Data: 29 de novembre de 2020

El Sant Pare Francesc, en Fratelli tutti, fa una anàlisi de la realitat en què constata que hi ha moltes tendències que enfosqueixen el nostre món, el qual està en un procés de tancament. L’individualisme, conjuminat amb el rebuig d’aquells que posen en perill el nostre egoisme, disfressat de subjectivisme, amb els paradigmes del benestar i la seguretat, ens aboca a un món que no afavoreix la fraternitat universal. Però, tot i això, el Papa ens diu: «Malgrat les ombres denses hi ha molts camins d’esperança. Déu continua vessant en la humanitat llavors de bé» (54).

Posar la nostra mirada en l’esperança sempre és bo. Avui iniciem el temps d’Advent, en el qual se’ns demana conrear d’una manera especial la virtut de l’esperança. En els temps complexos que estem vivint, l’esperança ens és molt necessària. Se’ns fa llarg el temps de pandèmia que estem sofrint. La primera onada ja la vem viure amb dolor. Ara ja se’ns fa més costa amunt tot el que són restriccions a les nostres llibertats. Tenir al davant la perspectiva d’un Nadal diferent, deixant de fer el que tenim en el cor com a ben nostre; això ens costa!

Aquesta situació que vivim té com a conseqüència per a molts perdre l’esperança. Alguns, potser, àdhuc han pogut perdre la fe cristiana. La fe i l’esperança estan molt unides. L’esperança té com a substància el que creiem: esperem que sigui realitat el que la nostra fe ens ensenya. L’esperança dels cristians té el seu fonament en la resurrecció de nostre Senyor Jesucrist. L’amor de Déu, que en Jesús s’ha manifestat, ens acompanya sempre, en tota realitat humana: vida i mort, salut i malaltia, joventut i ancianitat, alegria i tristesa… No hi ha res que ens pugui separar de l’amor de Déu. (cf. Rm, 8).

Francesc, des d’aquesta gran esperança, ens invita «a l’esperança que ens parla d’una realitat que està arrelada en el dedins de l’ésser humà, independentment de les circumstàncies concretes i els condicionaments històrics en què viu. Ens parla d’una set, d’una aspiració, d’un anhel de plenitud, de vida reeixida, d’un voler tocar les coses grans, allò que omple el cor i eleva l’esperit cap a valors importants com la veritat, la bondat, la bellesa, la justícia i l’amor. […] L’esperança és audaç, sap mirar més enllà de la comoditat personal, de les petites seguretats i compensacions que estrenyen l’horitzó, per a obrir-se a grans ideals, que fan la vida més bella i digna. Caminem en esperança» (FT, 55).