Data: 6 de setembre de 2026
Les primeres comunitats cristianes van comprendre molt bé que la resposta cristiana davant les dificultats, els odis i les calúmnies no és la condemna dels altres, sinó la benedicció. Jesús havia donat el manament de beneir tothom i de fer-ho sempre: “vosaltres beneïu els qui us maleeixen, pregueu pels qui us calumnien” (Lc 6, 28). L’Apòstol Pau va entendre molt bé aquest missatge i, per això, va escriure: “beneïu els qui us persegueixen; beneïu, sí, no maleïu” (Rom 12, 14). En una altra carta, descrivint el comportament dels cristians, diu Pau: “si ens insulten, beneïm” (1 Cor 4, 12).
Encara hi ha un altre text del Nou Testament que es fa ressò d’aquest mandat del Senyor. És a la primera carta de Pere, que va ser escrita per a uns cristians que vivien en un clima tens, d’hostilitat i violència envers ells. L’autor d’aquesta carta els diu: “no torneu mal, no insulteu els qui us insulten; més aviat beneïu-los, vosaltres, que Déu ha cridat a rebre en herència una benedicció” (1 Pe 3, 9). Els cristians, seguint les petjades de Crist, han de renunciar a la revenja i respondre amb una benedicció. Aleshores ells mateixos rebran la benedicció de Déu.
En altres textos del Nou Testament, s’invita a viure amb paciència, tolerància i comprensió, a corregir els adversaris amb dolçor (2 Tim 2, 25), a no injuriar ningú ni ser agressius i ser “gent de bon tracte” i donar “proves de la més gran dolcesa amb tothom” (Tit 3, 2), a exposar les raons de l’esperança “suaument i amb respecte” (1 Pe 3, 16).
Penso que les persones que saben beneir els altres són les que contribueixen a sanejar aquest món contaminat i construir una societat millor. Beneir els altres és apreciar allò que fan de bo o allò de bo que tenen, valorar-ho, recolzar-ho. La llengua amb què beneïm Déu ha de servir també per beneir els homes (cf. St 3, 9-12). Seria una contradicció beneir Déu mentre maleïm els germans.
Amb això no estem afavorint la tolerància de la injustícia ni recomanant una inèrcia passiva davant de qui obra malament. En l’Encíclica “Fratelli tutti” el papa Francesc explicava que proposar el perdó no significa renunciar als propis drets quan estem davant d’un opressor o algú que degrada la dignitat dels altres. Perdonar no és consentir que continuï trepitjant la dignitat pròpia o la dels altres. Si s’ha patit una injustícia, es té dret a defensar-se, a exigir justícia i evitar que aquesta persona em faci mal a mi, a la meva família o a altres persones. El perdó no anul·la la necessitat de justícia, sinó que la reclama. La clau és no deixar-se portar per la ira, la venjança o el desig de destruir l’altre, sinó conrear les virtuts que afavoreixen la reconciliació, la solidaritat i la pau (cf. FT 242).
(Cf. “El perdó, una necessitat del nostre món”, en J. M. ROMAGUERA – M. GUARCH (eds), Encendre l’esperança. Dotze pistes per a un gran repte, CPL, Barcelona 2025)
