Benvolguts germans i germanes, En lúltima catequesi vaig presentar les característiques principals de la teologia monàstica i de la teologia escolàstica del segle XII, que podríem anomenar, en cert sentit, respectivament, «teologia del cor» i «teologia de la raó». Entre els representants daquests dos corrents teològics va tenir lloc un ampli debat, a vegades vehement, simbòlicament representat per la controvèrsia entre sant Bernat de Claravall i Abelard. Per a comprendre aquesta confrontació entre els dos grans mestres, convé recordar que la teologia és la recerca duna comprensió racional en la mesura que sigui possible dels misteris de la Revelació cristiana creguts per fe: fides quærens intellectum la fe cerca la intel·ligibilitat, per usar una definició tradicional, concisa i eficaç. Ara bé, mentre que sant Bernat, típic representant de la teologia monàstica, posa lèmfasi en la primera part de la definició, és a dir, en la fides la fe, Abelard, que és un escolàstic, insisteix en la segona part, és a dir, en lintellectus, en la comprensió per mitjà de la raó. Per a sant Bernat la fe mateixa està dotada duna íntima certesa, fundada en el testimoni de lEscriptura i en lensenyament dels pares de lEsglésia. La fe, a més, es reforça amb el testimoniatge dels sants i amb la inspiració de lEsperit Sant en lànima de cada creient. En els casos de dubte i dambigüitat, lexercici del magisteri eclesial protegeix i il·lumina la fe. Així, a sant Bernat li costa posar-se dacord amb Abelard, i més en general amb aquells que sotmetien les veritats de la fe a lexamen crític de la raó; un examen que implicava, segons la seva opinió, un greu perill: lintel·lectualisme, la relativització de la veritat, la posada en qüestió de les veritats mateixes de la fe. En aquesta manera de procedir sant Bernat veia una audàcia portada fins a la manca descrúpols, fruit de lorgull de la intel·ligència humana, que pretén «capturar» el misteri de Déu. En una de les seves cartes, amb tristesa, escriu així: «Lenginy humà sapodera de tot, sense deixar ja res a la fe. Afronta el que està per sobre dell, escruta el que li és superior, irromp en el món de Déu, altera els misteris de la fe més que il·luminar-los; allò que està tancat i segellat no ho obre, sinó que ho eradica; i el que li sembla fora del seu abast ho considera com inexistent, i es nega a creure-ho» (Epístola CLXXXVIII, 1: PL 182, I, 353). Per a sant Bernat la teologia només té una finalitat: afavorir lexperiència viva i íntima de Déu. La teologia és, per tant, una ajuda per a estimar cada cop més i millor el Senyor, com diu el títol del tractat sobre el deure destimar Déu (De diligendo Deo). En aquest camí hi ha diversos graus, que sant Bernat descriu detalladament, fins a la cúspide, quan lànima del creient sembriaga en els cimals de lamor. Lànima humana pot aconseguir ja a la terra aquesta unió mística amb el Verb diví, unió que el Doctor Mellifluus descriu com «noces espirituals». El Verb diví la visita, nelimina les últimes resistències, la il·lumina, la inflama i la transforma. En aquesta unió mística, lànima gaudeix duna gran serenitat i dolçor, i canta al seu Espòs un himne dalegria. Com ho vaig recordar en la catequesi dedicada a la vida i a la doctrina de sant Bernat (de 21 doctubre de 2009), per a ell la teologia només es pot alimentar de loració contemplativa, en altres paraules, de la unió afectiva del cor i de la ment amb Déu. Abelard, que per altra banda va ser precisament qui va introduir el terme teologia en el sentit que lentenem avui, se situa en canvi en una perspectiva diversa. Aquest famós mestre del segle XII, nascut a la Bretanya (França), estava dotat duna intel·ligència vivíssima i la seva vocació era lestudi. Es va ocupar primer de la filosofia i després va aplicar els resultats aconseguits en aquesta disciplina a la teologia, de la qual va ser mestre a la ciutat més culta de lèpoca, París, i successivament als monestirs on va viure. Era un orador brillant: veritables multituds destudiants seguien les seves lliçons. Desperit religiós però de personalitat inquieta, la seva vida va ser rica en cops defecte: va rebatre els seus mestres, va tenir un fill amb una dona culta i intel·ligent, Eloïsa. Va entrar sovint en polèmica amb altres teòlegs, fins i tot va patir condemnes eclesiàstiques, encara que va morir en plena comunió amb lEsglésia, a lautoritat de la qual es va sotmetre amb esperit de fe. Precisament sant Bernat va contribuir a la condemna dalgunes doctrines dAbelard en el sínode provincial de Sens de lany 1140, i va sol·licitar també la intervenció del papa Innocenci II. Labat de Claravall, com he recordat, rebutjava el mètode massa intel·lectualista dAbelard, que segons ell reduïa la fe a una simple opinió separada de la veritat revelada. Els temors de Bernat no eren infundats, sinó que els compartien altres grans pensadors del seu temps. Efectivament, un ús excessiu de la filosofia va fer perillosament fràgil la doctrina trinitària dAbelard i, així, la seva idea de Déu. En el camp moral el seu ensenyament no tenia ambigüitat: insistia a considerar la intenció del subjecte com a única font per a descriure la bondat o la malícia dels actes morals, descuidant així el significat objectiu i el valor moral de les accions: un subjectivisme perillós. Com sabem, aquest aspecte és molt actual en la nostra època, en què la cultura sovint està marcada per una tendència creixent al relativisme ètic: només el jo decideix el que és bo per a mi en aquest moment. Amb tot, cal no oblidar els grans mèrits dAbelard, que va tenir molts deixebles i va contribuir decididament al desenvolupament de la teologia escolàstica, destinada a expressar-se de manera més madura i fecunda en el segle successiu. Tampoc shan de subestimar algunes de les seves intuïcions, com per exemple quan afirma que en les tradicions religioses no cristianes ja hi ha una preparació per a lacollida de Crist, Verb diví. Què podem aprendre nosaltres avui de la confrontació, sovint vehement, entre sant Bernat i Abelard, i en general entre la teologia monàstica i lescolàstica? Per damunt de tot crec que en mostra la utilitat i la necessitat un sa debat teològic a lEsglésia, sobretot quan les qüestions debatudes no han estat definides pel Magisteri, el qual, per altra banda, continua sent un punt de referència ineludible. Sant Bernat, però també Abelard mateix, van reconèixer-ne sempre sense vacil·lar lautoritat. A més, les condemnes que va patir aquest últim ens recorden que en el camp teològic hi ha dhaver un equilibri entre els que podríem anomenar els principis arquitectònics que ens ha donat la Revelació i que per això conserven sempre la importància prioritària, i els dinterpretació suggerits per la filosofia, és a dir, per la raó, i que tenen una funció important, però només instrumental. Quan no hi ha aquest equilibri entre larquitectura i els instruments dinterpretació, la reflexió teològica corre el risc de contaminar-se amb errors, i correspon llavors al Magisteri lexercici del servei necessari a la veritat que li és propi. A més, convé subratllar que, entre les motivacions que van induir sant Bernat a posar-se en contra dAbelard i a sol·licitar la intervenció del Magisteri, hi havia també la preocupació de salvaguardar els creients senzills i humils, als quals cal defensar quan corren el perill de ser confosos o desviats per opinions massa personals i per argumentacions teològiques agosarades, que podrien posar en perill la seva fe. Vull recordar, per últim, que la confrontació teològica entre sant Bernat i Abelard va concloure amb una plena reconciliació entre ambdós gràcies a la mediació dun amic comú, labat de Cluny Pere el Venerable, del qual vaig parlar en una de les catequesis anteriors (de 14 doctubre de 2009). Abelard va tenir la humilitat de reconèixer els seus errors i sant Bernat va mostrar gran benevolència. En ambdós va prevaler el que hi ha dhaver veritablement en el cor quan neix una controvèrsia teològica, és a dir, salvaguardar la fe de lEsglésia i fer que triomfi la veritat en la caritat. Que aquesta sigui també avui lactitud en les confrontacions dins lEsglésia, tenint sempre com a fita la recerca de la veritat.
