Benvolguts germans i germanes,

En el nostre camí de reflexió sobre la pregària de Jesús que ens presenten els evangelis, vull meditar avui sobre el moment, especialment solemne, de la seva oració a l´Últim Sopar.

El rerefons temporal i emocional del convit en què Jesús s´acomiada dels seus amics és la imminència de la seva mort, que ell sent ja propera. Jesús havia començat a parlar de la seva passió ja des de feia temps, tractant fins i tot d´implicar cada cop més els seus deixebles en aquesta perspectiva. L´evangeli segons sant Marc relata que des del començament del viatge cap a Jerusalem, als poblats de la llunyana Cesarea de Filip, Jesús havia començat «a instruir-los dient: “Cal que el Fill de l´home pateixi molt. Els notables, els grans sacerdots i els mestres de la Llei l´han de rebutjar, ha de ser mort, i al cap de tres dies ha de ressuscitar´» (Mc 8,31). A més, precisament els dies en què es preparava per acomiadar-se dels seus deixebles, la vida del poble estava marcada per la proximitat de la Pasqua, o sigui, del memorial de l´alliberament d´Israel d´Egipte. Aquest alliberament, experimentat en el passat i esperat novament en el present i per al futur, es revivia en les celebracions familiars de la Pasqua. L´Últim Sopar s´insereix en aquest context, però amb una novetat de fons. Jesús mira la seva passió, mort i resurrecció, sent plenament conscient d´això. Ell vol viure aquest Sopar amb els seus deixebles amb un caràcter totalment especial i diferent dels altres convits; és el seu Sopar, en el qual dóna quelcom totalment nou: es dóna a ell mateix. D´aquesta manera, Jesús celebra la seva Pasqua, anticipa la seva creu i la seva resurrecció.

Aquesta novetat la posa en relleu la cronologia de l´Últim Sopar en l´Evangeli de sant Joan, el qual no el descriu com el sopar pasqual, precisament perquè Jesús vol inaugurar quelcom nou, celebrar la seva Pasqua, vinculada certament als esdeveniments de l´Èxode. Per a sant Joan, Jesús va morir a la creu precisament en el moment en què, al temple de Jerusalem, s´immolaven els anyells pasquals.

Quin és doncs el nucli d´aquest Sopar? Són els gestos de partir el pa, de distribuir-lo als seus i de compartir el calze del vi amb les paraules que els acompanyen i en el context de pregària en què es col·loquen: és la institució de l´eucaristia, és la gran pregària de Jesús i de l´Església. Però mirem una mica més de prop aquest moment.

En primer lloc, les tradicions neotestamentàries de la institució de l´eucaristia (cf. 1Co 11,23-25; Lc 22,14-20; Mc 14,22-25; Mt 26,26-29), en indicar l´oració que introdueix els gestos i les paraules de Jesús sobre el pa i sobre el vi, utilitzen dos verbs paral·lels i complementaris. Sant Pau i sant Lluc parlen d´eucaristia/acció de gràcies: «Prengué el pa, digué l´acció de gràcies, el partí i els el donà» (Lc 22,19). Sant Marc i sant Mateu, en canvi, posen en relleu l´aspecte d´eulogia/benedicció: «Prengué el pa, digué la benedicció, el partí i els el donà» (Mc 14,22). Ambdós termes grecs eucaristeín i eulogeín remeten a la berakha jueva, és a dir, a la gran oració d´acció de gràcies i de benedicció de la tradició d´Israel amb què començaven els grans convits. Les dues paraules gregues indiquen les dues direccions intrínseques i complementàries d´aquesta oració. La berakha, en efecte, és per damunt de tot acció de gràcies i lloança que puja a Déu pel do rebut: en l´Últim Sopar de Jesús, es tracta del pa -elaborat amb el blat que Déu fa germinar i créixer de la terra- i del vi, elaborat amb el fruit madurat a les vinyes. Aquesta oració de lloança i d´acció de gràcies que s´eleva cap a Déu, torna com a benedicció, que baixa des de Déu sobre el do i l´enriqueix. En donar gràcies, la lloança a Déu es converteix en benedicció, i el do ofert a Déu torna a l´home beneït pel Totpoderós. Les paraules de la institució de l´eucaristia se situen en aquest context d´oració; en elles la lloança i la benedicció de la berakha es transformen en benedicció i conversió del pa i del vi en el cos i en la sang de Jesús.

Abans de les paraules de la institució es realitzen els gestos: el de partir el pa i el d´oferir el vi. Qui parteix el pa i passa el calze és sobretot el cap de família, que acull a la seva taula els familiars; però aquests gestos són també gestos d´hospitalitat, d´acollida de l´estranger, que no forma part de la casa, en la comunió del convit. En el sopar en què Jesús s´acomiada dels seus, aquests mateixos gestos adquireixen una profunditat totalment nova: ell dóna un signe visible d´acolliment a la taula en què Déu es dóna. Jesús s´ofereix i es comunica ell mateix en el pa i en el vi.

Però com pot realitzar-se tot això? Com pot Jesús donar-se, en aquest moment, ell mateix? Jesús sap que estan a punt de llevar-li la vida a través del suplici de la creu, la pena capital dels homes no lliures, la que Ciceró definia com mors turpissima crucis. Amb el do del pa i del vi que ofereix en l´Últim Sopar Jesús anticipa la seva mort i la seva resurrecció realitzant el que havia dit en el discurs del Bon Pastor: «El Pare m´estima, perquè dono la vida i després la recobro. Ningú no me la pren, sóc jo qui la dono lliurement. Tinc poder de donar-la i tinc poder de recobrar-la; aquest és el manament que he rebut del meu Pare» (Jn 10,17-18). Ell, per tant, ofereix per anticipat la vida que se li llevarà, i, d´aquesta manera, transforma la seva mort violenta en un acte lliure de donació d´ell mateix pels altres i als altres. La violència soferta es transforma en un sacrifici actiu, lliure i redemptor.

En l´oració, iniciada segons les formes rituals de la tradició bíblica, Jesús mostra un cop més la seva identitat i la decisió de complir fins al fons la seva missió d´amor total, d´entrega en obediència a la voluntat del Pare. La profunda originalitat de la donació d´ell als seus, a través del memorial eucarístic, és el cimal de l´oració que caracteritza el sopar de comiat amb els seus.
Contemplant els gestos i les paraules de Jesús d´aquella nit, veiem clarament que la relació íntima i constant amb el Pare és l´àmbit on ell realitza el gest de deixar als seus, i a cadascun de nosaltres, el sagrament de l´amor, el Sacramentum caritatis. Per dos cops al cenacle ressonen les paraules: «Feu això, que és el meu memorial» (1Co 11,24.25). Ell celebra la seva Pasqua amb la donació d´ell, convertint-se en l´Anyell veritable que porta a compliment tot el culte antic. Per això, sant Pau, parlant als cristians de Corint, afirma: «Crist, el nostre anyell pasqual, ha estat immolat. Per això, celebrem […] amb els pans sense llevat de la sinceritat i la veritat» (1Co 5,7-8).

L´evangelista sant Lluc ha conservat un altre element valuós dels esdeveniments de l´Últim Sopar, que ens permet veure la profunditat commovedora de l´oració de Jesús pels seus en aquella nit: l´atenció per cadascú. Partint de l´oració d´acció de gràcies i de benedicció, Jesús arriba al do eucarístic, al do d´ell mateix, i, mentre dóna la realitat sacramental decisiva, es dirigeix a Pere. Ja per acabar el sopar, li diu: «Simó, Simó, mira que Satanàs us ha reclamat per sacsejar-vos com qui garbella blat, però jo he pregat per tu, perquè no defalleixi la teva fe. I tu, quan t´hauràs penedit, enforteix els teus germans» (Lc 22,31-32). La pregària de Jesús, quan s´acosta la prova també per als seus deixebles, sosté la seva debilitat, la seva dificultat per comprendre que el camí de Déu passa a través del Misteri pasqual de mort i resurrecció, anticipat en l´oferiment del pa i del vi. L´eucaristia és aliment dels pelegrins que es converteix en força fins i tot per a qui està cansat, extenuat i desorientat. I la pregària és especialment per Pere, perquè, un cop convertit, confirmi els seus germans en la fe. L´evangelista sant Lluc recorda que va ser precisament la mirada de Jesús la que va cercar el rostre de Pere en el moment en què acabava de realitzar la triple negació, per donar-li la força de reprendre el camí darrere seu: «A l´instant, mentre encara ell parlava, va cantar un gall. Llavors el Senyor va girar-se i mirà Pere; i Pere es recordà de les paraules que el Senyor li havia dit: «Avui, abans no canti el gall, m´hauràs negat tres vegades» (Lc 22,60-61).

Estimats germans i germanes, participant en l´eucaristia vivim de manera extraordinària la pregària que Jesús va fer i fa contínuament per cadascú a fi que el mal, que tots trobem en la vida, no arribi a vèncer, i obri en nosaltres la força transformadora de la mort i resurrecció de Crist. En l´eucaristia l´Església respon al manament de Jesús: «Feu això que és el meu memorial» (Lc 22,19; cf. 1Co 11,24-26); repeteix l´oració d´acció de gràcies i de benedicció i, amb ella, les paraules de la transubstanciació del pa i del vi en el cos i la sang del Senyor. En les nostres celebracions de l´eucaristia som atrets a aquell moment d´oració, ens unim sempre novament a l´oració de Jesús. Des del principi, l´Església va comprendre les paraules de la consagració com a part de l´oració resada juntament amb Jesús; com a part central de la lloança impregnada de gratitud, a través de la qual Déu ens dóna novament el fruit de la terra i del treball de l´home com a cos i sang de Jesús, com a autodonació de Déu mateix en l´amor del Fill que ens acull (cf. Jesús de Natzaret, II, p. 154). Participant en l´eucaristia, nodrint-nos de la carn i de la sang del Fill de Déu, unim la nostra oració a la de l´Anyell pasqual en la seva nit suprema, perquè la nostra vida no es perdi, malgrat la nostra debilitat i les nostres infidelitats, sinó que sigui transformada.

Benvolguts amics, demanem al Senyor que la nostra participació en la seva eucaristia, indispensable per a la vida cristiana, després de preparar-nos com cal, també amb el sagrament de la penitència, sigui sempre el punt més àlgid de tota la nostra pregària. Demanem que, units profundament en el seu mateix oferiment al Pare, també nosaltres transformem les nostres creus en sacrifici, lliure i responsable, d´amor a Déu i als germans. Gràcies.