Benvolguts esposos i esposes d’arreu del món:

Amb motiu de l’Any “Família Amoris laetitia”, m’apropo a vosaltres per tal d’expressar-vos el meu afecte i proximitat en aquest temps tan especial que estem vivint. Sempre he tingut present les famílies en les meves pregàries, però encara més durant la pandèmia, que ha provat durament a tothom, especialment als més vulnerables. El moment que estem passant em porta a apropar-me amb humilitat, afecte i acollida a cada persona, a cada matrimoni i a cada família en les situacions que estigueu experimentant.

Aquest context particular ens convida a fer vida les paraules amb les quals el Senyor crida Abraham a sortir de la seva pàtria i de la casa del seu pare cap a una terra desconeguda que Ell mateix li mostrarà (cf. Gn 12,1). També nosaltres hem viscut més que mai la incertesa, la solitud, la pèrdua d’éssers estimats i ens hem vist impulsats a sortir de les nostres seguretats, dels nostres espais de “control”, de les nostres pròpies maneres de fer les coses, de les nostres apetències, per atendre no només al bé de la pròpia família, sinó a més al de la societat, que també depèn dels nostres comportaments personals.

La relació amb Déu ens modela, ens acompanya i ens mobilitza com a persones i, en última instància, ens ajuda a “sortir de la nostra terra”, en moltes ocasions amb cert respecte i fins i tot por d’allò desconegut, però des de la nostra fe cristiana sabem que no estem sols ja que Déu està en nosaltres, amb nosaltres i entre nosaltres: en la família, en el barri, en el lloc de feina o estudi, en la ciutat que habitem.

Com Abraham, cada un dels esposos surt de la seva terra des del moment que, sentint la crida a l’amor conjugal, decideix lliurar-se a l’altre sense reserves. Així, ja el nuviatge implica sortir de la pròpia terra, perquè suposa transitar junts el camí que condueix al matrimoni. Les diferents situacions de la vida: el pas dels dies, l’arribada dels fills, la feina, les malalties són circumstàncies en les quals el compromís que vau adquirir l’un amb l’altre fa que cada un hagi d’abandonar les pròpies inèrcies, certeses, zones de confort i sortir cap a la terra que Déu us promet: ser dos en Crist, dos en un. Una única vida, un “nosaltres” en la comunió de l’amor amb Jesús, viu i present en cada moment de la vostra existència. Déu us acompanya, us estima incondicionalment. No esteu sols!

Benvolguts esposos, sapigueu que els vostres fills — i especialment els joves— us observen amb atenció i cerquen en vosaltres el testimoni d’un amor fort i confiable. «Que important és que els joves vegin amb els seus propis ulls l’amor de Crist viu i present en l’amor dels matrimonis, que testimonien amb la seva vida concreta que l’amor per sempre és possible!» [1]. Els fills són un regal, sempre, canvien la història de cada família. Estan assedegats d’amor, de reconeixement, d’estima i de confiança. La paternitat i la maternitat us criden a ser generatius per a donar als vostres fills el goig de descobrir-se fills de Déu, fills d’un Pare que ja des del primer instant els ha estimat tendrament i els pren de la mà cada dia. Aquest descobriment pot donar als vostres fills la fe i la capacitat de confiar en Déu.

Certament, educar els fills no és gens fàcil. Però no oblidem que ells també ens eduquen. El primer àmbit de l’educació segueix essent la família, en els petits gestos que són més eloqüents que les paraules. Educar és abans que res acompanyar els processos de creixement, és estar presents de moltes maneres, de tal manera que els fills puguin comptar amb els seus pares en tot moment. L’educador és una persona que “genera” en sentit espiritual i, sobretot, que “es juga” posant-se en relació. Com a pare i mare és important relacionar-se amb els fills a partir d’una autoritat guanyada dia rere dia. Ells necessiten una seguretat que els ajudi a experimentar la confiança en vosaltres, en la bellesa de les seves vides, en la certesa de no estar mai sols, passi el que passi.

D’altra banda, i com ja he assenyalat, la consciència de la identitat i la missió dels laics en l’Església i en la societat ha augmentat. Vosaltres teniu la missió de transformar la societat amb la vostra presència en el món del treball i fer que es tinguin en compte les necessitats de les famílies.

També els matrimonis han de “primerejar” [2] dins de la comunitat parroquial i diocesana amb les seves iniciatives i la seva creativitat, cercant la complementarietat dels carismes i vocacions com a expressió de la comunió eclesial; en particular, els «cònjuges juntament amb els pastors, per a caminar amb altres famílies, per ajudar als més febles, per anunciar que, també en les dificultats, Crist es fa present» [3].

Per tant, us exhorto, estimats esposos, a participar en l’Església, especialment en la pastoral familiar. Perquè «la corresponsabilitat en la missió crida […] els matrimonis i els ministres ordenats, especialment els bisbes, a cooperar de manera fecunda en la cura i la custòdia de les Esglésies domèstiques» [4]. Recordeu que la família és la «cèl·lula bàsica de la societat» (Exhort. ap. Evangelii gaudium, 66). El matrimoni és realment un projecte de construcció de la «cultura del trobament» (Carta enc. Fratelli tutti, 216). És per això que les famílies tenen el repte d’estendre ponts entre les generacions per a la transmissió dels valors que conformen la humanitat. Es necessita una nova creativitat per a expressar en els desafiaments actuals els valors que ens constitueixen com a poble en les nostres societats i en l’Església, Poble de Déu.

La vocació al matrimoni és una crida a conduir un vaixell incert —però segur per la realitat del sagrament— en un mar a vegades agitat. Quantes vegades, com els apòstols, sentiu ganes de dir o, millor dit, de cridar: «Mestre! No us fa res que ens enfonsem?» (Mc 4,38). No oblidem que a través del sagrament del matrimoni Jesús està present en aquesta barca. Ell es preocupa per vosaltres, es manté amb vosaltres en tot moment en el vaivé de la barca agitada pel mar. En un altre passatge de l’Evangeli, enmig de les dificultats, els deixebles veuen que Jesús s’apropa enmig de la tempesta i el reben a la barca; així també vosaltres, quan la tempesta s’agreugi, deixeu pujar Jesús a la barca, perquè quan va pujar «amb ells, […] el vent va parar» (Mc 6,51). És important que junts mantingueu la mirada fixa en Jesús. Només així trobareu la pau, superareu els conflictes i trobareu solucions a molts dels vostres problemes. No perquè hagin de desaparèixer, sinó perquè podreu veure’ls des d’una altra perspectiva.

Només abandonant-vos en les mans del Senyor podreu viure el que sembla impossible. El camí és reconèixer la pròpia fragilitat i la impotència que experimenteu davant tantes situacions que us envolten, però al mateix temps tenir la certesa que d’aquesta manera la força de Crist es manifesta en la vostra debilitat (cf. 2 Co 12,9). Va ser justament enmig d’una tempesta que els apòstols van arribar a conèixer la reialesa i divinitat de Jesús, i van aprendre a confiar en Ell.

A la llum d’aquests passatges bíblics, voldria aprofitar per a reflexionar sobre algunes dificultats i oportunitats que han viscut les famílies en aquest temps de pandèmia. Per exemple, va augmentar el temps d’estar junts, i això ha estat una oportunitat única per a cultivar el diàleg en família. És clar que això requereix un especial exercici de paciència, no és fàcil estar junts tota la jornada quan en la mateixa casa s’ha de treballar, estudiar, recrear-se i descansar. Que el cansament no us guanyi, que la força de l’amor us animi per a mirar més a l’altre —al cònjuge, als fills— que a la pròpia fatiga. Recordeu el que us vaig escriure a Amoris laetitia reprenent l’himne paulí de la caritat (cf. nn. 90-119). Demaneu aquest do amb insistència a la Sagrada Família, torneu a llegir l’elogi de la caritat perquè sigui ella la que inspiri les vostres decisions i accions (cf. Rm 8,15; Ga 4,6).

D’aquesta manera, estar junts no serà una penitència sinó un refugi enmig de les tempestes. Que la llar sigui un lloc d’acollida i de comprensió. Guardeu en el vostre cor el consell als nuvis que vaig expressar amb les tres paraules: «permís (o si us plau), gràcies, perdó» [5]. I quan sorgeixi algun conflicte, «no s’ha d’acabar mai el dia sense fer les paus en família» [6]. No us avergonyiu d’agenollar-vos junts davant Jesús en l’Eucaristia per a trobar moments de pau i una mirada mútua feta de tendresa i bondat. O de prendre la mà de l’altre, quan estigui una mica enutjat, per arrancar-li un somriure còmplice. Fer potser una breu pregària, recitada en veu alta junts, abans d’adormir-vos a la nit, amb Jesús present entre vosaltres.

No obstant això, per a alguns matrimonis la convivència a la que s’han vist forçats durant la quarantena ha estat especialment difícil. Els problemes que ja existien s’agreujaren, generant conflictes que moltes vegades s’han tornat gairebé insuportables. Molts han viscut fins i tot la ruptura d’un matrimoni que sobreportava una crisi que no s’ha sabut o no s’ha pogut superar. A aquestes persones també els vull expressar la meva proximitat i el meu afecte.

La ruptura d’una relació conjugal genera molt sofriment degut a la decepció de tantes il·lusions; la falta d’entesa provoca discussions i ferides que no són fàcils de reparar. Tampoc és possible estalviar als fills el patiment de veure que els seus pares ja no estan junts. Tot i així, no deixeu de cercar ajuda perquè els conflictes puguin superar-se d’alguna manera i no causin encara més dolor entre vosaltres i als vostres fills. El Senyor Jesús, en la seva misericòrdia infinita, us inspirarà la manera de seguir endavant enmig de tantes dificultats i afliccions. No deixeu d’invocar-lo i de cercar en Ell un refugi, una llum per al camí, i en la comunitat eclesial una «casa paterna on hi ha lloc per a cadascú amb la seva vida al damunt» (Exhort. ap. Evangelii gaudium, 47).

Recordeu que el perdó guareix tota ferida. Perdonar-se mútuament és el resultat d’una decisió interior que madura en la pregària, en la relació amb Déu, com a do que brota de la gràcia amb la qual Crist omple la parella quan el deixen actuar, quan s’adrecen a Ell. Crist “habita” en el vostre matrimoni i espera que li obriu els vostres cors per a sostenir-vos amb el poder del seu amor, com als deixebles a la barca. El nostre amor humà és feble, necessita de la força de l’amor fidel de Jesús. Amb Ell podeu construir de debò la «casa sobre roca» (Mt 7,24).

A propòsit d’això, permeteu-me que adreci una paraula als joves que es preparen al matrimoni. Si abans de la pandèmia per als nuvis era difícil projectar un futur quan era ardu trobar una feina estable, ara augmenta encara més la situació d’incertesa laboral. Per això convido els nuvis a no desanimar-se, a tenir la “valentia creativa” que tingué sant Josep, la memòria del qual he volgut honrar en aquest Any dedicat a ell. Així també vosaltres, quan es tracti d’afrontar el camí del matrimoni, encara que tingueu pocs mitjans, confieu sempre en la Providència, ja que «a vegades les dificultats són precisament les que treuen a relluir recursos en cadascú de nosaltres que ni tan sols pensàvem que teníem» (Carta ap. Patris corde, 5). No dubteu en recolzar-vos en les pròpies famílies i en les vostres amistats, en la comunitat eclesial, en la parròquia, per a viure la vida conjugal i familiar aprenent d’aquells que ja han transitat el camí que vosaltres esteu començant.

Abans d’acomiadar-me, vull enviar una salutació especial als avis i les àvies que durant el temps d’aïllament es veieren privats de veure i estar amb els seus nets, a les persones grans que van patir de manera encara més radical la solitud. La família no pot prescindir dels avis, ells són la memòria vivent de la humanitat, «aquesta memòria pot ajudar a construir un món més humà, més acollidor» [7].

Que sant Josep inspiri en totes les famílies la valentia creativa, tan necessària en aquest canvi d’època que estem vivint, i que la Mare de Déu acompanyi en els vostres matrimonis la gestació de la “cultura del trobament”, tan urgent per a superar les adversitats i oposicions que enfosqueixen el nostre temps. Els nombrosos desafiaments no poden robar el goig dels qui saben que estan caminant amb el Senyor. Visqueu intensament la vostra vocació. No deixeu que un aspecte trist transformi les vostres cares. El vostre cònjuge necessita el vostre somriure. Els vostres fills necessiten les vostres mirades que els encoratgin. Els pastors i les altres famílies necessiten la vostra presència i alegria: l’alegria que ve del Senyor!

M’acomiado amb afecte animant-vos a continuar vivint la missió que Jesús ens ha encomanat, perseverant en la pregària i «en la fracció del pa» (Ac 2,42).

I si us plau, no us oblideu de pregar per mi, jo ho faig tots els dies per vosaltres.

Fraternalment,

Francesc

Roma, Sant Joan del Laterà, 26 de desembre de 2021, Festa de la Sagrada Família.

[1]  Vídeo missatge als participants en el Fòrum «Fins on hem arribat amb Amoris laetitia?» (9 de juny de 2021).

[2] Cf. Exhort. ap. Evangelii gaudium, 24.

[3]  Vídeo missatge als participants en el Fòrum «Fins on hem arribat amb Amoris laetitia?» (9 de juny de 2021).

[4]  Ibíd.

[5] Discurs a les famílies del món amb motiu de la seva peregrinació a Roma en l’Any de la Fe (26 d’octubre de 2013); cf. Exhort. ap. postsin. Amoris laetitia, 133.

[6] Catequesi del 13 de maig de 2015. Cf. Exhort. ap. postsin. Amoris laetitia, 104.

[7] Missatge amb motiu de la I Jornada Mundial dels Avis i de la Gent Gran “Jo soc amb tu dia rere dia” (31 de maig de 2021).