Estimats germans i germanes, bon dia!
Avui completem la catequesi sobre la cinquena petició del parenostre, agafant com a base l’expressió «així com nosaltres perdonem els nostres deutors» (cf. Mt 6,12). Hem vist que és propi de l’home ser deutors davant Déu: d’ell ho hem rebut tot, tant pel que fa a la naturalesa com a la gràcia. La nostra vida no sols ha estat desitjada, sinó que també ha estat estimada per Déu. Realment no hi ha lloc per a la presumpció quan unim les mans per pregar. No hi ha a l’Església self made man , homes que s’han fet ells mateixos. Tots som deutors envers Déu i envers moltes persones que ens han regalat condicions de vida favorables. La nostra identitat es construeix a partir del bé que hem rebut. El primer és la vida.
Qui prega aprèn a dir «gràcies». I nosaltres ens n’oblidem moltes vegades, de dir «gràcies», Som egoistes. Qui prega aprèn a dir «gràcies» i demana a Déu que sigui benèvol amb ell o amb ella. Per molt que ens hi esforcem, queda sempre un deute insalvable davant Déu, que mai no podrem pagar: ell ens estima infinitament més que no pas nosaltres l’estimem. I llavors, en la mesura que ens comprometem a viure segons els ensenyaments cristians, en la nostra vida sempre hi haurà alguna cosa de la qual hàgim de demanar perdó: pensem en els dies passats amb ganes de no fer res, en els moments en què el rancor ocupa el nostre cor i així successivament. Són aquestes experiències, per desgràcia freqüents, que ens fan demanar: «Senyor, Pare, perdoneu les nostres culpes.» Demanem així perdó a Déu.
Si ho pensem bé, la invocació podria també limitar-se a aquesta primera part; hauria estat bonica. En canvi Jesús la uneix a una segona expressió que forma una unitat amb la primera. La relació de benevolència vertical de part de Déu es refracta i està cridada a traduir-se en una relació nova que vivim amb els nostres germans: una relació horitzontal. El bon Déu ens convida a tots a ser bons. Les dues parts de la invocació estan vinculades per una conjunció sense pietat: demanem al Senyor que ens perdoni les nostres culpes, els nostres pecats, «així com» nosaltres perdonem els nostres amics, les persones que viuen amb nosaltres, els nostres veïns, les persones que ens han fet alguna cosa desagradable.
Cada cristià sap que hi ha per a ell el perdó dels pecats, això ho sabem tots: Déu ho perdona tot i perdona sempre. Quan Jesús explica als seus deixebles el rostre de Déu, el descriu amb expressions de compassió. Diu que hi ha més alegria al cel per un pecador que es penedeix, que no pas per una multitud de justos que no necessiten convertir-se (cf. Lc 15,7.10). No hi ha res en els Evangelis que ens faci sospitar que Déu no perdoni els pecats dels qui estan ben disposats i demanen rebre de nou una abraçada.
Però la gràcia de Déu, molt abundant, és sempre un repte. Qui ha rebut molt ha d’aprendre a donar molt i no quedar-se només per a ell allò que ha rebut. Qui ha rebut molt ha d’aprendre a donar molt. No és casualitat que l’Evangeli de Mateu, immediatament després d’haver regalat el text del parenostre, entre les set expressions emprades insisteixi precisament en la del perdó fratern: «Perquè, si perdoneu als altres les seves faltes, el vostre Pare celestial també us perdonarà a vosaltres; però si no els les perdoneu, el vostre Pare no us perdonarà les vostres» (Mt 6,14-15). Això és fort! Jo penso: algunes vegades he sentit a gent que diu: «Jo no perdonaré mai aquella persona! El que m’han fet no ho perdonaré mai!» Però si tu no perdones, Déu no et perdonarà. Tu tanques la porta. Pensem, nosaltres, si som capaços de perdonar o si no perdonem.
Un sacerdot, quan jo era en una altra diòcesi, em va explicar angoixat que havia anat a donar els últims sagraments a una anciana que estava a punt de morir. La pobra senyora no podia parlar. I el sacerdot li diu: «Senyora, es penedeix dels pecats?» La senyora va dir que sí; no podia confessar-los però va dir que sí. És suficient. I després diu: «Vostè perdona els altres?» I la senyora, a punt de morir, va dir: «No.» El sacerdot va quedar angoixat. Si tu no perdones, Déu no et perdonarà. Pensem, nosaltres que som aquí, si perdonem o si som capaços de perdonar. «Pare, no puc fer-ho, perquè aquella gent me n’ha fet moltes.» Però si tu no pots fer-ho, demana al Senyor que et doni la força per fer-ho: Senyor, ajuda’m a perdonar. Retrobem aquí el vincle entre l’amor a Déu i l’amor al proïsme. L’amor crida l’amor, perdó crida perdó. De nou trobem en Mateu una paràbola intensíssima dedicada al perdó fratern (cf. 18,21-35). Escoltem-la.
Hi havia un servidor que havia contret un deute molt gran amb el seu rei: deu mil talents! Una quantitat impossible de pagar; no sé quant deuria ser avui, segurament centenars de milions. Però s’esdevé el miracle, i aquell servidor rep no una demora de pagament, sinó l’amnistia total. Una gràcia inesperada! I precisament aquest servidor, immediatament després, s’enfronta a un germà seu que li devia cent denaris —poca cosa—, i, tot i que es tracta d’una quantitat accessible, no accepta excuses ni peticions. Per això, a la fi, l’amo el crida i el fa condemnar. Perquè si no t’esforces per perdonar, no seràs perdonat; si no t’esforces a estimar, tampoc no seràs estimat.
Jesús insereix en les relacions humanes la força del perdó. En la vida tot no es resol amb la justícia. No. Especialment quan hem de posar una barrera al mal, algú ha d’estimar més del necessari per tornar a iniciar una història de gràcia. El mal coneix els seus camins i, si no se’l frena, corre el risc d’escampar-se i ofegar el món sencer.
Jesús substitueix la llei del talió —allò que tu m’has fet és el que et retorno— per la llei de l’amor: allò que Déu m’ha fet, jo t’ho torno a tu! Pensem avui, en aquesta setmana de Pasqua tan bonica, si jo sóc capaç de perdonar. I si no me’n sento capaç, he de demanar al Senyor que em doni la gràcia de perdonar, perquè saber perdonar és una gràcia.
Déu dona a cada cristià la gràcia d’escriure una història de bé en la vida dels seus germans, especialment d’aquells que han fet alguna cosa desagradable i que s’han equivocat. Amb una paraula, una abraçada, un somriure, podem transmetre als altres el més preciós que hem rebut. Què és el més preciós que hem rebut? El perdó, que hem de ser capaços de donar també als altres.
Traducció inicial de Josep M. Torrent Sauvage per al web www.catalunyareligio.cat, revisada
