particularment difícil per a nosaltres en el nostre temps. En efecte, en la nostra època no s´afavoreix el recolliment; encara més, a vegades fa la impressió que es té por d´apartar-se, fins i tot per un instant, del riu de paraules i d´imatges que marquen i omplen les jornades. Per això, en la ja esmentada exhortació Verbum Domini vaig recordar la necessitat d´educar-nos en el valor del silenci: «Redescobrir el lloc central de la paraula de Déu en la vida de l´Església vol dir també redescobrir el sentit del recolliment i de la quietud interior. La gran tradició patrística ens ensenya que els misteris de Crist estan units al silenci, i només en ell la Paraula pot trobar estada en nosaltres, com va passar en Maria, dona de la Paraula i del silenci inseparablement» (n. 66). Aquest principi -que sense silenci no se sent, no s´escolta, no es rep una paraula- és vàlid sobretot per a la pregària personal, però també per a les nostres litúrgies: per a facilitar una escolta autèntica, les litúrgies han de tenir també moments de silenci i d´acollida no verbal.
Mai no perd valor l´observació de sant Agustí: Verbo crescente, verba deficiunt ‘Quan el Verb de Déu creix, les paraules de l´home disminueixen´ (cf. Sermo 288, 5: pl 38, 1307; Sermo 120, 2: pl 38, 677). Els evangelis mostren com ben sovint Jesús, sobretot en les decisions determinants, es retirava completament sol en un lloc apartat de la multitud, i fins i tot dels deixebles, per a pregar en el silenci i viure la seva relació filial amb Déu. El silenci és capaç d´obrir un espai interior en el més íntim de nosaltres mateixos, per fer que allí habiti Déu, perquè la seva Paraula romangui en nosaltres, perquè l´amor a ell arreli en la nostra ment i en el nostre cor, i animi la nostra vida. Per tant, la primera direcció és: tornar a aprendre el silenci, l´obertura a l´escolta, que ens obre a l´altre, a la paraula de Déu.
A més, hi ha també una segona relació important del silenci amb la pregària. En efecte, no sols hi ha el nostre silenci per disposar-nos a l´escolta de la paraula de Déu. Sovint, en la nostra pregària, ens trobem davant el silenci de Déu, experimentem una mena d´abandó, ens sembla que Déu no escolta i no respon.
Però aquest silenci de Déu, com li va passar també a Jesús, no n´indica l´absència. El cristià sap bé que el Senyor és present i escolta, fins i tot en la foscor del dolor, del rebuig i de la soledat. Jesús assegura als deixebles i a cadascun de nosaltres que Déu coneix bé les nostres necessitats en qualsevol moment de la nostra vida. Ell ensenya als deixebles: «Quan pregueu, no parleu per parlar, com fan els pagans: es pensen que amb la seva xerrameca es faran escoltar. No sigueu, doncs, com ells, que bé sap el vostre Pare de què teniu necessitat abans que li ho demaneu» (Mt 6,7-8): un cor atent, silenciós, obert és més important que moltes paraules. Déu ens coneix en la intimitat, més que nosaltres mateixos, i ens estima: i saber això ha de ser suficient. A la Bíblia, l´experiència de Job és especialment significativa pel que fa a aquest tema.
Aquest home en poc temps ho perd tot: familiars, béns, amics, salut. Sembla que Déu té envers ell una actitud d´abandó, de silenci total. Això no obstant Job, en la seva relació amb Déu, parla amb Déu, crida a Déu; en la seva pregària, malgrat tot, conserva intacta la fe i, al final, descobreix el valor de la seva experiència i del silenci de Déu. I així, al final, dirigint-se al Creador, pot concloure: «Jo només et coneixia d´oïda, però ara t´he vist amb els meus ulls» (Jb 42,5): tots nosaltres gairebé coneixem Déu només d´oïda i com més oberts estem al seu silenci i al nostre silenci, més comencem a conèixer-lo realment. Aquesta confiança extrema que s´obre a l´encontre profund amb Déu va madurar en el silenci. Sant Francesc Xavier pregava dient al Senyor: «Jo t´estimo no perquè pots donar-me el paradís o condemnar-me a l´infern, sinó perquè ets el meu Déu. T´estimo perquè tu ets tu.»
Encaminant-nos a la conclusió de les reflexions sobre la pregària de Jesús, tornen a la ment alguns ensenyaments del Catecisme de l´Església catòlica: «El drama de la pregària ens és revelat plenament en el Verb que s´ha fet carn i que habita entre nosaltres. Intentar de comprendre la seva pregària, a través d´allò que els seus testimonis ens n´anuncien en l´evangeli, és acostar-nos a nostre Senyor Jesucrist com a l´esbarzer ardent: primer, el contemplarem ell mateix en pregar, i després, escoltarem com ens ensenya a pregar, per conèixer finalment com acull la nostra pregària» (n. 2598). Com ens ensenya Jesús a pregar? En el Compendi del Catecisme de l´Església catòlica trobem una resposta clara: «Jesús ens ensenya a pregar no solament amb la pregària del parenostre» -certament l´acte central de l´ensenyament de com pregar-, «sinó també quan ell prega. D´aquesta manera, a més del contingut, ens mostra les disposicions necessàries per a una veritable pregària: la puresa del cor, que cerca el Regne i perdona els enemics; la confiança audaç i filial, que va més enllà del que sentim i comprenem; la vigilància, que protegeix el deixeble de la temptació» (n. 544).
Recorrent els evangelis hem vist com el Senyor, en la nostra pregària, és interlocutor, amic, testimoni i mestre. En Jesús es revela la novetat del nostre diàleg amb Déu: la pregària filial que el Pare espera dels seus fills. I de Jesús aprenem com la pregària constant ens ajuda a interpretar la nostra vida, a prendre les nostres decisions, a reconèixer i acollir la nostra vocació, a descobrir els talents que Déu ens ha donat, a complir cada dia la seva voluntat, únic camí per a realitzar la nostra existència.
A nosaltres, ben sovint preocupats per l´eficàcia operativa i pels resultats concrets que aconseguim, la pregària de Jesús ens indica que necessitem detenir-nos, viure moments d´intimitat amb Déu, «apartant-nos» del neguit de cada dia, per escoltar, per anar a l´«arrel» que sosté i alimenta la vida. Un dels moments més bonics de la pregària de Jesús és precisament quan ell, per afrontar malalties, malestars i límits dels seus interlocutors, s´adreça al seu Pare en pregària i, d´aquesta manera, ensenya a qui és al seu voltant on cal cercar la font per a tenir esperança i salvació. Ja vaig recordar, com a exemple commovedor, la pregària de Jesús davant la tomba de Llàtzer. L´evangelista sant Joan relata: «Llavors van treure la llosa. Jesús alçà els ulls i digué: “Pare, et dono gràcies perquè m´has escoltat. Ja sé que sempre m´escoltes, però ho dic per la gent que m´envolta, perquè creguin que tu m´has enviat. Havent dit això, cridà amb tota la força: “Llàtzer, surt a fora!”» (Jn 11,41-43). Però Jesús aconsegueix el punt més alt de profunditat en la pregària al Pare en el moment de la passió i de la mort, quan pronuncia el «sí» extrem al projecte de Déu i mostra com la voluntat humana troba la realització precisament en l´adhesió plena a la voluntat divina i no en la contraposició. En la pregària de Jesús, en el seu crit al Pare a la creu, conflueixen «totes les dissorts de la humanitat de tots els temps, esclava del pecat i de la mort, totes les peticions i les intercessions de la història de la salvació es recullen en aquest crit del Verb encarnat. Heus ací que el Pare les acull i, més enllà de tota esperança, les escolta ressuscitant el seu Fill. Així es compleix i es consuma el drama de la pregària en l´economia de la creació i de la salvació» (Catecisme de l´Església catòlica, 2606).
Estimats germans i germanes, demanem amb confiança al Senyor de viure el camí de la nostra pregària filial, aprenent cada dia del Fill Unigènit, que es va fer home per nosaltres, com ha de ser la nostra manera d´adreçar-nos a Déu. Les paraules de sant Pau sobre la vida cristiana en general valen també per a la nostra pregària: «N´estic cert: ni la mort ni la vida, ni els àngels ni les potències, ni el present ni el futur, ni els poders, ni el món de dalt ni el de sota, ni res de l´univers creat no ens podrà separar de l´amor de Déu que s´ha manifestat en Jesucrist, Senyor nostre» (Rm 8,38-39).
