Data: 12 de juny de 2022

La Càtedra de Pensament Cristià del nostre Bisbat, que dirigeix el Dr. Francesc Torralba, en la seva 19ª edició del passat mes de maig, va tractar una temàtica ben actual: “Cap a una societat de la cura” amb l’ajut de tres bons ponents: Javier de la Torre, de la Universitat Pontifícia de Comillas (Madrid), Ester Busquets, de la Universitat de Vic, i el mateix Francesc Torralba, de la Universitat Ramon Llull.

 Els interrogants eren de gruix: què significa tenir cura, i en concret tenir cura  del món, dels altres i d’un mateix?  Per al Dr. Javier de la Torre, el nostre planeta viu un moment de gran desgast: pèrdua de la biodiversitat, canvi climàtic, acidificació dels oceans, desforestació, i cal afegir-hi també les guerres i el seu impacte en l’àmbit mediambiental. La cura del món és imprescindible, i cal portar-la a terme no des de la distància de la teoria, sinó des del concret, des de la proximitat de la vida real concreta. Quins canvis d’hàbits personals i comunitaris caldrà fer, que ens portin a consumir menys i a respectar la casa comuna. En aquest sentit va presentar l’encíclica “Laudato Si” del Papa Francesc, i va defensar una bioètica global, recuperant la responsabilitat social, personal i política per cuidar el planeta, ja que no hi pot haver cura del món sense cura social, sense cuidar les relacions personals, familiars i amb la societat.

La Dra. Ester Busquets va presentar la cura dels altres a partir de quatre eixos fonamentals: la vulnerabilitat de les persones, la cura dels altres, la necessitat de la continuïtat en la cura i la millora del que ja fem actualment per cuidar els altres. La pandèmia dels darrers dos anys ha posat de manifest la nostra vulnerabilitat i fragilitat, i com necessitem la cura dels altres. La vida es fràgil perquè estem oberts a les ferides de la violència, la pobresa, la malaltia i la mort.  Moltes vegades, però, la cultura actual no les accepta i les amaga sota l’autosuficiència del jo. La resposta a la vulnerabilitat és l’amor que ens obliga a donar resposta a les necessitats dels qui ens rodegen, no només dels més pròxims, sinó de tothom. En aquest sentit, va parlar de Tolstoi i de la paràbola del “Bon Samarità”, per aprofundir en la preocupació per l’altre, i la vinculació amb el desconegut. Un vincle que no és només momentani sinó que perdura en el temps, ja que la cura autèntica implica continuïtat. I denuncià allò que frena la cura dels altres: l’individualisme, l’animalisme exacerbat, l’econocentrisme. L’antídot serà la fraternitat que ens dignifica com a societat.

La tercera reflexió, del Dr. Francesc Torralba, va distingir la cura d’un mateix del narcisisme. Tenir cura d’un mateix inclou dues dimensions: cos i ànima. Sovint es redueix el tenir cura, al cos. Però és més important cuidar la nostra dimensió espiritual, l’ànima. La cura de l’ànima per Torralba, inclou tres elements fonamentals: l’ús de la paraula quan serveix per a expressar-nos i fer bé als altres; la comunitat, que no s’identifica amb la massa, sinó que són els vincles afectius entre les persones i que ens ajuda a sortir de l’egoisme; i el perdó, que és l’antídot contra dues malalties de l’ànima com són el ressentiment i el rancor.

La pandèmia ha posat de manifest de manera evident la vulnerabilitat de la condició humana, de les institucions i del sistema. Hem pres consciència de la nostra fragilitat i de la rellevància que té l’ètica de la cura per a la nostra subsistència i per a la de les generacions futures. Cal que tinguem cura del nostre ésser, de la naturalesa, de les institucions, del món, dels nostres vincles i dels valors que fonamenten la vida en pau i harmonia. Tenir cura és vetllar i protegir la realitat: és una forma concreta d’estimar.