Estimats germans i germanes, bon dia!
El llibre dels Fets dels Apòstols explica que sant Pau, després d’aquella trobada transformadora amb Jesús, és ben rebut per l’Església de Jerusalem gràcies a la mediació de Bernabé i comença a proclamar el Crist. Però, per culpa de l’hostilitat d’alguns, es veu obligat a anar-se’n a Tars, la seva ciutat natal, on es troba amb Bernabé per involucrar-lo en el llarg viatge de la Paraula de Déu. El Llibre dels Fets dels Apòstols, que estem comentant en aquestes catequesis, es pot dir que és el llibre del llarg viatge de la Paraula de Déu: la Paraula de Déu és anunciada, i anunciada a tot arreu. Aquest viatge comença després d’una forta persecució (cf. Ac 11,19); però això, en comptes de provocar un revés per a l’evangelització, es converteix en una oportunitat per eixamplar el camp on difondre la bona llavor de la Paraula. Els cristians no tenen por. Han de fugir, però fugen amb la Paraula, i la difonen una mica arreu.
Pau i Bernabé arriben en primer lloc a Antioquia de Síria, on es queden tot un any per ensenyar i ajudar la comunitat a arrelar-se (cf. Ac 11,26). Anunciaven a la comunitat hebrea, als jueus. Antioquia es converteix així en el centre de la propulsió missionera, gràcies a la predicació amb què els dos evangelitzadors —Pau i Bernabé— arriben al cor dels creients, que aquí, a Antioquia, són anomenats per primera vegada «cristians» (cf. Ac 11,26).
Es desprèn del Llibre dels Fets la naturalesa de l’Església, que no és una fortalesa, sinó una tenda capaç d’eixamplar el seu espai (cf. Is 54,2) i de donar accés a tothom. L’Església ha de «sortir» o no és Església, ha de trobar-se sempre eixamplant el seu espai perquè tothom pugui entrar o no és Església. «Una Església amb les portes obertes» (Exhort. ap. Evangelii gaudium , 46), sempre amb les portes obertes. Quan veig alguna església aquí, en aquesta ciutat, o quan la veia a l’altra diòcesi d’on vinc, amb les portes tancades, això és un mal senyal. Les esglésies han de tenir sempre les portes obertes perquè aquest és el símbol del que és una església: sempre oberta. L’Església està «cridada a ser sempre la casa oberta del Pare. […] Així, si algú vol seguir un impuls de l’Esperit i s’apropa buscant Déu, no es trobarà amb la fredor d’una porta tancada» ( ibid ., 47).
Però aquesta novetat de les portes obertes, per a qui és? Per als pagans, perquè els Apòstols predicaven als jueus, però els pagans també venien a trucar a la porta de l’Església; i aquesta novetat de les portes obertes als pagans desencadena una controvèrsia molt viva. Alguns jueus pensen que és necessari que es converteixin en jueus mitjançant la circumcisió per salvar-se i després rebre el baptisme. Diuen: «Si no us feu circumcidar d’acord amb la Llei de Moisès, no us podeu salvar» (Ac 15,1), és a dir no podeu rebre després el baptisme. Primer el ritu jueu i després el baptisme: aquesta era la seva posició. I per resoldre la qüestió, Pau i Bernabé consulten el consell dels Apòstols i dels ancians a Jerusalem, i es produeix el que es considera el primer concili de la història de l’Església, el concili o assemblea de Jerusalem, al qual es refereix Pau en la Carta als Gàlates (cf. 2,1-10).
S’aborda una qüestió teològica, espiritual i disciplinar molt delicada: la relació entre la fe en Crist i l’observança de la Llei de Moisès. Són decisius al llarg de l’assemblea els discursos de Pere i Jaume, «columnes» de l’Església-mare (cf. Ac 15,7-21; Ga 2,9). Conviden a no imposar la circumcisió als pagans, sinó només a demanar-los que rebutgin la idolatria i totes les seves expressions. De la discussió surt el camí comú, i aquesta decisió és ratificada amb l’anomenada carta apostòlica enviada a Antioquia.
L’assemblea de Jerusalem ens ofereix una llum important sobre les maneres d’afrontar les divergències i buscar la «veritat i l’amor» (cf. Ef 4,15). Ens recorda que el mètode eclesial per a la resolució dels conflictes es fonamenta en el diàleg fet amb escolta atenta i pacient i en el discerniment dut a terme a la llum de l’Esperit. És l’Esperit, de fet, el qui ajuda a superar els tancaments i les tensions i treballa en els cors perquè assoleixin, en la veritat i en el bé la unitat. Aquest text ens ajuda a comprendre la sinodalitat. És interessant com escriuen a la Carta: els Apòstols comencen dient: «L’Esperit Sant i nosaltres pensem que…» La presència de l’Esperit Sant és pròpia de la sinodalitat, altrament no és sinodalitat, és discurs, parlament, una altra cosa…
Demanem al Senyor que reforci en tots els cristians, especialment en els bisbes i en els preveres, el desig i la responsabilitat de la comunió. Que ens ajudi a viure el diàleg, l’escolta i l’encontre amb els germans en la fe i amb els qui estan lluny, per tastar i manifestar la fecunditat de l’Església, cridada a ser en tot moment «mare joiosa» de molts fills (cf. Sl 113,9).
Traducció inicial de Josep M. Torrent Sauvage per al web www.catalunyareligio.cat, revisada

20191106041042_audiei-ncia231019cat.docx