Paraules del Sant Pare als malalts i discapacitats, reunits a l’Aula Pau VI, al començament de l’Audiència general interreligiosa.
Bon dia a tots! Sou aquí avui no perquè us hàgim tancat en una presó, sinó perquè fa mal temps i plovia. Ara em sembla que ja no plou, però el temps és poc segur. Vosaltres estareu aquí més còmodes i tranquils i podreu seguir l’audiència per la pantalla. Jo diré als que són a la plaça que vosaltres sou aquí i així ens saludarem i estarem tots junts. Us demano que pregueu per mi i jo prego per vosaltres.
Podeu oferir a Jesús els dolors de la malaltia: totes les malalties són dolentes, totes; podem oferir-les a Jesús i tirar endavant i demanar la gràcia, en la tristesa i en els dolors, de no perdre l’esperança, l’esperança que ens donarà l’alegria.
Ara preguem junts el «Déu vos salve, Maria» i us dono la benedicció. [Ave Maria]
Bona audiència des d’aquí i pregueu per mi!
CATEQUESI DEL SANT PARE
Estimats germans i germanes, bon dia!
A les audiències generals hi ha sovint persones o grups que pertanyen a altres religions; però avui aquesta presència és molt particular, pel fet de recordar junts el 50è aniversari de la Declaració del Concili Vaticà II Nostra ætate , sobre les relacions de l’Església catòlica amb les religions no cristianes. Aquest tema el beat papa Pau VIel portava dins del cor, de tal manera que en la festa de Pentecosta de l’any anterior, a l’acabament del Concili, havia instituït el Secretariat pels no cristians, avui Consell pontifici per al diàleg interreligiós. Per això manifesto el meu agraïment i una cordial benvinguda a les persones i grups de diferents religions que avui han volgut ser aquí presents, especialment a tots els qui han vingut de lluny.
El Concili Vaticà II va ser un temps extraordinari de reflexió, diàleg i pregària per a renovar l’aspecte de l’Església catòlica sobre ella mateixa i sobre el món. És una lectura dels signes dels temps respecte a una posada al dia orientada per una doble fidelitat: fidelitat a la tradició eclesial i fidelitat a la història dels homes i de les dones del nostre temps. Perquè Déu, que s’ha revelat en la creació i en la història, que ha parlat per boca dels profetes i plenament en el seu Fill fet home (cf. He 1,1), parla al cor i a l’esperit de tot ésser humà que busca la veritat i els camins per a practicar-la.
El missatge de la Declaració Nostra ætate és sempre actual. En recordo breument alguns punts:
— La creixent interdependència dels pobles (cf. n. 1);
— La recerca humana d’un sentit de la vida, del sofriment, de la mort, preguntes que sempre acompanyen el nostre camí (cf. n. 1);
— L’origen comú i el destí comú de la humanitat (cf. n. 1);
— La unicitat de la família humana (cf. n. 1);
— Les religions com a recerca de Déu o de l’Absolut, dins els diversos grups ètnics i culturals (cf. n. 1);
— La mirada benèvola i atenta de l’Església sobre les religions: no rebutja res del que tenen de bell i veritable (cf. n. 2);
— L’Església mira amb estima els creients de totes les religions, apreciant el seu compromís espiritual i moral (cf. n. 3);
— L’Església, oberta al diàleg amb tots, és al mateix temps fidel a la veritat en què creu, començant per la veritat que la salvació que s’ofereix a tothom té l’origen en Jesús, únic salvador, i que l’Esperit Sant actua com a font de pau i d’amor.
Són molts els esdeveniments, les iniciatives, les relacions institucionals o personals amb les religions no cristianes d’aquests últims cinquanta anys, i és difícil recordar-los tots. Un fet particularment significatiu va ser la trobada d’Assís del 27 d’octubre de 1986. Va ser volguda i promoguda per sant Joan Pau II, el qual, un any abans, i d’això ja fa trenta anys, adreçant-se als joves musulmans a Casablanca, desitjava que tots els creients en Déu promoguessin l’amistat i la unió entre els homes i els pobles ( 19 d’agost de 1985). La flama, encesa a Assís, s’estén per tot el món i esdevé un signe permanent d’esperança.
Mereix un agraïment especial a Déu la transformació veritable que hi ha hagut en aquests 50 anys de relació entre els cristians i els jueus. La indiferència i l’oposició s’han transformat en col·laboració i bona voluntat. D’enemics i estranys, hem passat a ser amics i germans. El Concili, amb la Declaració Nostra ætate , ha marcat el camí: «sí» al redescobriment de les arrels jueves del cristianisme; «no» a qualsevol tipus d’antisemitisme i condemna de tots els insults, discriminacions i persecucions que se’n deriven. El coneixement, el respecte i l’estimació mútua formen el camí, que si val particularment per la relació amb els jueus, val també de manera anàloga per les relacions amb les altres religions. Penso en particular en els musulmans, que —com recorda el Concili— «adoren el Déu únic, vivent i subsistent, misericordiós i omnipotent, creador del cel i de la terra, que ha parlat als homes» ( Nostra ætate , 5). Es refereixen a la paternitat d’Abraham, veneren Jesús com a profeta, honoren la seva Mare verge, Maria, esperen el dia del judici, i practiquen la pregària, l’almoina i el dejuni (cf. ibid .).
El diàleg que necessitem només pot ser obert i respectuós, i aleshores es manifesta fructuós. El respecte recíproc és la condició i, al mateix temps, la finalitat del diàleg interreligiós: respectar el dret dels altres a la vida, a la integritat física, a les llibertats fonamentals, és a dir llibertat de consciència, de pensament, d’expressió i de religió.
El món ens mira a nosaltres, creients, ens anima a col·laborar entre nosaltres i amb els homes i les dones de bona voluntat que no professen cap religió, ens demana respostes efectives sobre molts temes: la pau, la fam, la misèria que afligeix milions de persones, la crisi ambiental, la violència, en particular la que comença en nom de la religió, la corrupció, la decadència moral, les crisis de la família, de l’economia, de les finances, i sobretot de l’esperança. Nosaltres, creients, no tenim receptes per a aquests problemes, però tenim un gran recurs: la pregària. I nosaltres, creients, preguem. Hem de pregar. L’oració és el nostre tresor, al qual ens atansem d’acord amb les tradicions respectives, per a demanar els dons que la humanitat anhela.
A causa de la violència i del terrorisme s’ha difós una actitud de sospita o fins i tot de condemna de les religions. En realitat, encara que cap religió no sigui immune al risc de desviacions fonamentalistes o extremistes en individus o grups (cf. Discurs al Congrés USA, 24 de setembre de 2015), cal mirar els valors positius que viuen i que proposen, i que són fonts d’esperança. Es tracta d’alçar la mirada per anar més lluny. El diàleg basat en la confiança i en el respecte pot portar llavors de bé que per la seva part es converteixen en brots d’amistat i de col·laboració en molts camps, i sobretot en el servei als pobres, als petits, als ancians, en l’acolliment dels emigrants, en la atenció a qui és exclòs. Podem caminar junts cuidant-nos els uns dels altres i de la creació. Tots els creients de totes les religions. Junts podem lloar el Creador per haver-nos donat el jardí del món per a conrear-lo i guardar-lo com un bé comú, i podem tenir projectes compartits per a combatre la pobresa i assegurar a tot home i tota dona condicions de vida dignes.
El Jubileu Extraordinari de la Misericòrdia que estem a punt de celebrar és una ocasió propícia per a treballar junts en el camp de les obres de caritat. I en aquest camp, on compta sobretot la compassió, poden unir-se a nosaltres tantes persones que no se senten creients o que estan a la recerca de Déu i de la veritat, persones que posen al centre el rostre de l’altre, en particular el rostre del germà o de la germana que tenen necessitats. Però la misericòrdia a la qual estem cridats abraça tota la creació, que Déu ens ha confiat perquè en siguem vetlladors, i no explotadors o, pitjor encara, destructors. Hauríem de proposar-nos sempre deixar el món millor de com l’hem trobat (cf. Encíclica Laudato si’ , 194), a partir de l’ambient en què vivim, amb petits gestos de la nostra vita quotidiana.
Estimats germans i germanes, pel que fa al futur del diàleg interreligiós, la primera cosa que hem de fer és pregar. I pregar els uns pels altres: som germans! Sense el Senyor, res no és possible; amb ell, tot ho és! Que la nostra pregària pugui —cadascú segons la tradició pròpia— adherir-se plenament a la voluntat de Déu, que vol que tots els homes es reconeguin germans i visquin com a tals, formant la gran família humana en l’harmonia de les diversitats.
Traducció inicial de Josep M. Torrents per a Catalunya Religió , revisada
