Estimats germans i germanes!
Avui és la festa de Sant Antoni de Pàdua. Qui de vosaltres es diu Antoni? Un aplaudiment a tots els qui es diuen Antoni. Comencem avui un nou itinerari catequètic sobre els manaments. Els manaments de la llei de Déu. Per introduir-lo agafem el tema del cant que acabem d’escoltar: l’encontre entre Jesús i un home —és un jove— que, de genolls, li pregunta com podem aconseguir la vida eterna (cf. Mc 10,17-21). I en aquella pregunta hi ha el repte de tota existència, també de la nostra: el desig d’una vida plena, infinita. Però com ho hem de fer per arribar-hi? Quin camí s’ha de recórrer? Viure de veritat, viure una existència noble… Quants joves volen «viure» i després es destrueixen cercant coses efímeres.
Alguns pensen que és millor frenar aquest impuls —l’impuls de viure— perquè és perillós. Diria, especialment als joves: el nostre pitjor enemic no són els problemes reals, malgrat que són greus i tràgics: el perill més gran de la vida és un mal esperit d’adaptació que no és ni mansuetud ni humilitat, sinó mediocritat, pusil·lanimitat. [1]Un jove mediocre és un jove amb futur o no? No! Es queda allí, no creix, no tindrà èxit. La mediocritat o la pusil·lanimitat. Aquells joves que tenen por de tot: «No, sóc així…» Aquests joves no tiraran endavant. Suavitat, força i gens de pusil·lanimitat, gens de mediocritat. El beat Pier Giorgio Frassati —que era un jove— deia que cal viure, no sobreviure. [2]Els mediocres sobreviuen. Viure amb la força de la vida. Hem de demanar al Pare del cel pels joves d’avui dia el do de la sana inquietud. Però, a casa, a les vostres cases, en cada família, quan veieu un jove que es passa tot el dia assegut, a vegades la mare i el pare pensen: «Aquest està malalt, té alguna cosa», i el porten al metge. La vida del jove és tirar endavant, ser inquiet, la sana inquietud, la capacitat de no acontentar-se amb una vida sense bellesa, sense color. Si els joves no tenen gana d’una autèntica vida, em pregunto, on va la humanitat? On va la humanitat amb joves quiets sense inquietuds?
La pregunta d’aquell home de l’Evangeli que hem sentit és dins de cadascun de nosaltres: com trobar la vida, la vida en abundància, la felicitat? Jesús respon: «Ja saps els manaments» (v. 19), i cita una part del Decàleg. És un procés pedagògic amb el qual Jesús vol guiar-nos a un lloc concret; de fet ja es veu clarament, amb la seva pregunta, que aquell home no té una vida plena, vol més, està inquiet. Per tant què he d’entendre? Diu: «Mestre, tot això ja ho he complert des de jove» (v. 20).
Com es passa de la joventut a la maduresa? Quan es comença a acceptar els propis límits. Hom es converteix en adult quan es relativitza i es pren consciència del «que ens manca» (cf. v. 21). Aquest home es veu obligat a reconèixer que tot el que pot «fer» no supera un «sostre», no va més enllà d’un marge.
Que n’és, de bonic, ser homes i dones! Que n’és, de bonica, la nostra existència! Tanmateix hi ha una veritat que en la història dels últims segles l’home s’ha negat sovint a acceptar amb tràgiques conseqüències: la veritat de les seves pròpies limitacions.
Jesús, en l’Evangeli, diu una cosa que ens pot ajudar: «No us penseu que he vingut a anul·lar els llibres de la Llei o dels Profetes; no he vingut a anul·lar-los sinó a dur-los a la plenitud» (Mt 5,17). El Senyor Jesús dona la plenitud, ha vingut per això. Aquell home devia arribar al límit d’un salt, on s’obre la possibilitat de deixar de viure per si mateix, de les pròpies obres, dels propis béns i —només perquè manca la vida plena— de deixar-ho tot per seguir el Senyor. [3]Mirant-ho bé, en la invitació final de Jesús —immensa, meravellosa— no hi ha una proposta de pobresa, sinó de riquesa, l’autèntica: «Només et falta una cosa: vés, ven tot el que tens i dóna-ho als pobres, i tindràs un tresor al cel. Després vine i segueix-me» (v. 21).
Qui, podent triar entre un original i una còpia, triaria la còpia? Aquest és el repte: trobar l’original de la vida, no la còpia. Jesús no ofereix cap succedani, sinó la vida autèntica, amor autèntic, riquesa autèntica! Com podran els joves seguir-nos en la fe si no ens veuen triar l’original, si ens veuen acostumats a les mitges mesures? És dolent trobar cristians que viuen a mitges, cristians —em permeto la paraula— «nans»; creixen fins una certa alçada i després no; cristians amb el cor encongit, tancat. És dolent trobar això. Pren l’exemple d’algú que et convida a anar «més enllà», a un «encara més», a créixer una mica. Sant Ignasi ho anomenava el «més», «el foc, el fervor de l’acció, que sacseja els endormiscats». [4]
El camí del que falta passa per allò que hi ha. Jesús no ha vingut a abolir la Llei o els Profetes sinó a complir. Hem de partir de la realitat per fer el salt a «allò que manca». Hem de mirar el que és ordinari per obrir-nos al que és extraordinari.
En aquestes catequesis agafarem les dues taules de Moisès com a cristians, agafats de la mà de Jesús, per passar de les il·lusions de la joventut al tresor que hi ha al cel, seguint-lo. Descobrirem, en cadascuna d’aquestes lleis, antigues i sàvies, la porta oberta del Pare que és al cel perquè el Senyor Jesús, que l’ha creuada, ens porti a la vida autèntica. La seva vida. La vida dels fills de Déu.
Traducció inicial de www.catalunyareligio.cat, revisada
[1] Els Pares parlen de pusil·lanimitat ( oligopsychìa ). Sant Joan Damascè la defineix com «el temor de complir una acció» (Exposició exacta de la fe ortodoxa, II, 15) i Sant Joan Climac afegeix que «la pusil·lanimitat és una disposició infantil, i una ànima que ja no és jove» (La Scala, XX, 1,2).
[2] Cf. Carta a Isidoro Bonini, 27 de febrer de 1925.
[3] «L’ull ha estat creat per a la llum, l’orella per als sons, cada cosa per a la seva finalitat, i el desig de l’ànima per a precipitar-se cap a Crist» (Nicola Cabasilas, La vita in Cristo , II, 90).
[4] Discurs a la XXXVI Congregació General de la Companyia de Jesús, 24 d’octubre de 2016: « Discorso alla XXXVI Congregazione Generale della Compagnia di Gesù, 24 ottobre 2016: «És una qüestió d’ensenyament, d’aquell plus que porta Ignasi a iniciar el procés, a acompanyar-los i a avaluar la incidència real en la vida de les persones, en matèria de fe, o de justícia, o de misericòrdia i caritat.»
20180619112136_audiei-ncia130618cat.docx
