Data: 7 de juny de 2026
Estimats amics i amigues:
«Beneït el qui ve en nom del Senyor!» (Mt 21,9). Aquestes paraules, que van ressonar amb força durant l’entrada triomfal del Senyor Jesús a Jerusalem, tornen avui a alçar-se entre nosaltres com una esperança que brolla vida, consol i plenitud. Perquè el Sant Pare, successor de l’apòstol Pere, ja és aquí: ha vingut a trobar-se amb el seu poble, a besar-nos els peus cansats i a quedar-se en el més profund dels nostres ulls. El Pastor de l’Església universal visita la nostra terra per amor, per murmurar-nos les paraules que neixen de la pau de Crist i per deixar-nos, en cada gest, una crida silenciosa a tornar el rostre cap a Déu.
El cor del Poble de Déu s’eixampla de bat a bat per acollir una presència que porta —en cada racó del seu ésser— el ressò de l’Evangeli. Perquè no ens trobem només davant d’un esdeveniment històric, sinó davant d’una crida a escoltar amb delicadesa allò que el Papa ve a murmurarnos al cor. Aquesta invitació a aturar-nos en els seus gestos i en les seves paraules és l’avantsala d’un bé més gran: aprendre a escoltar Déu en la subtilesa de les coses senzilles, quedar-nos en els seus silencis, en la tendresa de les seves trobades, en la profunditat de les seves abraçades i en aquesta manera profundament evangèlica d’acostar-se als més fràgils, on l’amor de Crist torna a encarnar-se en la pell nafrada del món.
L’Evangeli només pot ser veritablement creïble quan es viu agenollat davant del sofriment humà. Per això, el Sant Pare ve com Jesús la nit santa del Cenacle, per rentar els peus dels deixebles, per ensenyar-nos que la grandesa de l’Església neix de la humilitat que serveix. Ve a visitar els presos, els immigrants, els desnonats, els qui porten les cicatrius del dolor; ve a pregar al costat del Poble de Déu, dels consagrats, dels seminaristes, dels qui viuen rere els murs de la fam i de la set; ve, entre altres coses, a deixar entre nosaltres l’empremta d’una fe que alça els ulls cap al Pare, sense oblidar cap dels seus fills.
El lema —Alça la mirada— ens recorda que només aixecant els ulls cap a Crist som capaços de descobrir que, fins i tot la creu, guarda dins seu una alegria misteriosa, una llum amagada que sosté el batec dels qui, malgrat tot, estimen, confien i no es rendeixen.
Ningú no se salva tot sol, perquè la vida floreix quan es viu en comunió, abraçats a la humanitat, especialment als més petits i vulnerables. Que aquests dies, al costat del Papa, elevem la nostra gratitud cap a Déu, fins a deixar que la seva bellesa travessi les nostres pobreses i eixampli els nostres cors de fang. Que, al seu costat, visquem agenollats davant del germà, rentant —amb cura i en silenci— la pols dels seus peus. Només qui s’atreveix a tocar el cor de Jesús és capaç de sostenir, amb un amor fidel, el cansament sagrat del món.
