Estimats germans i germanes, bon dia!
La comunitat cristiana neix de l’efusió sobreabundant de l’Esperit Sant i creix gràcies al llevat del compartir entre els germans i les germanes en Crist. Hi ha un dinamisme de solidaritat que edifica l’Església com a família de Déu, on l’experiència de la koinonia és fonamental. Què vol dir aquesta paraula estranya? És una paraula grega que significa ‘posar en comunió’, ‘posar en comú’, ser com una comunitat, no aïllats. Aquesta és l’experiència de la primera comunitat cristiana, és a dir posar en comú, «compartir», «comunicar, participar», no aïllats. En l’Església dels orígens, aquesta koinonia, aquesta comunitat es refereix sobretot a la participació en el cos i la sang de Crist. Per això, quan combreguem nosaltres diem «ens comuniquem», entrem en comunió amb Jesús i a partir d’aquesta comunió amb Jesús arribem a la comunió amb els germans i les germanes. I aquesta comunió amb el cos i la sang de Crist que es fa en la santa missa es tradueix en unió fraternal, i per tant en el que ens és més difícil a nosaltres: posar en comú els béns i recollir diners en la col·lecta a favor de l’Església mare de Jerusalem (cf. Rm 12,13; 2Co 8-9) i de les altres Esglésies. Si voleu saber si sou bons cristians heu de resar, mirar d’acostar-vos a la comunió, al sagrament de la reconciliació. Però el senyal que el teu cor s’ha convertit és quan la conversió arriba a les butxaques, quan afecta els propis interessos: allí es veu si hom és generós amb els altres, si hom ajuda els més febles, els més pobres. Quan la conversió arriba a aquest punt, estigues segur que hi ha una conversió autèntica. Si es queda només en les paraules no hi ha una bona conversió.
La vida eucarística, les pregàries, la predicació dels Apòstols i l’experiència de la comunió (cf. Ac 2,42) fan dels creients una multitud de persones que tenen —diu el Llibre dels Fets dels Apòstols— «un sol cor i una sola ànima» i que no consideren com a seu el que posseeixen, sinó que ho tenen tot en comú (cf. Ac 4,32). És un model de vida tan fort, que ens ajuda a ser generosos i no gasius. Per això, «ningú d’entre ells no vivia en la indigència» —diu el llibre dels Fets—, «perquè tots els qui eren propietaris de terres o de cases les venien, portaven el producte de la venda, i el dipositaven als peus dels apòstols. Després era distribuït segons les necessitats de cadascú» (Ac 4,34-35). L’Església sempre ha tingut aquest gest dels cristians que es desprenien del que tenien de més, de les coses que no eren necessàries per donar-les als qui ho necessitaven. I no sols diners: també el temps. Quants cristians —vosaltres, per exemple, aquí a Itàlia—, quants cristians fan voluntariat! Això és molt bonic! És comunió, compartir el meu temps amb els altres, per ajudar els més necessitats. I així el voluntariat, les obres de caritat, les visites als malalts; sempre s’ha de compartir amb els altres, i no buscar només els interessos propis.
La comunitat, o koinonia es converteix així en la nova forma de relació entre els deixebles del Senyor. Els cristians experimenten una nova manera d’estar entre ells, de comportar-se. I és la manera pròpia cristiana, fins al punt que els pagans miraven els cristians i deien: «Mireu com s’estimen!» L’amor era la modalitat. Però no amor de paraula, no amor fals: l’amor de les obres, de l’ajuda dels uns als altres, l’amor concret, la concreció de l’amor. El vincle amb Crist instaura un vincle entre germans que conflueix i s’expressa també en la comunió dels béns materials. Sí, aquesta modalitat d’estar junts, aquest estimar-se així arriba fins a les butxaques, arriba fins a desprendre’s també del pes dels diners per donar-los als altres, anant contra l’interès propi. Ser membres del cos de Crist fa els creients corresponsables els uns dels altres. Ser creients en Jesús ens fa a tots nosaltres corresponsables els uns dels altres. «Mira aquell, quin problema que té.» «No m’importa, és cosa seva.» No, els cristians no podem dir: «Pobra persona, té un problema a casa seva, està passant aquesta dificultat de família.» No, jo he de pregar, l’he de portar amb mi, no puc quedar-me indiferent. Això és ser cristià. Per això els forts donen suport als febles (cf. Rm 15,1) i ningú no experimenta la indigència que humilia i desfigura la dignitat humana, perquè ells viuen aquesta comunitat: tenint el cor en comú. S’estimen. Aquest és el senyal: amor concret.
Jaume, Pere i Joan, els apòstols que són com les «columnes» de l’Església de Jerusalem, estableixen de manera comunitària que Pau i Bernabé evangelitzin els pagans mentre ells evangelitzen els jueus, i només posen a Pau i Bernabé una condició: no oblidar-se dels pobres, recordar els pobres (cf. Ga 2,9-10). No sols els pobres materials, sinó també els pobres espirituals, la gent que té problemes i necessita la nostra proximitat. Un cristià parteix sempre de si mateix, del propi cor, i s’apropa als altres com Jesús se’ns ha apropat. Aquesta és la primera comunitat cristiana.
Un exemple concret de compartició i comunió dels béns prové del testimoni de Bernabé: és propietari d’un camp i el ven per lliurar els ingressos als Apòstols (cf. Ac 4,36-37). Al costat del seu exemple positiu n’apareix un altre tristament negatiu: Ananies i la seva dona Safira, havent venut un tros de terreny, decideixen donar-ne només una part als apòstols i guardar la resta per a ells (cf. Ac 5,1-2). Aquesta trampa interromp la cadena de la compartició gratuïta, de la compartició serena, desinteressada i les conseqüències són tràgiques, són fatals (cf. Ac 5,5.10). L’apòstol Pere desemmascara la incorrecció d’Ananies i de la seva dona i li diu: «Per què has deixat que Satanàs envaís el teu cor? Reservant-te una part dels diners del terreny, has mentit a l’Esperit Sant. […] No has mentit als homes, sinó a Déu!» (Ac 5,3-4). Podríem dir que Ananies ha mentit a Déu per culpa d’una consciència aïllada, d’una consciència hipòcrita, és a dir d’una pertinença eclesial «negociada», parcial i oportunista. La hipocresia és el pitjor enemic d’aquesta comunitat cristiana, d’aquest amor cristià: fingir que s’estima però buscant només l’interès propi.
De fet, fallar en la sinceritat del compartir o fallar en la sinceritat de l’amor, significa conrear la hipocresia, allunyar-se de la veritat, tornar-se egoista, apagar el foc de la comunió i convertir-se en el fred de la mort interior. Qui es comporta així passa per l’Església com un turista. Hi ha molts turistes en l’Església que estan sempre de passada, però que no entren mai a l’Església: és el turisme espiritual que els fa creure que són cristians, mentre que només són turistes de les catacumbes. No, no hem de ser turistes en l’Església, sinó germans els uns dels altres. Una vida fonamentada només a aprofitar-se i treure benefici de les situacions a costa dels altres, provoca inevitablement la mort interior. I quantes persones diuen que són properes a l’Església, amics dels sacerdots, dels bisbes mentre que només busquen l’interès propi. Aquestes són les hipocresies que destrueixen l’Església!
Que el Senyor —ho demano per a tots nosaltres— vessi sobre nosaltres el seu Esperit de tendresa, que supera qualsevl hipocresia i posa en circulació la veritat que nodreix la solidaritat cristiana, que, lluny de ser una activitat d’assistència social, és l’expressió irrenunciable de la naturalesa de l’Església, la mare tendra de tots, especialment dels més pobres.
Traducció inicial de Josep M. Torrent Sauvage per al web www.catalunyareligio.cat, revisada
