Data: 7 de novembre de 2021
Avui, celebrant el dia de “Germanor”, hauríem de dir que la “sinodalitat” passa per la butxaca i el compte corrent. Perquè, tal com subratllem reiteradament, la sinodalitat és la forma essencial de vida pròpia d’una Església que camina en comunió, participació i missió compartida. I un dels signes més clars de comunió és contribuir a la vida de l’Església mitjançant l’aportació econòmica.
Això és així, fins al punt que, en algun país, com Alemanya, a la pregunta que ens fèiem, ¿qui som “nosaltres”, el “nosaltres” que formem l’Església?, s’hi pot respondre, en primera instància, mirant la llista dels qui assenyalen en la seva declaració de renda, l’aportació voluntària a l’Església Catòlica (enfront d’altres confessions). Sens dubte, la pertinença a l’Església no consisteix simplement en la contribució econòmica al seu sosteniment, però és un dels signes d’aquesta pertinença.
És només un signe, un entre altres, de pertinença. D’aquí la seva importància. Però, com tot signe, s’ha de saber interpretar, s’ha de saber llegir.
Així, davant el gest material de donar diners a l’Església, s’han de tenir presents qüestions fonamentals: què es dona, qui ho dona, per què es dona, com es dona, qui són els beneficiaris, etc. Sols quan tenim clares aquestes qüestions, podrem entendre el signe, serem capaços de llegir-lo i copsar tot el seu valor. En conseqüència, sabrem realitzar-lo amb autenticitat.
Amb els béns de l’Església s’han fet innombrables obres en benefici de la cultura, del progrés social, dels malalts, dels pobres, de l’art, de la cultura en general. Aquestes obres han estat o continuen sent un bé, actualment continuen aquí, tenen valor en si mateixes i serveixen a tothom, sense distinció, al servei del món. En aquest sentit són signe, almenys, de creativitat i altruisme.
¿Podem dir que són signe, també, de comunió? No sempre ho han estat de debò. Perquè tantes vegades han constituït un lluïment dels donants, o una afirmació de la pròpia identitat, o un signe de prestigi… El fet que romanguin i siguin obres de contingut religiós cristià, poden servir fins i tot per a obrir-nos al misteri que representen, a manera de catequesi permanent.
Avui, tanmateix, no ens acontentem amb això. Per a nosaltres continua sent fonamental aquell principi que ens va ensenyar Jesucrist:
“Us asseguro que aquesta viuda pobra ha tirat al tresor més que tots els altres. Tots han donat el que els sobrava; ella, en canvi, ha donat el que necessitava, tot el que posseïa, tot el que tenia per a viure” (Mc 12,43-44)
L’almoina al Temple, és a dir, l’ofrena a Déu, no es valora per la quantitat, sinó per la part d’un mateix que hi posem. “Tot el que tenia per a viure” significa tota la vida: en els dos rals que va tirar la vídua a l’arca del Temple hi anava tota la seva vida. La seva almoina va ser un signe eloqüent de la veritable comunió, el seu cor era en unes monedes que va donar.
Tot un model de la nostra col·laboració econòmica, que lliurem a la bossa comuna de la Diòcesi: val el que significa aquesta donació per a cadascun. El cor que estima, dona d’allò que és seu, encara que no tothom que dona estima realment. En el nostre cas, el qui estima dona per a compartir i aquesta comunió i participació, com diem, ens permet de realitzar entre tots una mateixa missió. Això és la sinodalitat.
El bon esperit sinodal necessita de signes visibles, per a ser veritable i perquè esdevingui testimoniatge. Està a les nostres mans.
