Data: 11 de juliol de 2021
Benvolguts i benvolgudes, en la nostra societat esdevé importantíssim el diàleg per a construir una civilització fonamentada en les virtuts de la tolerància i la inclusió. Convé enfortir la veritable democràcia com a art de discutir i raonar, de manera que no caiguem en fonamentalismes o autoritarismes que ataquen el preciós tresor de la llibertat humana.
El diàleg, però, no és gens fàcil. Massa sovint les opinions i mentalitats altament divergents, i a voltes contraposades, dificulten l’entesa i, finalment, es tradueixen en fatiga o enfrontament entre les diferents parts. A vegades encara, el conflicte va més enllà de les idees i s’instal·la en el camp de les persones, realitat dolorosa que engendra divisions profundes, sovint i lamentablement generadores de guerres o injustícies de tota mena.
I és que el parany de tota societat i de tot individu és cercar un pseudodiàleg que ens estalviï els compromisos autènticament humans. A més, la creença actual força estesa que cadascú pot pensar el que vulgui, sense cap mena de valor absolut al qual tendir, dificulta més la situació, perquè hom pot sortir de l’intent d’enteniment de la mateixa manera com hi ha arribat, convençut que el seu parer segueix essent l’únic i el millor que pot creure. Semblaria, doncs, que cal una educació per al diàleg.
La primera premissa per a un diàleg autèntic és ser honrats i sincers en la recerca de la Veritat en majúscules, del bé comú i de la bellesa que salva el món. Per això el diàleg sempre va més enllà d’una mera taula de negociació. En aquest punt, podríem mirar d’aprendre dels clàssics. En la Grècia socràtica el diàleg fou fonamental per al naixement de la filosofia. Malgrat els punts de vista inicialment diferents que poguessin existir, allò interessant d’aquest exercici era l’interès de tots els individus en una mateixa qüestió i la consciència que per aconseguir-ho calia saber-se escoltar els uns als altres. El diàleg autèntic, doncs, demana maduresa humana i psicològica, i molta disciplina. Deixar-se portar solament pel temperament o les primeres sensacions deforma les coses i bloqueja el diàleg. En canvi, cadascuna de les parts ha d’arribar al diàleg amb una reflexió seriosa i serena de la realitat. És important estar segur del propi pensament o creença i saber donar-ne raó. Però, paradoxalment, és imprescindible practicar la humilitat i el respecte. En efecte, abans d’entrar en la via del diàleg és essencial prendre consciència de la pròpia ignorància i estar disposats a posar en crisi els propis pensaments. Sols així podrem acceptar amb harmonia els dels altres. No es tracta d’aconseguir que tothom pensi com jo, sinó d’entendre els punts de vista de l’altre. Com afirma Jordi Armadans, «podem discrepar amb les idees d’algú, però podem empatitzar amb el seu patiment o amb la seva emoció».
«El món no necessita paraules buides»—afirma el papa Francesc—, «sinó testimonis convençuts, artesans de la pau oberts al diàleg sense exclusió ni manipulació. No es pot assolir realment la pau sense que hi hagi un diàleg convençut d’homes i dones que busquin la veritat més enllà de les ideologies i de les opinions diferents» (Missatge de la Pau, 2019). El diàleg, doncs, hauria de ser sempre un signe de la necessitat que l’ésser humà té dels seus congèneres per a la construcció del món nou que tots desitgem.
Ben vostre,
