Estimats germans i germanes, bon dia!
Avui comencem un cicle de catequesis sobre el parenostre. Els evangelis ens presenten retrats molt viscuts de Jesús com a home de pregària. Jesús resava. Malgrat la urgència de la seva missió i l’atabuix de moltes persones que el reclamen, Jesús sent la necessitat d’apartar-se en soledat i pregar. L’Evangeli de Marc ens explica aquest detall des de la primera pàgina del ministeri públic de Jesús (cf. 1,35). El dia inaugural de Jesús a Cafarnaüm va acabar de manera triomfal. Quan baixa el sol, una multitud de malalts arriba a la porta de la casa on s’està Jesús: el Messies predica i guareix. Es compleixen les profecies antigues i les expectatives de moltes persones que sofreixen: Jesús és el Déu proper, el Déu que allibera. Però aquesta multitud encara és petita en comparació amb moltes altres multituds que es reuniran al voltant del profeta de Natzaret; a vegades es tracta de reunions oceàniques, i Jesús és al centre de tot, l’esperat pel poble, el resultat de l’esperança d’Israel.
I això no obstant, ell se’n desvincula; no acaba sent hostatge de les expectatives dels qui l’han elegit com a líder. Hi ha un perill per als líders: aferrar-se massa a la gent, no mantenir les distàncies. Jesús se n’adona i no acaba sent hostatge de la gent. Des de la primera nit de Cafarnaüm demostra ser un Messies original. A la darrera part de la nit, quan s’anuncia el trenc d’alba, els deixebles encara el cerquen, però no aconsegueixen trobar-lo. On és? Fins que finalment Pere el troba en un lloc aïllat, completament absort en la pregària i li diu: «Tothom et busca!» (Mc 1,37). L’exclamació sembla ser la clàusula que segella l’èxit d’un plebiscit, la prova del bon resultat d’una missió.
Però Jesús diu als seus que ha d’anar a un altre lloc; que no són les persones les que el cerquen, sinó que en primer lloc és ell qui els busca. Per tant, no ha de posar arrels, sinó continuar sent un peregrí pels camins de Galilea (versets 38-39). I també peregrí vers el Pare, és a dir: pregant. En camí de pregària. Jesús resa.
I tot succeeix en una nit de pregària.
En alguna pàgina de les Escriptures sembla ser la pregària de Jesús, la seva intimitat amb el Pare, qui ho governa tot. Ho serà especialment, per exemple, en la nit de Getsemaní. L’última part del camí de Jesús (absolutament el més difícil dels que havia recorregut fins aquell moment) sembla trobar el significat en l’escolta continuada de Jesús envers el seu Pare. Una pregària certament no fàcil; de fet, una veritable «agonia», en el sentit de l’«agonisme» dels atletes, i malgrat això, una pregària capaç de sostenir el camí de la creu.
Aquí es troba el punt essencial: Allí Jesús pregava.
Jesús pregava intensament en els actes públics, compartint la litúrgia del seu poble, però també cercava llocs apartats, separats de bullit del món, llocs que permetessin descendir al secret de la seva ànima: és el profeta que coneix les pedres del desert i puja dalt les muntanyes. Les darreres paraules de Jesús, abans d’expirar a la creu, són paraules dels salms, és a dir, de la pregària, de la pregària dels jueus: resava amb les oracions que la seva mare li havia ensenyat.
Jesús resava com ho fa cada home en el món. I, malgrat això, en la seva manera de resar també s’hi amagava un misteri, alguna cosa que segurament no havia escapat als ulls dels seus deixebles si trobem als evangelis aquesta simple i immediata súplica: «Senyor, ensenya’ns a pregar» (Lc 11,1). Ells veien que Jesús resava i tenien ganes d’aprendre a resar: «Senyor, ensenya’ns a resar.» I Jesús no s’hi nega, no està gelós de la seva intimitat amb el Pare, sinó que ha vingut precisament per introduir-nos en aquesta relació amb el Pare. I així es converteix en mestre de pregària per als seus deixebles, com ho vol ser certament per a tots nosaltres, que també hauríem de dir: «Senyor, ensenya’m a resar. Ensenya-me’n.»
Encara que resem des de fa molts anys, sempre n’hem d’aprendre! La pregària de l’home, aquest anhel que neix de manera tan natural de la seva ànima, és potser un dels misteris més densos de l’univers. I ni tan sols sabem si les pregàries que adrecem a Déu en realitat són aquelles que ell vol escoltar. La Bíblia també ens dona testimoni de pregàries inoportunes, que al final són rebutjades per Déu: només cal recordar la paràbola del fariseu i el publicà. Només aquest darrer, el publicà, torna del temple a casa justificat, perquè el fariseu era orgullós i li agradava que la gent el veiés resar i fingia resar, però el seu cor estava gelat. I diu Jesús: aquest no està justificat, «perquè tothom qui s’enalteix serà humiliat, però el qui s’humilia serà enaltit» (Lc 18,14). El primer pas per a resar és ser humils, anar a trobar el Pare i dir: «Mira’m, soc pecador, soc dèbil, soc dolent», cadascú sap allò que ha de dir. Però es comença sempre amb humilitat, i el Senyor escolta. La pregària humil és escoltada pel Senyor.
Per això, en començar aquest cicle de catequesis sobre la pregària de Jesús, el més bonic i just que tots hem de fer és repetir la invocació dels deixebles: «Mestre, ensenya’ns a resar!» Serà bonic, en aquest temps d’Advent, repetir-ho: «Senyor, ensenya’m a resar.» Tots podem anar més enllà i resar millor, però demanem-ho al Senyor. «Senyor, ensenya’m a resar.» Fem-ho en aquest temps d’Advent i ell certament no deixarà que la nostra invocació caigui en el buit.
20181211090130_audiei-ncia20181205cat.docx
