Benvolguts germans i germanes, bon dia!
Avui completem la catequesi sobre la pregària com a relació amb la Santíssima Trinitat, en particular amb l’Esperit Sant.
El primer do de qualsevol existència cristiana és l’Esperit Sant. No és un do dels molts que hi ha, sinó el Do fonamental. L’Esperit és el do que Jesús havia promès enviar-nos. Sense l’Esperit no hi ha relació amb Crist i amb el Pare, perquè l’Esperit obre el nostre cor a la presència de Déu i l’atreu cap aquell «remolí d’amor» que és el cor mateix de Déu. Nosaltres no som només hostes i peregrins en el camí d’aquesta terra, som també hostes i peregrins en el misteri de la Trinitat. Som com Abraham, que un dia que havia acollit tres viatgers a la seva tenda va trobar Déu. Si podem en veritat invocar Déu anomenant-lo Abbà ‘papa’, és perquè en nosaltres hi habita l’Esperit Sant; és ell qui ens transforma en el més profund i ens fa experimentar l’alegria commovedora de ser estimats per Déu com a fills veritables. Tot el treball espiritual dins nostre cap a Déu el fa l’Esperit Sant. Aquest do treballa en nosaltres per a portar endavant la nostra vida cristiana cap al Pare, amb Jesús.
El Catecisme, pel que fa a aquest tema, diu: «Cada vegada que comencem a pregar Jesús, és l’Esperit Sant qui, per la seva gràcia prevenient, ens atreu al camí de la pregària. Ja que ens ensenya a pregar recordant-nos el Crist, ¿com no invocar-lo ell mateix? Per això, l’Església ens convida a implorar cada dia el Sant Esperit, en especial al començament i al final de tota acció important» (n. 2670). Aquesta és l’obra de l’Esperit en nosaltres. Ell ens «recorda» Jesús i el fa present en nosaltres —podem dir que és la nostra memòria trinitària, és la memòria de Déu en nosaltres —i el fa present en Jesús, per tal que no es redueixi a un personatge del passat: és a dir, l’Esperit porta al present Jesús a la nostra consciència. Si Crist estigués només llunyà en el temps, nosaltres estaríem sols i perduts en el món. Sí, recordarem Jesús allí, llunyà, però és l’Esperit qui el porta avui, en aquest moment, al nostre cor. En l’Esperit tot és vivificat: als cristians de qualsevol temps i lloc se’ls obre la possibilitat de trobar Crist. Està oberta la possibilitat de trobar Crist no sols com un personatge històric. No: Ell atreu Crist als nostres cors, és l’Esperit qui fa trobar-nos amb Crist. Ell no està distant, l’Esperit és amb nosaltres: Jesús encara educa els seus deixebles transformant el seu cor, com ho va fer amb Pere, amb Pau, amb Maria Magdalena, amb tots els apòstols. Però per què està present Jesús? Perquè és l’Esperit qui el porta a nosaltres.
És l’experiència que han viscut molts orants: homes i dones que l’Esperit Sant ha format segons la «mesura» de Crist, en la misericòrdia, en el servei, en la pregària, en la catequesi… És una gràcia poder trobar persones així: ens adonem que en ells batega una vida diferent, la seva mirada va «més enllà». No pensem només en els monjos, els eremites; es troben també entre la gent comuna, gent que ha teixit una llarga vida de diàleg amb Déu, a vegades de lluita interior, que purifica la fe. Aquests testimonis humils han buscat Déu en l’Evangeli, en l’Eucaristia rebuda i adorada, en el rostre del germà en dificultat, i custodien la seva presència com un foc secret.
La primera tasca dels cristians és precisament mantenir viu aquest foc que Jesús ha portat a la terra (cf. Lc 12,49). I qui és aquest foc? És l’amor, l’Amor de Déu, l’Esperit Sant. Sense el foc de l’Esperit les profecies s’apaguen, la tristesa suplanta l’alegria, el costum substitueix l’amor, el servei es transforma es esclavitud. Ve a la ment la imatge del llum encès, aquest llum resta encès, continua cremant: no el veu ningú, però crema davant del Senyor. Així és l’Esperit del nostre cor, sempre està present com aquell llum.
Trobem també escrit al Catecisme: «L’Esperit, la unció del qual impregna tot el nostre ésser, és el Mestre interior de la pregària cristiana. És l’artesà de la tradició viva de la pregària. Certament, hi ha tantes trajectòries en la pregària com orants, però el mateix Esperit és qui actua en tothom i amb tothom. En la comunió de l’Esperit Sant, la pregària cristiana és pregària en l’Església» (n. 2672). Moltes vegades passa que nosaltres no resem, no tenim ganes de resar o moltes vegades resem com lloros amb la boca però tenim lluny el cor. Aquest és el moment de dir a l’Esperit: «Veniu, veniu Esperit Sant, abruseu el meu cor. Veniu i ensenyeu-me a resar, ensenyeu-me a mirar el Pare, a mirar el Fill. Ensenyeu-me com és el camí de la fe. Ensenyeu-me com estimar i sobretot ensenyeu-me a tenir una actitud d’esperança.» Es tracta de cridar l’Esperit contínuament per tal que estigui present en les nostres vides.
És, per tant, l’Esperit qui escriu la història de l’Església i del món. Nosaltres som pàgines obertes, disponibles per a rebre la seva cal·ligrafia. I en cada un de nosaltres l’Esperit compon obres originals, perquè no hi haurà mai un cristià completament idèntic a un altre. En el camp infinit de la santedat, l’únic Déu, Trinitat d’Amor, fa florir la diversitat dels testimonis: tots iguals en dignitat, però també únics en la bellesa que l’Esperit ha volgut que s’irradiés en cada un d’aquells que la misericòrdia de Déu ha fet els seus fills. No ho oblidem, l’Esperit és present, és present en nosaltres. Escoltem l’Esperit, cridem l’Esperit —és el do, el regal que Déu ens ha fet— i diguem-li: «Esperit Sant, jo no sé com és el vostre rostre» —no el coneixem— «però sé que sou la força, que sou la llum, que sou capaç de fer-me anar endavant i d’ensenyar-me com resar. Veniu, Esperit Sant.» És una bonica pregària, aquesta: «Veniu, Esperit Sant.»
