Estimats germans i germanes, bon dia!
Continuem el camí de les catequesis sobre el parenostre que vam començar la setmana passada. Jesús posa en els llavis dels seus deixebles una pregària breu, audaç, formada per set peticions —un número que en la Bíblia no és casual, indica plenitud. Dic audaç perquè, si no ho hagués suggerit el Crist, probablement cap de nosaltres —de fet, cap dels teòlegs més famós— gosaria pregar a Déu d’aquesta manera.
De fet, Jesús convida els seus deixebles a apropar-se a Déu i a adreçar-li amb confiança algunes peticions: en primer lloc respecte a ell i després respecte a nosaltres. No hi ha preàmbuls, en el parenostre. Jesús no ensenya fórmules per «guanyar-se» el Senyor, sinó que invita a pregar-li fent caure les barreres de la submissió i de la por. No diu que ens adrecem a Déu anomenant-lo «Omnipotent», «Altíssim», «tu, que ets tan lluny de nosaltres, jo que sóc un desgraciat». No, no ho diu, sinó senzillament «Pare», amb tota senzillesa, com els infants que s’adrecen al seu pare. I aquesta paraula, «Pare», expressa la fe i la confiança filial.
La pregària del parenostre té les seves arrels en la realitat concreta de l’home. Per exemple, ens fa demanar el pa, el pa de cada dia: petició senzilla però essencial, que diu que la fe no és una qüestió «decorativa», separada de la vida, que intervé quan estan cobertes totes les altres necessitats. En tot cas la pregària comença amb la vida mateixa. La pregària —ens ensenya Jesús— no comença en l’existència humana quan l’estómac ja està ple: més aviat s’amaga on hi ha un home, qualsevol home que té gana, que plora, que lluita, que sofreix i es pregunta «per què?». La nostra primera pregària, en un cert sentit, va ser el primer gemec que va acompanyar el primer alè. En aquell plany del nounat s’anunciava el destí de tota la nostra vida: la nostra fam continuada, la nostra set continuada, la nostra recerca de felicitat.
Jesús, en la pregària, no vol desconnectar l’ésser humà, no el vol anestesiar. No vol que esmorteïm les preguntes i les peticions aprenent a suportar-ho tot. En canvi vol que cada sofriment, que cada inquietud, s’adreci al cel i es converteixin en diàleg.
Tenir fe, deia una persona, és tenir el costum de cridar.
Tots hauríem de ser com el Bartimeu de l’Evangeli (cf. Mc 10,46-52) —recordem aquell passatge de l’Evangeli, on apareix Bartimeu, el fill de Timeu—, aquell home cec que captava a les portes de Jericó. Al voltant seu hi havia tanta bona gent que li deia que callés: «Però calla, que passa el Senyor! Calla. No molestis. El Mestre té moltes coses a fer; no el molestis. Tu molestes amb els teus crits. No molestis.» Però ell no escoltava aquells consells: amb santa insistència, pretenia que amb la seva miserable condició pogués finalment trobar Jesús. I cridava més fort! I la gent ben educada deia: «Fes el favor de no cridar, és el Mestre! Fas una mala impressió!» I ell cridava perquè volia veure-hi, volia ser guarit: «Jesús, tingues pietat de mi!» (v. 47). Jesús se’l mira i li diu: «La teva fe t’ha salvat» (v. 52), com per explicar que la cosa decisiva per a la seva guarició ha estat aquella pregària, aquella invocació cridada amb fe, més fort que el «seny» de tanta gent que el volia fer callar. La pregària no sols precedeix la salvació, sinó que d’alguna manera la conté ja, perquè allibera de la desesperació de qui no creu que hi hagi una sortida per a tantes situacions insuportables.
Per descomptat, després els creients senten també la necessitat de lloar Déu. Els evangelis ens expliquen l’exclamació de joia que brolla del cor de Jesús, ple de sorpresa agraït al Pare (cf. Mt 11,25-27). Fins i tot els primers cristians van sentir l’exigència d’afegir al text del parenostre una doxologia: «Perquè són vostres el poder i la glòria pels segles» ( Didaché , 8, 2).
Cap de nosaltres no està obligat a abraçar la teoria que algú en el passat va exposar, que la pregària de petició és una manera de fe dèbil, mentre que la pregària més autèntica seria la lloança pura, la que cerca Déu sense el pes de cap petició. No, això no és cert. La pregària de petició és autèntica, és espontània, és un acte de fe en Déu que és el Pare, que és bo, que és omnipotent. És un acte de fe en mi, que sóc petit, pecador, pobre. I per això la pregària per demanar qualsevol cosa és molt noble. Déu és el Pare que té una compassió de nosaltres immensa, i vol que els seus fills li parlin sense por, directament anomenant-lo «Pare»; o en les dificultats dient: «Senyor, què m’has fet?» És per això que li ho podem explicar tot, fins i tot les coses que en la nostra vida romanen distorsionades i incomprensibles. I ens ha promès que estarà sempre amb nosaltres, fins a l’últim dia que passarem en aquesta terra. Diguem el parenostre començant així, senzillament: «Pare» o «Papà». I ell ens comprèn i ens estima tant!
Traducció inicial de Josep M. Torrents Sauvage per a www.catalunyareligio.cat
