Estimats germans i germanes, bon dia!
En el viatge que fem a l’interior de les Deu Paraules, avui arribem al manament sobre el pare i la mare. Es parla de l’honor que s’ha de donar als pares. Què és aquest «honor»? La paraula hebrea indica la glòria, el valor, literalment el «pes», la consistència d’una realitat. No es tracta de formes externes, sinó de veritat. Honrar Déu, en les Escriptures, vol dir reconèixer la seva realitat, tenir en compte la seva presència; això s’expressa també amb els ritus, però implica sobretot donar a Déu el lloc que li pertoca en l’existència. Honrar el pare i la mare significa per tant reconèixer la seva importància també a través d’accions concretes que expressen dedicació, afecte i cura. Però no es tracta només d’això.
La Quarta Paraula té una característica pròpia: és el manament que té un resultat. Diu: «Honra el pare i la mare, com t’ha manat el Senyor, el teu Déu. Així tindràs llarga vida i seràs feliç en el país que et dóna el Senyor, el teu Déu» (Dt 5,16). Honrar els pares porta a una llarga vida feliç. La paraula «felicitat» en el Decàleg només apareix lligada a la relació amb els pares.
Aquesta saviesa mil·lenària declara el que les ciències humanes han sabut elaborar des de fa poc més d’un segle: que l’empremta de la infantesa marca tota la vida. Sovint és fàcil veure si algú ha crescut en un ambient sa i equilibrat. Però no és fàcil percebre si una persona ha passat per experiències d’abandonament o de violència. La nostra infantesa és una mica com una tinta indeleble, es manifesta amb els gustos, amb la manera de ser, encara que alguns intentin amagar les ferides dels seus orígens.
Però el quart manament encara diu més. No parla de la bondat dels pares, no demana que els pares i les mares siguin perfectes. Parla d’un acte dels fills, prescindint dels mèrits dels pares, i diu una cosa extraordinària i alliberadora: encara que no tots els pares siguin bons i que no totes les infanteses siguin serenes, tots els fills poden ser feliços, perquè l’assoliment d’una vida plena i feliç depèn de l’agraïment just a aquells que ens han portat al món.
Pensem com aquesta Paraula pot ser constructiva per a tants joves que provenen de relats de dolor, i per a tots aquells que han sofert en la seva joventut. Molts sants —i moltíssims cristians— després d’una infantesa dolorosa han viscut una vida lluminosa, perquè gràcies a Jesucrist s’han reconciliat amb la vida. Pensem en aquell jove que ara és beat i el mes vinent serà sant, Sulprici, que als 19 anys va acabar la vida reconciliada amb molts dolors, amb moltes coses, perquè el seu cor estava serè i no havia renegat mai dels seus pares. Pensem en sant Camil de Lel·lis, després d’una infància desordenada va construir una vida d’amor i de servei; en santa Josefina Bakhita, que va créixer en un horrible esclavatge; o en el beat Carles Gnocchi, orfe i pobre; i en el mateix sant Joan Pau II, marcat per la pèrdua de la mare quan era petit.
L’home, no importa la seva història personal, rep amb aquest manament l’orientació que porta a Crist: en ell, de fet, es manifesta el Pare veritable, que ens ofereix «néixer de dalt» (cf. Jn 3,3). Els enigmes de les nostres vides s’il·luminen quan es descobreix que Déu des de sempre ens prepara una vida de fills seus, on cada acte té una missió rebuda d’ell.
Les nostres ferides comencen a ser un potencial de gràcia quan descobrim que el veritable enigma ja no és «per què?», sinó «per qui?», per qui m’ha passat això? A la vista de quin treball Déu m’ha forjat al llarg de la meva història? Aquí tot s’inverteix, tot es torna preciós, tot es torna constructiu. La meva experiència, fins i tot trista i dolorosa, a la llum de l’amor, com esdevé per als altres font de salvació? Aleshores podrem començar a honrar els nostres pares amb llibertat de fills adults i amb una acceptació misericordiosa dels seus límits. [1]
Honrar els pares: ens han donat la vida! Si t’has allunyat dels teus pares, fes un esforç i torna-hi, torna-hi; potser són ancians… T’han donat la vida. I, després, entre nosaltres hi ha el costum de dir coses lletges, fins i tot paraulotes… Si us plau, mai, mai, mai no insulteu els pares dels altres. Mai! Mai no s’insulta la mare, mai no s’insulta el pare. Mai! Mai! Prengueu vosaltres mateixos aquesta decisió interior: en endavant no insultaré mai la mare o el pare d’algú. Ells han donat la vida! No se’ls pot insultar.
Aquesta vida meravellosa se’ns ofereix, no se’ns imposa: renéixer en Crist és una gràcia que s’ha d’acollir lliurement (cf. Jn 1,11-13), i és el tresor del nostre baptisme, en el qual, per obra de l’Esperit Sant, només tenim un Pare, el del cel (cf. Mt 23,9; 1Co 8,6; Ef 4,6). Gràcies!
Traducció inicial de Josep M. Torrents Sauvage per a www.catalunyareligio.cat, revisada
[1] Cf. Sant Agustí, Discurs sobre Mateu, 72, A, 4: «Crist, doncs, t’ensenya a rebutjar els teus pares i alhora a estimar-los. Això no obstant, als pares se’ls ha d’estimar de manera ordenada i amb esperit de fe quan no prefereixen Déu: Qui estima —aquestes són paraules del Senyor— el pare i la mare més que jo no és digne de mi. Amb aquestes paraules gairebé sembla que t’adverteixi que no els estimis; però és al contrari, t’encoratja a estimar-los. De fet, podria haver dit: «Qui estima el seu pare o la seva mare no és digne de mi.» Però no ho va dir per a no parlar en contra de la llei donada per ell, perquè ell era el qui va donar, per mitjà del seu servent Moisès, la llei on hi ha escrit: «Honra el teu pare i la teva mare.» No va promulgar una llei contrària, sinó que la va confirmar; després en va ensenyar l’ordre, no va eliminar el deure d’amor envers els pares: Estima el pare i la mare, però més que jo. Ha d’estimar-los, per tant, però no més que jo: Déu és Déu, l’home és home. Estima els pares, obeeix els pares, honra els pares; però si Déu et crida a una missió més important, en què l’amor als pares podria ser un impediment, mantingues l’ordre, no suprimeixis la caritat.»
20181005115700_comunicat228cat.docx
