Estimats germans i germanes, bon dia!
Seguint l’explicació del Decàleg, avui arribem a la Setena Paraula: «No robis.»
Escoltant aquest manament pensem en el tema del furt i en el respecte de la propietat dels altres. No hi ha cultura en què el furt i l’apropiació dels béns siguin permesos; la sensibilitat humana, de fet, és molt susceptible a la defensa del que es posseeix.
Però val la pena obrir-se a una lectura més àmplia d’aquesta Paraula, centrant-nos en el tema de la propietat dels béns a la llum de la saviesa cristiana.
En la doctrina social de l’Església es parla de la destinació universal dels béns. Què vol dir això? Escoltem el que diu el Catecisme: «Al començament Déu va confiar la terra i els seus recursos a la gerència comuna de la humanitat perquè en tingués cura, la dominés amb el seu treball i gaudís dels seus fruits. Els béns de la creació són destinats a tot el llinatge humà» (n. 2402). I també: «La destinació universal dels béns continua essent primordial, tot i que la promoció del bé comú exigeix el respecte de la propietat privada, del seu dret i del seu exercici» (N. 2403). [1]
La Providència, tanmateix, no ha organitzat un món «en sèrie», hi ha diferències, condicions diferents, cultures diverses, de manera que es pot viure proveint-nos els uns als altres. El món és ric de recursos per assegurar tots els béns primaris. Tot i així molts viuen en una escandalosa pobresa i els recursos, usats sense criteri, es van deteriorant. Però de món només n’hi ha un! D’humanitat només n’hi ha una! [2]La riquesa del món, avui, està en mans de la minoria, de pocs, i la pobresa, fins i tot la misèria i el sofriment, de molts, són majoritaris.
Si hi ha fam a la terra no és perquè falti menjar! De fet, per les exigències del mercat s’arriba a vegades a destruir-lo, es llença. El que falta és una iniciativa empresarial de gran visió, que asseguri una producció adequada, i un enfocament solidari, que n’asseguri una justa distribució. També diu el Catecisme: «L’home, en usar-ne, ha de tenir les coses exteriors que posseeix, no solament com a pròpies d’ell, sinó encara com a comunes, en el sentit que puguin aprofitar no tan sols a ell, sinó també als altres» (n. 2404). Tota riquesa, per a ser bona, ha de tenir una dimensió social.
Des d’aquesta perspectiva apareix el significat positiu i ampli del manament «no robis». «La propietat d’un bé fa del propietari un administrador de la Providència» ( ibid .). Ningú no és amo absolut dels béns: n’és un administrador. La possessió és una responsabilitat: «Però jo sóc ric de tot…» —aquesta és una responsabilitat que tens. I tots els béns sostrets a la lògica de la Providència de Déu són traïts en el seu sentit més profund. El que posseeixo realment és el que sé donar. Aquesta és la mesura per avaluar com administro la riquesa, bé o malament; aquesta paraula és important: el que posseeixo realment és el que jo sé donar. Si jo sé donar, sóc obert, aleshores sóc ric no sols en allò que posseeixo, sinó també en la generositat, generositat que és com un deure de donar la riquesa, perquè tots en participin. De fet si no sóc capaç de donar alguna cosa és perquè aquesta cosa em posseeix, té poder sobre mi i en sóc esclau. La possessió dels béns és una oportunitat per multiplicar-los amb la creativitat i usar-los amb generositat, i així créixer en amor i en llibertat.
Crist mateix, essent Déu, «no es volgué guardar gelosament la seva igualtat amb Déu, sinó que es va fer no res: prengué la condició de servent» (Fil 2,6-7) i ens ha enriquit amb la seva pobresa (cf. 2Co 8,9).
Mentre la humanitat lluita per aconseguir més, Déu la redimeix fent-se pobre: aquell Home Crucificat ha pagat per tots el rescat inestimable de Déu Pare, «ric en misericòrdia» (Ef 2,4; cf. Jm 5,11). El que ens fa rics no són els béns sinó l’amor. Moltes vegades hem sentit allò que el poble de Déu diu: «El diable entra per les butxaques.» Comencem per l’amor als diners, la fam de posseir; després ve la vanitat: «Ah, jo sóc ric i n’estic orgullós»; i, al final, l’orgull i la supèrbia. Aquesta és la manera de fer del diable en nosaltres. Però la porta d’entrada són les butxaques.
Estimats germans i germanes, una vegada més Jesucrist ens revela el significat total de les Escriptures. «No robis» vol dir: estima amb tots els béns, aprofita els teus mitjans per estimar tant com puguis. Llavors la teva vida es converteix en bona i la possessió es converteix en un regal. Perquè la vida no és el moment de tenir sinó d’estimar. Gràcies.
Traducció inicial de Josep M. Torrents Sauvage per a www.catalunyareligio.cat, revisada
[1] Cf. Enc. Laudato si’ , 67: «Cada comunitat pot agafar de la bondat de la terra el que necessita per a la seva supervivència, però també té el deure de protegir-la i de garantir la continuïtat de la seva fertilitat per a les generacions futures. Perquè en definitiva, “la terra és del Senyor” (Sl 4,1), a ell pertany “la terra i tot el que conté” (Dt 10,14). Per això, Déu nega qualsevol pretensió de propietat absoluta. “La terra no es pot vendre a perpetuïtat, perquè la terra és meva, i vosaltres sou forasters i hostes a la meva terra” (Lv 25,23).»
[2] Cf. Pau VI, Enc. Populorum progressio , 17: «Cada un dels homes és membre de la societat, pertany a tota la humanitat. I no és sols aquest o aquell home, sinó tots els homes els qui estan cridats a aquest desenvolupament ple. […] Hereus de generacions passades i beneficiant-nos del treball dels nostres contemporanis, estem obligats amb tots i no podem desinteressar-nos dels que vindran a augmentar encara més el cercle de la família humana. La solidaritat universal, que és un fet i un benefici per a tots, és també un deure.
20181112085431_audiei-ncia-cat071118.doc
