Estimats germans i germanes!
Avui, aquesta audiència tindrà lloc com dimecres passat. A l’Aula Pau VI hi ha molts malalts i per protegir-los de la calor, perquè estiguin més còmodes, són allí. Seguiran l’audiència per pantalla, nosaltres serem amb ells, és a dir que no hi haurà dues audiències. N’hi ha una de sola. Saludem els malalts de l’Aula Pau VI. I continuem parlant dels manaments. Tal com hem dit, més que manaments són les paraules de Déu al seu poble perquè camini bé; paraules amoroses d’un Pare. Les deu Paraules comencen així: «Jo sóc el Senyor, el teu Déu, que t’he fet sortir del país d’Egipte, la terra on eres esclau» (Ex 20,2). Aquest començament podria semblar estrany a les lleis reals que segueixen. Però no és així.
Per què aquesta proclamació que Déu fa d’ell mateix i de l’alliberament? Perquè s’arriba al mont Sinaí després d’haver travessat el mar Roig: el Déu d’Israel primer salva, després demana confiança. [1]O sigui: el Decàleg comença amb la generositat de Déu. Déu no demana mai sense haver donat primer. Mai. Primer salva, primer dóna, després demana. Així és el nostre Pare, bon Déu.
Entenguem la importància de la primera declaració: «Jo sóc el Senyor, el teu Déu.» Hi ha una possessió, hi ha una relació, li pertanyem. Déu no és un estrany: és el teu Déu. [2]Això il·lumina tot el Decàleg i també revela el secret de l’acció cristiana, perquè és la mateixa actitud de Jesús que diu: «Tal com el Pare m’estima, també jo us estimo a vosaltres» (Jn 15,9). Crist és l’estimat del Pare i ens estima amb aquest amor. No parteix d’ell mateix sinó del Pare. Sovint les nostres obres fallen perquè partim de nosaltres mateixos i no de l’agraïment. I qui parteix d’ell mateix, on arriba? Arriba a ell mateix! És incapaç de fer camí, torna a ell mateix. És precisament aquella actitud egoista que, fent broma, la gent diu: «Aquesta persona és un jo, amb mi i per a mi.» Surt d’ell mateix i torna a ell mateix.
La vida cristiana és sobretot la resposta agraïda a un Pare generós. Els cristians que només compleixen «deures» demostren que no tenen una experiència personal d’aquell Déu que és «nostre». Jo he de fer això, això, allò… Només deures. Però et manca alguna cosa! Quin és el fonament d’aquest deure? El fonament d’aquest deure és l’amor de Déu Pare, que primer dóna i després mana. Posar la llei abans de la relació no ajuda en el camí de la fe. Com pot un jove desitjar ser cristià si partim d’obligacions, compromisos, coherències i no de l’alliberament? Ser cristià és un camí d’alliberament! Els manaments t’alliberen del teu egoisme i t’alliberen perquè és l’amor que t’empeny endavant. La formació cristiana no té el fonament en la força de voluntat, sinó en l’acceptació de la salvació, a deixar-se estimar: primer el mar Roig, després el mont Sinaí. Primer la salvació: Déu salva el seu poble al mar Roig; després al Sinaí li diu què ha de fer. Aquell poble sap que aquestes coses les fa perquè ha estat salvat per un Pare que l’estima.
La gratitud és un tret característic del cor visitat per l’Esperit Sant; per obeir a Déu cal en primer lloc recordar els seus beneficis. Diu sant Basili: «Qui no permet que aquests beneficis caiguin en l’oblit, s’orienta cap a la bona virtut i cap a les obres de justícia» ( Regles breus , 56). On ens porta tot això? A exercitar la memòria: [3]quantes coses boniques ha fet Déu per cadascun de nosaltres! Que n’és, de generós, el nostre Pare celestial! Ara m’agradaria proposar-vos un petit exercici, en silenci, que cadascú respongui en el seu cor. Quantes coses boniques ha fet Déu per mi? Aquesta és la pregunta. Que cadascun de nosaltres respongui en silenci. Quantes coses boniques ha fet Déu per mi? Aquest és l’alliberament de Déu. Déu fa moltes coses boniques i ens allibera.
Això no obstant, algú pot sentir que encara no ha fet una experiència real de l’alliberament de Déu. Això pot passar. Pot ser que hi hagi qui mira dintre seu i només troba el sentit del deure, una espiritualitat de servents i no de fills. Què hem de fer en aquest cas? Allò que va fer el poble elegit. Diu el llibre de l’Èxode: «Els israelites gemegaven i cridaven des del fons del seu esclavatge, i el seu clam va pujar fins a Déu, que va escoltar els seus gemecs i es recordà de l’aliança que havia fet amb Abraham, Isaac i Jacob. Déu va mirar els israelites i es va fer càrrec de la seva situació» (Ex 2,23-25). Déu pensa en mi.
L’acció alliberadora de Déu posada a l’inici del Decàleg —és a dir dels manaments— és la resposta a aquest lament. Nosaltres no ens salvem tots sols, però de nosaltres pot sortir un crit d’ajut: «Senyor, salva’m, Senyor ensenya’m el camí, Senyor acarona’m, Senyor dóna’m una mica d’alegria.» Aquest és un crit demanant ajut. Això depèn de nosaltres: demanar ser alliberats de l’egoisme, del pecat, de les cadenes de l’esclavatge. Aquest crit és important, és pregària, és consciència d’allò que encara ens oprimeix i que no està alliberat en nosaltres. Hi ha tantes coses no alliberades en la nostra ànima! «Salva’m, ajuda’m, allibera’m.» Aquesta és una bonica pregària al Senyor. Déu espera aquest crit, perquè pot i vol trencar les nostres cadenes; Déu no ens ha cridat a la vida per quedar oprimits, sinó per ser lliures i viure en l’agraïment, obeint amb joia Aquell que ens ha donat tant, infinitament més del que mai no podrem donar-li a ell. És bonic, això. Que Déu sigui sempre beneït per tot el que ha fet, fa i farà en nosaltres!
Traducció inicial de Josep M. Torrents Sauvage per a www.catalunyareligio.cat, revisada
[1] En la tradició rabínica hi ha un text il·luminador sobre el tema: «Per què les deu Paraules no es van proclamar a l’inici de la Torà? […] A què es pot comparar? A un home que, assumint el govern d’una ciutat, va preguntar als habitants: “Puc regnar sobre vosaltres?” Però ells respongueren: “Què heu fet de bé perquè pretengueu regnar sobre nosaltres?” Llavors, què va fer? Els va construir parets defensives i un canal per subministrar aigua a la ciutat; després va combatre guerres per ells. I quan va tornar a preguntar: “Puc regnar sobre vosaltres?”, ells van respondre: “Sí, sí.” Així va poder fer-los sortir d’Israel cap a Egipte, va dividir el mar per ells, va enviar-los el mannà i va fer sortir aigua del pou, els va portar guatlles voladores i finalment va combatre per ells la guerra contra Amaleq. I quan els va preguntar: “Puc regnar sobre vosaltres?”, ells van respondre: “Sí, sí.”» (I l dono della Torah. Commento al decalogo di Es 20 nella Mekilta di R. Ishamael , Roma 1982, p. 49).
[2] Cf. Benet XVI, Carta encíclica Deus caritas est , 17: «La història d’amor entre Déu i l’home consisteix precisament en el fet que aquesta comunió creix en comunió de pensament i sentiment i, per tant, la nostra voluntat i la voluntat de Déu coincidiran cada vegada més: la voluntat de Déu no és per a mi una voluntat estranya, que els manaments imposen sobre meu des de fora, però és la meva voluntat pròpia, sobre la base de l’experiència que, de fet, Déu és més íntim a mi que no pas jo. Llavors creix l’abandó en Déu i Déu es converteix en la nostra joia.»
[3] Vegeu l’Homilia de la missa a Sta. Marta, 7 d’octubre de 2014: «[Què significa pregar?] És recordar davant Déu la nostra història. Perquè la nostra història [és] la història del seu amor per nosaltres.» Cf. Detti i fatti dei padri del deserto , Milà, 1975, p. 71: «L’oblit és l’arrel de tots els mals.»
20180717092857_audiei-ncia-270718cat-cat.doc
