Benvolguts germans i germanes, bon dia!

Hem acabat les catequesis sobre sant Josep. Avui comencem un recorregut de catequesi que cerca inspiració en la Paraula de Déu sobre el sentit i el valor de la vellesa. Fem-ne una reflexió sobre la vellesa. Des de fa alguns decennis, aquesta edat de la vida afecta un autèntic “nou poble” que són els ancians. Mai no havíem estat tan nombrosos en la història humana. El risc de ser descartats és encara més freqüent: mai tan nombrosos com ara, mai el risc com ara de ser descartats.  Els ancians són vistos sovint com “un pes”. En la dramàtica primera fase de la pandèmia van ser ells els qui van pagar el preu més alt. Ja eren la part més dèbil i descuidada: no els miràvem gaire en vida, ni tan sols els vam veure morir. He trobat aquesta Carta dels drets dels ancians i les obligacions de la comunitat: ha estat editada pels governs, no per l’Església, és un text laic: és bona, és interessant, per a conèixer que els ancians tenen drets. Us farà bé llegir-la.

Juntament amb les migracions, la vellesa és una de les qüestions més urgents que la família humana està cridada a afrontar en aquest temps. No es tracta només d’un canvi quantitatiu; està en joc la unitat de les edats de la vida: és a dir, el punt real de referència per a la comprensió i l’estimació de la vida humana en la seva totalitat. Ens preguntem: hi ha amistat, hi ha aliança entre les diferents edats de la vida o prevalen la separació i el relegament?

Tots vivim en un present on conviuen infants, joves, adults i ancians. Però la proporció ha canviat: la longevitat s’ha massificat i, en àmplies regions del món, la infància està distribuïda en petites dosis. També hem parlat de l’hivern demogràfic. Un desequilibri que té moltes conseqüències. La cultura dominant té com a model únic el jove-adult, és a dir, un individu fet a ell mateix que roman sempre jove. Però, ¿és veritat que la joventut conté el sentit ple de la vida i en canvi la vellesa representa simplement el buidament i la pèrdua? Això és veritat? Només la joventut té el sentit ple de la vida, i la vellesa és el buidament i la pèrdua de la vida? L’exaltació de la joventut com a única edat digna d’encarnar l’ideal humà, unida al menyspreu per la vellesa vista com a fragilitat, com a degradació o discapacitat, ha estat la icona dominant dels totalitarismes del segle XX. Hem oblidat això?

La prolongació de la vida incideix de manera estructural en la història dels individus, de les famílies i de les societats. Però hem de preguntar-nos: ¿La seva qualitat espiritual i el seu sentit comunitari són objecte de pensament i d’amor coherents amb aquest fet? ¿És que potser els ancians han de demanar perdó per la seva obstinació a sobreviure a costa dels altres? ¿O poden ser honorats pels dons que porten al sentit de la vida de tots? De fet, en la representació del sentit de la vida —i precisament en les cultures anomenades “desenvolupades”— la vellesa té poca incidència. Per què? Perquè és considerada una edat que no té continguts especials per a oferir, ni significats propis per a viure. A més, hi ha una manca d’estímul per part de la gent per a buscar-los, i falta l’educació de la comunitat per a reconèixer-los. En resum, per a una edat que ja és part determinant de l’espai comunitari i s’estén a un terç de tota la vida, hi ha —a vegades— plans d’assistència, però no projectes d’existència. Plans d’assistència sí; però no projectes per a fer-los viure en plenitud. I això és un buit de pensament, imaginació, creativitat. Sota aquest pensament, allò que fa el buit és que l’ancià, l’anciana, són material de rebuig.

La joventut és bonica, però l’eterna joventut és una al·lucinació molt perillosa. Ser ancians és important —i bonic—, és tan important com ser joves. Recordem-ho. L’aliança entre les generacions, que retorna a l’ésser humà totes les edats de la vida, és el nostre do perdut i hem de recuperar-lo. Ha de ser trobat en aquesta cultura del rebuig i en aquesta cultura de la productivitat.

La Paraula de Déu té molt a dir a propòsit d’aquesta aliança. Fa poc hem escoltat la profecia de Joel: «Els vostres vells tindran somnis, els vostres joves, visions» (3,1). Es pot interpretar així: quan els ancians resisteixen l’Esperit Sant, enterrant en el passat els seus somnis, els joves ja no aconsegueixen veure les coses que han de fer per a obrir el futur. En canvi, quan els ancians comuniquen els seus somnis, els joves veuen clar allò que han de fer. Als joves que ja no interroguen els somnis dels ancians, ficant-se de cap en visions que no van més enllà del seu nas, els costarà portar el seu present i suportar el seu futur. Si els avis es repleguen en les seves malenconies, els joves es corbaran encara més en el seu smartphone. La pantalla pot fins i tot romandre encesa, però la vida s’apaga abans de temps. La repercussió més greu de la pandèmia, no està potser precisament en l’esgarriament dels més joves? Els ancians tenen recursos de vida ja viscuda als quals poden recórrer en qualsevol moment. ¿Es quedaran de mans plegades davant els joves que perden la seva visió o els acompanyaran escalfant els seus somnis? Davant els somnis dels ancians, què faran els joves?

La saviesa del llarg camí que acompanya la vellesa al seu comiat ha de ser viscuda com un do del sentit de la vida, no consumida com a inèrcia de la seva supervivència. La vellesa, si no és restituïda a la dignitat d’una vida humanament digna, està destinada a tancar-se en un abatiment que resta amor a tots. Aquest desafiament d’humanitat i de civilització requereix el nostre compromís i l’ajuda de Déu. Demanem-ho a l’Esperit Sant. Amb aquestes catequesis sobre la vellesa, voldria animar a tothom a invertir pensaments i estimació en els dons que porta en ella i que aporta a les altres edats de la vida. La vellesa és un do per a totes les edats de la vida. És un do de maduresa, de saviesa. La Paraula de Déu ens ajudarà a discernir el sentit i el valor de la vellesa; que l’Esperit Sant ens concedeixi també a nosaltres els somnis i les visions que necessitem. I voldria subratllar, com hem escoltat en la profecia de Joel, al principi, que l’important no és només que l’ancià ocupi el lloc de saviesa que té, d’història viscuda en la societat, sinó també que hi hagi col·loqui, que parli amb els joves. Els joves han de parlar amb els ancians, i els ancians amb els joves. I aquest pont serà la transmissió de la saviesa en la humanitat. Desitjo que aquestes reflexions siguin d’utilitat per a tots nosaltres, per a portar endavant aquesta realitat que deia el profeta Joel, que, en el diàleg entre joves i ancians, els ancians puguin oferir els somnis i els joves puguin rebre’ls per a tirar-los endavant. No oblidem que tant en la cultura familiar com en la social els ancians són com les arrels de l’arbre: contenen tota la seva història, i els joves són com les flors i els fruits. Si no circula aquesta saba, si no hi ha aquest “degoteig” —diguem-ho així— de les arrels, mai no podran florir. No oblidem aquell poeta que he citat tantes vegades: «Lo que el árbol tiene de florido vive de lo que tiene sepultado» (Francisco Luis Bernárdez). Tot allò bonic que té una societat està en relació amb les arrels dels ancians. Per això, en aquestes catequesis, jo voldria que la figura de l’ancià es destaqui, que s’entengui bé que l’ancià no és un material de rebuig: és una benedicció per a la societat.

Descarregar document