Estimats germans i germanes, bon dia!
A l´anterior Catequesi ens vam centrar en la resurrecció de Jesús, on les dones van tenir un rol particular. Avui voldria reflexionar sobre el seu valor salvador. Què significa per a la nostra vida la resurrecció? I per què sense ella és vana la nostra fe? La nostra fe es fonamenta en la mort i resurrecció de Crist, de la mateixa manera que una casa se sosté damunt els seus fonaments: si cedeixen, s´esfondra tota la casa. A la creu, Jesús s´ha ofert ell mateix prenent damunt seu els nostres pecats i descendint a l´abisme de la mort, i la resurrecció la venç, l´elimina i li aplana el camí per a renéixer a una vida nova. Sant Pere ho explica sintèticament a l´inici de la seva Primera carta, com ho hem escoltat: «Beneït sigui el Déu i Pare de nostre Senyor Jesucrist, que pel seu gran amor ens ha engendrat de nou gràcies a la resurrecció de Jesucrist d´entre els morts. Ell us ha destinat a una esperança viva i a una heretat incorruptible, indestructible, immarcescible, reservada dalt al cel per a vosaltres» (1,3-4).
L´Apòstol aquí diu que amb la resurrecció de Jesús s´esdevé alguna cosa absolutament nova: som alliberats de l´esclavitud del pecat i esdevenim fills de Déu, és a dir, som generats a una vida nova. Quan es realitza això per a nosaltres? En el sagrament del baptisme. Antigament aquest sagrament es rebia normalment per immersió. El qui havia de ser batejat descendia a la gran font baptismal deixant els seus vestits, i el bisbe o el prevere li vessava tres vegades l´aigua damunt del cap, batejant-lo en el nom del Pare, del Fill i de l´Esperit Sant. Després el batejat sortia de la pica i es posava el nou vestit, que era blanc: és a dir, havia nascut a una vida nova, submergint-se en la mort i resurrecció de Crist. Havia esdevingut fill de Déu. Sant Pau, a la Carta als romans escriu: «Vosaltres […] heu rebut l´Esperit que ens ha fet fills i ens fa cridar: “Abbà, Pare!”» (Rm 8,15). És el mateix Esperit que hem rebut en el baptisme el qui ens ensenya, ens empeny a dir a Déu: Pare , o millor, Abbà , que significa ´papa´. Així és el nostre Déu: és un papa per a nosaltres. L´Esperit Sant realitza en nosaltres aquesta nova condició de fills de Déu. I aquest és el do més gran que rebem del Misteri pasqual de Jesús. I Déu ens tracta com fills, ens comprèn, ens perdona, ens abraça, ens estima fins i tot quan errem. Ja a l´Antic Testament el profeta Isaïes afirmava que encara que una mare oblidés el seu fill, Déu mai no s´oblidaria de nosaltres, en cap moment (cf. 49,15). I això és bonic!
Això no obstant, aquesta relació filial amb Déu no és com un tresor que conservem en un angle de la nostra vida: ha de créixer, s´ha d´alimentar cada dia amb l´escolta de la paraula de Déu, la pregària, amb la participació en els sagraments, especialment en el de la penitència i de l´eucaristia, i en la caritat. Nosaltres podem viure com a fills! I aquesta és la nostra dignitat -tenim la dignitat dels fills. Comportem-nos com fills veritables! Això vol dir que cada dia hem de deixar que Crist ens transformi i ens faci semblants a ell; vol dir intentar viure com cristians, intentar seguir-lo, encara que veiem les nostres limitacions i les nostres debilitats. La temptació de deixar Déu de costat per posar-nos al centre nosaltres mateixos és sempre a les portes, i l´experiència del pecat fereix la nostra vida cristiana, el nostre ser fills de Déu. Per això hem de tenir el coratge de la fe i no deixar-nos conduir pels qui diuen: «Déu no serveix, no és important per a tu», etc. És juntament al contrari: només comportant-nos com fills de Déu, sense desanimar-nos per les nostres caigudes, pels nostres pecats, sentint-nos estimats per ell, la nostra vida serà nova, animada per la serenitat i la joia. Déu és la nostra força! Déu és la nostra esperança!
Estimats germans i germanes, hem de tenir ben ferma aquesta esperança i hem de ser-ne un signe visible, clar, lluminós per a tots. El Senyor Ressuscitat és l´esperança que mai no falla, que no defrauda (cf. Rm 5,5). L´esperança no defrauda. És la del Senyor! Quantes vegades en la nostra vida les esperances s´esvaeixen, quantes vegades les expectatives que portem en el cor no es realitzen! L´esperança dels cristians és forta, segura, sòlida en aquesta terra on Déu ens ha cridat a caminar, i és oberta a l´eternitat, perquè està fonamentada en Déu, que sempre és fidel. No hem d´oblidar-ho: Déu sempre és fidel; Déu sempre és fidel a nosaltres. Ser ressuscitats amb Crist mitjançant el baptisme, com el do de la fe, és una herència que no es corromp, ens porta a cercar sobretot les coses de Déu, a pensar més en ell, a pregar-li més. Ser cristians no es redueix a complir ordres, però vol dir ser en Crist, pensar com ell, actuar com ell, estimar com ell; i deixar que ell prengui possessió de la nostra vida i la canviï, la transformi, l´alliberi de les tenebres del mal i del pecat.
Estimats germans i germanes, als qui demanin raó de l´esperança que hi ha en nosaltres (cf. 1Pe 3,15), indiquem-los el Crist ressuscitat. Indiquem-lo amb l´anunci de la Paraula, però sobretot amb la nostra vida de ressuscitats. Mostrem la joia de ser fills de Déu, la llibertat que ens dóna viure en Crist, que és la llibertat vertadera, aquella que salva de l´esclavitud del mal, del pecat, de la mort! Mirem la Pàtria celestial: tindrem una nova llum i força tant en els nostres compromisos com en els nostres esforços quotidians. És un servei preciós que hem de fer al nostre món, que sovint no és capaç de girar la vista cap amunt, no és capaç de mirar Déu.
Gràcies.
