Benvolguts germans i germanes, Ens il·lumina encara la festa de lAssumpció de la Mare de Déu, que, com he dit, és una festa desperança. Maria ha arribat al Paradís i aquest és el nostre destí: tots nosaltres podem arribar al Paradís. La qüestió és com. Maria ja hi ha arribat. Ella diu lEvangeli és «la que va creure que es compliria el que li havia dit el Senyor» (cf. Lc 1,45). Per tant, Maria va creure, es va abandonar a Déu, va entrar amb la seva voluntat en la voluntat del Senyor i així estava precisament en el camí directíssim cap al Paradís. Creure, abandonar-se al Senyor, entrar en la seva voluntat: aquesta és la direcció essencial. Avui no vull parlar sobre la totalitat daquest camí de la fe, sinó només sobre un petit aspecte de la vida de pregària, que és la vida de contacte amb Déu, és a dir, sobre la meditació. I què és la meditació? Vol dir «fer memòria» del que Déu va fer, no oblidar els seus nombrosos beneficis (cf. Sl 103,2b). Sovint veiem només les coses negatives; hem de retenir en la nostra memòria també les coses positives, els dons que Déu ens ha fet; estar atents als signes positius que vénen de Déu i fer-ne memòria. Així, doncs, parlem dun tipus de pregària que en la tradició cristiana sanomena pregària mental. Nosaltres coneixem dordinari la pregària amb paraules; naturalment també la ment i el cor han destar presents en aquesta pregària, però avui parlem duna meditació que no es fa amb paraules, sinó que és una presa de contacte de la nostra ment amb el cor de Déu. I Maria aquí és un model molt real. Levangelista sant Lluc repeteix diverses vegades que «Maria guardava tot això en el seu cor i ho meditava» (2,19; cf. 2,51b). Ho custodia i no ho oblida. Està atenta a tot el que el Senyor li ha dit i fet, i medita, és a dir, pren contacte amb diverses coses, les aprofundeix en el seu cor. Així doncs, aquella que «va creure» en lanunci de làngel i es va convertir en instrument perquè la Paraula eterna de lAltíssim pogués encarnar-se, també va acollir en el seu cor ladmirable prodigi daquell naixement humà-diví, el va meditar, es va detenir a reflexionar sobre el que Déu estava realitzant en ella, per acollir la voluntat divina en la seva vida i correspondre-hi. El misteri de lencarnació del Fill de Déu i de la maternitat de Maria és tan gran que requereix un procés dinteriorització, no és només quelcom físic que Déu obra en ella, sinó quelcom que exigeix una interiorització per part de Maria, que intenta aprofundir-ne la comprensió, interpretar-ne el sentit, entendren les conseqüències i implicacions. Així, dia rere dia, en el silenci de la vida ordinària, Maria va continuar conservant en el seu cor els successius esdeveniments admirables de què havia estat testimoni, fins a la prova extrema de la creu i la glòria de la Resurrecció. Maria va viure plenament lexistència, les obligacions diàries, la missió de mare, però va saber mantenir en ella mateixa un espai interior per a reflexionar sobre la paraula i sobre la voluntat de Déu, sobre el que sesdevenia en ella, sobre els misteris de la vida del seu Fill. En el nostre temps estem absorbits per nombroses activitats i compromisos, preocupacions i problemes; sovint es tendeix a omplir tots els espais del dia, sense tenir un moment per detenir-se a reflexionar i alimentar la vida espiritual, el contacte amb Déu. Maria ens ensenya que cal trobar en les nostres jornades, amb totes les activitats, moments per recollir-nos en silenci i meditar sobre el que el Senyor ens vol ensenyar, sobre com està present i actua en la nostra vida: ser capaços de detenir-nos un moment i meditar. Sant Agustí compara la meditació sobre els misteris de Déu a lassimilació de laliment i utilitza un verb recurrent en tota la tradició cristiana: rumiar; els misteris de Déu han de ressonar contínuament en nosaltres mateixos perquè ens resultin familiars, guiïn la nostra vida, ens nodreixin com ho fa laliment necessari per a sostenir-nos. I sant Bonaventura, referint-se a les paraules de la Sagrada Escriptura diu que «cal rumiar-les perquè puguem fixar-les amb ardent aplicació de lànima» (Coll. In Hex, ed. Quaracchi 1934, p. 218). Així doncs, meditar vol dir crear en nosaltres una actitud de recolliment, de silenci interior, per reflexionar, assimilar els misteris de la nostra fe i el que Déu obra en nosaltres; i no sols les coses que van i vénen. Podem rumiar de maneres diferents, per exemple agafant un breu passatge de la Sagrada Escriptura, sobretot els evangelis, els Fets dels Apòstols, les cartes dels apòstols, o una pàgina dun autor despiritualitat que ens acosti i faci més presents les realitats de Déu en la nostra actualitat; o potser, seguint el consell del confessor o del director espiritual, llegir i reflexionar sobre el que sha llegit, detenint-se en això, intentant comprendre-ho, entendre què em diu a mi, què em diu avui, obrir la nostra ànima al que el Senyor ens vol dir i ensenyar. També el sant rosari és una oració de meditació: repetint lavemaria sens invita a tornar a pensar i reflexionar sobre el misteri que hem proclamat. Però podem detenir-nos també en alguna experiència espiritual intensa, en paraules que ens han quedat gravades en participar en leucaristia dominical. Per tant, com veieu, hi ha moltes maneres de meditar i així prendre contacte amb Déu i acostar-nos a Déu i, daquesta manera, estar en camí cap al Paradís. Benvolguts amics, la constància a donar temps a Déu és un element fonamental per al creixement espiritual; serà el Senyor qui ens donarà el gust dels seus misteris, de les seves paraules, de la seva presència i la seva acció; sentir com nés, de bonic, quan Déu parla amb nosaltres ens farà comprendre de manera més profunda el que vol de nosaltres. En definitiva, aquest és precisament lobjectiu de la meditació: abandonar-nos cada cop més a les mans de Déu, amb confiança i amor, segurs que només fent la seva voluntat al final som veritablement feliços.
