Benvolguts germans i germanes, bon dia!
En la història de l’Església, s’ha enregistrat en més d’una ocasió, la temptació de practicar un cristianisme intimista, que no reconeix als ritus litúrgics públics la importància espiritual que tenen. Sovint aquesta tendència reivindicava la presumpta major puresa d’una religiositat que no depengués de les cerimònies exteriors, considerades una càrrega inútil i nociva. El centre de les crítiques no era una forma ritual particular, o una determinada forma de celebrar, sinó la litúrgia mateixa, la forma litúrgica de pregar.
De fet es poden trobar en l’Església algunes formes d’espiritualitat que no han sabut integrar de manera adequada el moment litúrgic. Molts fidels, fins i tot participant assíduament en els ritus, especialment en la missa dominical, han obtingut aliment per a la seva fe i la seva vida espiritual més aviat d’altres fonts, de tipus devocional.
En els darrers decennis s’ha caminat molt. La constitució Sacrosanctum Concilium del Concili Vaticà II representa l’eix d’aquest llarg viatge. Aquesta constitució referma de manera completa i orgànica la importància de la divina litúrgia per a la vida dels cristians, els quals hi troben aquella mediació objectiva sol·licitada pel fet que Jesucrist no és una idea o un sentiment, sinó una Persona vivent, i el seu Misteri un esdeveniment històric. La pregària dels cristians passa a través de mediacions concretes: la Sagrada Escriptura, els sagraments, els ritus litúrgics, la comunitat. En la vida cristiana no es prescindeix de l’esfera corpòria i material, perquè en Jesucrist aquesta s’ha convertit en camí de salvació. Podem dir que hem de resar també amb el cos: el cos entra en la pregària.
Per tant, no existeix espiritualitat cristiana que no tingui les arrels en la celebració dels sants misteris. El Catecisme escriu: «La missió de Crist i de l’Esperit Sant que, en la litúrgia sacramental de l’Església anuncia, actualitza i comunica el Misteri de la salvació, es continua en el cor que prega» (n. 2655). La litúrgia, en ella mateixa, no és només pregària espontània, sinó alguna cosa més i més original: és acte que fonamenta l’experiència cristiana per complet i, per això, també la pregària és esdeveniment, és presència, és encontre. És un encontre amb Crist. Crist es fa present en l’Esperit Sant a través dels signes sacramentals: d’aquí deriva per a nosaltres, els cristians, la necessitat de participar en els misteris divins. Un cristianisme sense litúrgia, jo gosaria dir que potser és un cristianisme sense Crist. Sense el Crist total. Fins i tot en el ritus més despullat, com el que alguns cristians han celebrat i celebren en els llocs de presó, o a l’amagatall d’una casa durant els temps de persecució, Crist es fa realment present i es dona als seus fidels.
La litúrgia, precisament per la seva dimensió objectiva, demana ser celebrada amb fervor, per tal que la gràcia vessada en el ritus no es dispersi sinó que aconsegueixi la vivència de cadascú. El Catecisme ho explica molt bé i diu així: «La pregària interioritza i assimila la litúrgia durant i després d’ella» (ibid.). Moltes pregàries cristianes no procedeixen de la litúrgia, però totes, si són cristianes, pressuposen la litúrgia, és a dir, la mediació sacramental de Jesucrist. Cada vegada que celebrem un baptisme, o que consagrem el pa i el vi en l’eucaristia, o ungim amb oli sant el cos d’un malalt, Crist és aquí! És ell qui actua i està present com quan guaria els membres dèbils d’un malalt, o lliurava en l’Últim Sopar el seu testament per a la salvació del món.
La pregària del cristià fa pròpia la presència sacramental de Jesús. Allò que és extern a nosaltres es converteix en part nostra: la litúrgia ho expressa fins i tot amb el gest tan natural de menjar. La missa no pot ser només «escoltada»: no és una expressió justa dir «jo vaig a oir missa». La missa no pot ser només escoltada, com si nosaltres fóssim només espectadors d’alguna cosa que llisca sense involucrar-nos. La missa sempre és celebrada, i no sols pel prevere que la presideix, sinó per tots els cristians que la viuen. I el centre és Crist! Tots nosaltres, en la diversitat dels dons i dels ministeris, tots ens unim a la seva acció, perquè ell, Crist, és el Protagonista en la litúrgia.
Quan els primers cristians van començar a viure el seu culte, ho van fer actualitzant els gestos i les paraules de Jesús, amb la llum i la força de l’Esperit Sant, per tal que la seva vida, aconseguida per aquella gràcia, es convertís en sacrifici espiritual ofert a Déu. Aquest enfocament va ser una veritable «revolució». Escriu sant Pau a la Carta als romans: «Us exhorto a oferir-vos vosaltres mateixos com una víctima viva, santa i agradable a Déu: aquest ha de ser el vostre culte veritable» (12,1). La vida està cridada a convertir-se en culte a Déu, però això no pot passar sense la pregària, especialment la pregària litúrgica. Que aquest pensament ens ajudi quan es vagi a missa: vaig a pregar en comunitat, vaig a pregar amb Crist que hi és present. Quan anem a la celebració d’un baptisme, per exemple, Crist és allí, present, que bateja. «Però Pare, això és una idea, una manera de parlar»: no, no és una manera de parlar. Crist hi és present i en la litúrgia tu pregues amb Crist que és al teu costat.
