Data: 2 d’octubre de 2022
L’ambient que es respira aquests dies a la Diòcesi, com segurament en totes, està ple de preguntes com ara: què hem de fer?; què faig?; què hem de programar?
Aquestes preguntes denoten vitalitat i són un bon senyal. Corresponen a persones lliures, que afronten el futur amb responsabilitat. Són benvingudes i desitjables, en el sentit que, si més no, se supera allò de “ara toca fer”, “fem el que fa tothom”, “ara es porta això o allò”.
Aquestes preguntes es poden referir a situacions més compromeses, com qui tria un treball, l’estudi d’una carrera, una preparació professional, una parella, embarcar-se en un negoci, optar per una determinada teràpia, canviar de domicili, etc.
Però tant si es tracta de preguntes sobre qüestions denominades “pastorals”, com si es refereixen a qüestions sobre el futur personal, familiar o social, la qüestió més important no és formular aquestes preguntes, sinó arribar a respondre-les i la manera com ho fem. És a dir, segons quins criteris i quins mitjans hem fet servir per prendre una decisió.
Generalment aquest moment descriu un cercle que comença en un mateix (individu o grup) inquiet pel futur, que segueix amb la pròpia reflexió, posant en joc coneixement, raó, experiències viscudes, etc., projectant el que es vol, segons el grau d’adhesió, sensibilitat, gust o manera de pensar, i acabant en un mateix en prendre una decisió lliure. L’instant clau és justament quan projectem el que volem. Perquè la pregunta sobre “el que volem” està resposta per una immensa majoria de manera unànime: els psicòlegs consellers, els tests d’ajuda, els pedagogs, els que creen opinió en els mitjans, responen el mateix, fins a resultar evident per a tothom: el que vull és ser jo mateix, autorealitzar-me, desplegar les meves qualitats per a obtenir el que necessito.
Advertim que això, als ulls de tothom és tan normal que aquest cercle reflexiu sol precedir fins i tot una opció altruista o la decisió d’acceptar viure amb la parella de la qual un s’ha enamorat.
Des de l’Evangeli les coses no són exactament així. Segons la nostra fe, la persona humana és radical obertura en relació a Un altre i a uns altres, de manera que tractem d’evitar tot risc d’individualisme.
Sorprèn que persones, especialment joves, que es queixen o han estat víctimes de l’individualisme generalitzat en la societat, quan expliquen el que desitgen fer en la vida, descriuen aquest cercle, que comença en un mateix i acaba en un mateix sense sortir del propi jo (necessitat, tendències, projecte, decisió): “ser jo mateix, autorealitzar-me”.
La revolució que desestabilitza radicalment aquesta manera de pensar ve del fet que des de la nostra fe no “vivim”, sinó que som cridats a la vida. Hi ha una veu que interfereix en el cercle tancat de la nostra reflexió, per a obrir-nos una altra dimensió. Vivim en la mesura en què som cridats i responem. Existir humanament és dialogar, entre la veu que crida i nosaltres que responem.
Això canvia radicalment la vida, sembla obrir-se un altre horitzó on respirar més profundament.
