Benvolguts germans i germanes,
Com ja sabeu -gràcies per la vostra simpatia!- he decidit renunciar al ministeri que el Senyor em va confiar el 19 d´abril de 2005. He pres aquesta decisió amb plena llibertat per al bé de l´Església, després d´haver pregat llargament i després d´examinar la meva consciència davant Déu, ben conscient de la gravetat d´una decisió com aquesta, però també conscient de no ser ja capaç de dur a terme el ministeri petrí amb la força que cal. Em dóna coratge i m´il·lumina la certesa que l´Església és Crist, que mai no es perdrà el seu lideratge i el seu esguard. Gràcies a tots pel vostre amor i per la pregària amb què m´heu acompanyat. Gràcies! He sentit gairebé físicament en aquests dies, no fàcils per a mi, el poder de la pregària, que l´amor de l´Església, la vostra pregària, em porta. Continueu pregant per mi, per l´Església, pel Papa. El Senyor ens guiarà.
Les temptacions de Jesús i la conversió pel regne del Cel
Benvolguts germans i germanes,
Avui, Dimecres de Cendra, iniciem el temps litúrgic de la Quaresma, quaranta dies que ens preparen per a la celebració de la santa Pasqua, un temps de compromís particular en el nostre camí espiritual. El número quaranta es recorre diverses vegades en la Sagrada Escriptura. En particular, com sabem, això ens porta als quaranta anys durant els quals el poble d´Israel va pelegrinar pel desert: un llarg període de formació per a convertir-se en poble de Déu, però també un llarg període en què la temptació de ser infidels a l´aliança amb el Senyor era sempre present. Quaranta van ser també els dies de camí del profeta Elies per arribar a la muntanya de Déu, l´Horeb; i també el període que Jesús va passar al desert abans d´iniciar la seva vida pública, i on va ser temptat pel dimoni. En aquesta catequesi voldria detenir-me precisament en aquest moment de la vida terrenal del Senyor, que llegirem a l´Evangeli del proper diumenge.
En primer lloc el desert, on Jesús es retira, és el lloc del silenci, de la pobresa, on l´home és privat dels suports materials i es troba de cara amb les preguntes fonamentals de l´existència, on és empès a anar a l´essencial i precisament per això és més fàcil trobar Déu. Però el desert és també el lloc de la mort, perquè on no hi ha aigua no hi ha tampoc vida, i és un lloc de soledat, en el qual l´home sent amb més intensitat la temptació. Jesús va al desert i allí se sotmet a la temptació de deixar el camí indicat pel Pare per seguir els camins més fàcils i mundans (cf. Lc 4,1-13). Així ell carrega amb les nostres temptacions, porta amb ell la nostra misèria, per a vèncer el maligne i obrir-nos el camí cap a Déu, el camí de la conversió.
Reflexionar sobre les temptacions a què Jesús va ser sotmès al desert és una invitació per a cadascun de nosaltres a respondre una pregunta fonamental: què és important realment en la meva vida? En la primera temptació el diable proposa a Jesús convertir la pedra en pa per a sadollar la fam. Jesús refuta aquest argument dient que l´home no sols viu de pa: sense una resposta a la fam de veritat, a la fam de Déu, l´home no es pot salvar (cf. v. 3-4). En la segona temptació, el dimoni proposa a Jesús el camí del poder: el condueix a un lloc alt i li ofereix el domini del món; però no és aquest el camí de Déu: Jesús té molt clar que no és el poder mundà el que salva el món, sinó el poder de la creu, de la humilitat, de l´amor (cf. v. 5-8). En la tercera temptació, el dimoni proposa a Jesús de llençar-se del pinacle del Temple de Jerusalem i que el salvi Déu mitjançant els seus àngels, de fer quelcom sensacional per a posar a prova Déu mateix; però la resposta és que Déu no és un objecte a qui s´hagi d´imposar les nostres condicions: és el Senyor de tot (cf. v. 9-12). Quin és el nucli de les tres temptacions que va patir Jesús? És la proposta d´instrumentalització de Déu, d´utilitzar-lo per als interessos propis, per a la glòria pròpia i l´èxit propi. I per tant, en definitiva, de posar-se en comptes de Déu, traient-lo de la seva existència i fent-lo semblar superflu. Cadascú hauria de preguntar-se ara: quin lloc ocupa Déu en la meva vida? És ell el Senyor o ho sóc jo?
Superar la temptació de sotmetre Déu a un mateix i als interessos propis o de deixar-lo en un racó i convertir-se a l´ordre just de prioritat, donar a Déu el primer lloc, és un camí que cada cristià ha de recórrer sempre novament. «Convertir-se», una invitació que escoltarem molts cops per Quaresma, significa seguir Jesús de manera que el seu Evangeli és guia concreta de la vida; significa deixar que Déu ens transformi, deixar de pensar que som nosaltres els únics constructors de la nostra existència; significa reconèixer que som criatures, que depenem de Déu, del seu amor, i només «perdent» la nostra vida en ell podem guanyar-la. Això exigeix treballar les nostres eleccions a la llum de la Paraula de Déu. Avui no es pot ser cristià com a simple conseqüència del fet de viure en una societat que té arrels cristianes: també qui neix en una família cristiana i és educat religiosament ha de renovar, cada dia, l´elecció de ser cristià, és a dir, donar a Déu el primer lloc, davant les temptacions que una cultura secularitzada li proposa contínuament, davant el judici crític de molts contemporanis.
Les proves davant les quals la societat actual posa el cristià, de fet, són moltes i toquen la vida personal i social. No és fàcil ser fidel al matrimoni cristià, practicar la misericòrdia en la vida quotidiana, deixar espai a la pregària i al silenci interior; no és fàcil oposar-se públicament a eleccions que molts consideren òbvies, com l´avortament en cas d´embaràs no desitjat, l´eutanàsia en cas de malalties greus, o la selecció d´embrions per a prevenir malalties hereditàries. La temptació de posar la fe a part està sempre present i la conversió es converteix en una resposta a Déu que ha de ser confirmada més vegades en la vida.
Tenim com a exemple i estímul les grans conversions, com la de sant Pau de camí a Damasc, o la de sant Agustí, però també en la nostra època d´eclipsi del sentit del sagrat, la gràcia de Déu actua i obra meravelles en la vida de moltes persones. El Senyor no es cansa de trucar a la porta de l´home en contextos socials i culturals que semblen envaïts per la secularització, com li ha passat al rus ortodox Pavel Florenskij. Després d´una educació completament agnòstica, fins al punt de sentir vertadera hostilitat pels ensenyaments religiosos impartits a l´escola, el científic Florenskij acaba exclamant: «No, no es pot viure sense Déu!», i canvia completament la seva vida, per convertir-se en sacerdot.
Penso també en la figura d´Etty Hillesum, una jove holandesa d´origen hebreu que va morir a Auschwitz. Inicialment llunyana de Déu, el descobreix mirant profundament dins ella mateixa i escriu: «Un pou molt profund hi ha dins meu. I Déu és en aquest pou. A vegades aconsegueixo arribar-hi, però sovint el cobreix pedres i sorra: per tant Déu està sepultat. Cal desenterrar-lo novament.» En la seva vida dispersa i inquieta, troba Déu precisament enmig de la tragèdia del segle XX, la Shoah. Aquesta jove fràgil i insatisfeta, transfigurada per la fe, es transforma en una dona plena d´amor i de pau interior, capaç d´afirmar: «Visc constantment en intimitat amb Déu.»
La capacitat de contrarestar les marques ideològiques del seu temps per escollir la recerca de la veritat i obrir-se al descobriment de la fe les testimonia també una dona del nostre temps, la nord-americana Dorothy Day. En la seva autobiografia, confessa obertament haver caigut en la temptació de resoldre-ho tot amb la política, adherint-se a la proposta marxista. «Volia anar amb els manifestants, anar a la presó, escriure, influir en els altres i deixar el meu somni al món. Quanta ambició i quanta recerca de mi mateixa hi havia en tot això!» El camí cap a la fe en un ambient així de secularitzat era particularment difícil, però la Gràcia actua igual, com ella mateixa subratlla: «És cert que jo sentia cada vegada més sovint la necessitat d´anar a l´església, de posar-me de genolls, d´inclinar el cap en actitud de pregària. Un instint cec, es podria dir, perquè no era conscient de pregar. Però hi anava, em ficava en l´atmosfera de pregària.» Déu l´ha conduït a una unió conscient a l´Església, en una vida dedicada als necessitats.
En la nostra època no són poques les conversions intenses, com el retorn de qui, després d´una educació cristiana potser superficial, s´ha allunyat durant anys de la fe i després descobreix novament Crist i el seu Evangeli. En el llibre de l´Apocalipsi llegim: «Mira, sóc a la porta i truco. Si algú escolta la meva veu i obre la porta, entraré a casa seva i soparé amb ell, i ell amb mi» (3,20). El nostre home interior ha de preparar-se per a ser visitat per Déu, i precisament per això no ha de deixar-se envair de la il·lusió, de les aparences, de les coses materials.
En aquest temps de Quaresma, en l´Any de fe, renovem el nostre compromís en el camí de conversió, per a superar les tendències de tancar-nos en nosaltres mateixos i per fer, això no obstant, espai a Déu, mirant amb els seus ulls la realitat quotidiana. L´alternativa entre tancar-nos en el nostre egoisme i l´obertura a l´amor de Déu i dels altres, podem dir que correspon a l´alternativa de les temptacions de Jesús, entre poder humà i amor de la Creu, entre una redempció vista en l´únic benestar material i una redempció com a obra de Déu, al qual donem la primacia en l´existència. Convertir-se significa no tancar-se en la recerca de l´èxit propi, del prestigi propi, de la posició pròpia, sinó fer que cada dia, en les petites coses, la veritat, la fe en Déu i l´amor es converteixin en el més important.
