Benvolguts germans i germanes, Una de les santes més volgudes és sens dubte santa Clara dAssís, que va viure al segle XIII, contemporània de sant Francesc. El seu testimoni ens mostra quant deu lEsglésia a dones valentes i plenes de fe com ella, capaces de donar un impuls decisiu per a la renovació de lEsglésia. Qui era Clara dAssís? Per respondre aquesta pregunta comptem amb fonts segures: no sols les antigues biografies, com la de Tomàs de Celano, sinó també les Actes del procés de canonització promogut pel Papa només pocs mesos després de la mort de Clara i que conté els testimonis dels qui van viure al seu costat durant molt de temps. Clara va néixer el 1193 en el si duna família aristocràtica i rica. Va renunciar a la noblesa i a la riquesa per a viure humil i pobre, adoptant la forma de vida que proposava Francesc dAssís. Encara que els seus parents, com passava en aquell temps, estaven projectant un matrimoni amb algun personatge de relleu, Clara, als 18 anys, amb un gest audaç inspirat pel profund desig de seguir Crist i per ladmiració per Francesc, va deixar la seva casa paterna i, en companyia duna amiga seva, Bona de Guelfuccio, es va unir en secret als frares menors a la petita església de la Porciúncula. Era la nit del diumenge de Rams de 1211. En la commoció general, es va produir un gest altament simbòlic: mentre els seus companys sostenien torxes enceses, Francesc li va tallar el cabell i Clara es va vestir amb un bast hàbit penitencial. Des daquest moment es va convertir en verge muller de Crist, humil i pobre, i es va consagrar totalment a ell. Com Clara i les seves companyes, innombrables dones al llarg de la història shan sentit atretes per lamor a Crist que, en la bellesa de la seva Persona divina, omple el seu cor. I tota lEsglésia, mitjançant la mística vocació nupcial de les verges consagrades, es mostra com el que serà per sempre: lEsposa bella i pura de Crist. En una de les quatre cartes que Clara va enviar a santa Agnès de Praga, la filla del rei de Bohèmia, que va voler seguir els seus passos, parla de Crist, el seu Espòs estimat, amb expressions nupcials que poden ser sorprenents però commouen: «Estimant-lo, ets casta; tocant-lo, seràs més pura; deixant-te posseir per ell, ets verge. El seu poder és més fort, la seva generositat, més elevada; el seu aspecte, més bell; el seu amor, més suau, i tota gràcia, més fina. Ja tha estret amb la seva abraçada, que ha adornat el teu pit amb pedres precioses [ ] i tha coronat amb una corona dor gravada amb el signe de la santedat» (Carta I: FF, 2862). Per a Clara, sobretot al principi de la seva experiència religiosa, Francesc dAssís no sols va ser un mestre del qual seguir els ensenyaments, sinó també un amic fratern. Lamistat entre aquests dos sants constitueix un aspecte molt bonic i important. De fet, quan dues ànimes pures i enardides pel mateix amor a Déu es troben, lamistat recíproca suposa un estímul fortíssim per recórrer el camí de la perfecció. Lamistat és un dels sentiments humans més nobles i elevats que la gràcia divina purifica i transfigura. Com sant Francesc i santa Clara, també altres sants han viscut una amistat profunda en el camí cap a la perfecció cristiana, com sant Francesc de Sales i santa Joana Francesca de Chantal. Precisament sant Francesc de Sales escriu: «És bonic poder estimar a la terra com sestima al cel, i aprendre a estimar-se en aquest món com ho farem eternament en laltre. No parlo aquí del simple amor de caritat, perquè aquest hauríem de sentir-lo envers tots els homes; parlo de lamistat espiritual, en làmbit de la qual dos, tres o més persones sintercanvien la devoció, els afectes espirituals i arriben a ser realment un sol esperit» (Introducció a la vida devota III, 19). Després de passar alguns mesos en altres comunitats monàstiques, resistint les pressions dels seus familiars, que inicialment no van aprovar-ne lelecció, Clara es va establir amb les seves primeres companyes a lesglésia de sant Damià, on els frares menors havien arranjat un petit convent per a elles. En aquell monestir va viure més de quaranta anys, fins a la seva mort, que es va esdevenir el 1253. Ens ha arribat una descripció de primera mà de com vivien aquestes dones en aquells anys, als inicis del moviment franciscà. Es tracta de la relació admirada dun bisbe flamenc de visita a Itàlia, Jaume de Vitry, el qual afirma que va trobar un gran nombre dhomes i dones, de totes les classes socials, que «deixant-ho tot per Crist, fugien del món. Sanomenaven frares menors i germanes menors, i el Papa i els cardenals els tenen en gran consideració [ ]. Les dones [ ] viuen juntes en diverses cases, no lluny de les ciutats. No reben res, sinó que viuen del treball de les seves mans. I se senten profundament afligides i torbades, perquè clergues i laics les honoren més que no pas voldrien» (Carta doctubre de 1216: FF, 2205.2207). Jaume de Vitry va captar amb perspicàcia un tret característic de lespiritualitat franciscana a la qual Clara va ser molt sensible: la radicalitat de la pobresa, unida a la confiança total en la Providència divina. Per aquest motiu, ella va actuar amb gran determinació, obtenint del papa Gregori IX, o probablement ja del papa Innocenci III, lanomenat Privilegium paupertatis (cf. FF, 3279). Dacord amb aquest privilegi, Clara i les seves companyes de Sant Damià no podien posseir cap propietat material. Es tractava duna excepció veritablement extraordinària respecte al dret canònic vigent, i les autoritats eclesiàstiques daquell temps el van concedir apreciant els fruits de santedat evangèlica que reconeixien en la manera de viure de Clara i les seves germanes. Això demostra que en els segles de ledat mitjana el paper de les dones no era secundari, sinó considerable. Respecte a això, convé recordar que Clara va ser la primera dona en la història de lEsglésia que va compondre una Regla escrita, sotmesa a laprovació del Papa, perquè el carisma de Francesc dAssís es conservés a totes les comunitats femenines que ja sanaven fundant en gran nombre en el seu temps i que desitjaven inspirar-se en lexemple de Francesc i de Clara. Al convent de sant Damià Clara va practicar de manera heroica les virtuts que haurien de distingir qualsevol cristià: la humilitat, lesperit de pietat i de penitència i la caritat. Encara que era la superiora, ella volia servir personalment les germanes malaltes, dedicant-se fins i tot a tasques molt humils, perquè la caritat supera tota resistència i qui estima fa tots els sacrificis amb alegria. La seva fe en la presència real de leucaristia era tan gran que, en dues ocasions, es va verificar un fet prodigiós: Només amb lostensió del Santíssim Sagrament va allunyar els soldats mercenaris sarraïns, que estaven a punt datacar el convent de Sant Damià i devastar la ciutat dAssís. També aquests episodis, com altres miracles, el record dels quals es conservava, van impulsar el papa Alexandre IV a canonitzar-la només dos anys després de la seva mort, el 1255, elogiant-la en la butlla de canonització, en la qual es llegeix: «Com nés, dintensa, la potència daquesta llum i com nés, de fort, el resplendor daquesta font lluminosa! En veritat, aquesta llum es mantenia tancada en locultament de la vida claustral i a fora irradiava fulgors lluminoses; es recollia en un angost monestir, i a fora sexpandia a tot el vast món. Es custodiava dins i es difonia a fora. Clara, en efecte, samagava; però la seva vida es revelava a tothom. Clara callava, però la seva fama cridava» (FF, 3284). I és exactament així, benvolguts amics: són els sants els qui canvien el món a millor, el transformen de manera duradora, introduint les energies que només lamor inspirat per levangeli pot suscitar. Els sants són els grans benefactors de la humanitat. Lespiritualitat de santa Clara, la síntesi de la seva proposta de santedat està recollida en la quarta carta a santa Agnès de Praga. Santa Clara utilitza una imatge molt difosa a ledat mitjana, dascendències patrístiques: el mirall. I invita la seva amiga de Praga a reflectir-se en aquest mirall de perfecció de tota virtut que és el Senyor mateix. Escriu: «Feliç, certament, aquella a qui es concedeix gaudir daquestes sagrades noces, per adherir-se des del més profund del cor a aquell [Crist] la bellesa del qual admiren sens parar tots els feliços exèrcits dels cels, lafecte del qual apassiona, la contemplació del qual conforta, la benignitat del qual sacia, la suavitat del qual omple, el record del qual resplendeix suaument, el perfum del qual torna els morts a la vida i la visió gloriosa del qual farà benaurats tots els ciutadans de la Jerusalem celestial. I, ja que ell és esplendor de la glòria, candor de la llum eterna i mirall sense taca, mira cada dia aquest mirall, oh reina muller de Jesucrist, i escruta-hi contínuament el seu rostre, perquè daquesta manera puguis adornar-te tota per dins i per fora. [ ] En aquest mirall refulgeixen la benaventurada pobresa, la santa humilitat i la inefable caritat» (Carta IV: FF, 2901-2903). Agraint a Déu que ens dóna els sants que parlen al nostre cor i ens ofereixen un exemple de vida cristiana per imitar, vull concloure amb les mateixes paraules de benedicció que santa Clara va compondre per a les seves germanes i que encara avui custodien amb gran devoció les clarisses, que exerceixen un paper preciós en lEsglésia amb la seva pregària i amb la seva obra. Són expressions en què es mostra tota la tendresa de la seva maternitat espiritual: «Us beneeixo en vida i després de la meva mort, com puc i més del que puc, amb totes les benediccions amb què el Pare de les misericòrdies beneeix i beneirà al cel i a la terra els seus fills i filles, i amb les quals un pare i una mare espiritual beneeixen i beneiran els seus fills i filles espirituals. Amén» (FF, 2856). Crida en favor de la pau i el respecte de la llibertat religiosa a lÀsia Segueixo amb preocupació els esdeveniments que shan esdevingut durant aquests dies a diverses regions de lÀsia meridional, especialment a lÍndia, al Pakistan i a Afganistan. Prego per les víctimes i demano que es respecti la llibertat religiosa i que la lògica de la reconciliació i de la pau prevalgui sobre lodi i la violència.
