Venerats germans en l´episcopat i presbiterat,
Distingides autoritats,
Benvolguts germans i germanes!
Us agraeixo que hàgiu vingut tantes persones a aquesta darrera audiència general.
Gràcies de tot cor. Estic molt commogut. Veig l´Església viva! I penso que hem de donar també les gràcies al Creador pel bon temps que ens dóna avui, a ple hivern.
Com l´apòstol Pau en el text bíblic que hem escoltat, també jo sento en el meu cor la necessitat de donar gràcies sobretot a Déu, que guia i fa créixer l´Església, que sembra la seva paraula i així alimenta la fe del seu poble. En aquest moment el meu esperit s´allarga, per dir-ho d´alguna manera, per abraçar a tota l´Església dispersa pel món i dono gràcies a Déu per les «notícies» que en aquests anys de ministeri petrí he pogut rebre de la fe en el Senyor Jesucrist, de la caritat que circula pel cos de l´Església i la fa viure en l´amor, i de l´esperança que s´obre i s´orienta cap a la vida en la seva plenitud, cap a la pàtria del Cel.
Sento que us tindré presents a tots en la pregària, en un present que és aquell de Déu, en què faig memòria de cada encontre, de cada viatge, de cada visita pastoral. Tot i a tots us tinc presents en la pregària per a confiar-vos al Senyor: perquè tinguem coneixement ple de la seva voluntat, amb tota la saviesa i la intel·ligència espiritual, i perquè puguem comportar-nos de manera digna d´ell, del seu amor, fent fructificar totes les obres bones. (cf. Col 1,9).
En aquests moments sento una gran confiança perquè sé, i ho sabem tots nosaltres, que la paraula de veritat de l´evangeli és la força de l´Església, és la seva vida. L´evangeli purifica i renova, produeix fruit a qualsevol lloc on la comunitat dels creients l´escolta i acull la gràcia de Déu en la veritat i en la caritat. Aquesta és la meva confiança, aquesta és la meva alegria.
Quan el 19 d´abril de fa gairebé vuit anys vaig acceptar assumir el ministeri de Pere, vaig tenir la certesa ferma que m´ha acompanyat sempre: aquella certesa de la vida de l´Església per la paraula de Déu. En aquell moment, com ja ho he explicat moltes vegades, les paraules que van ressonar en el meu cor van ser: «Senyor per què em demanes això, i què em demanes? És un pes gran el que poses sobre les meves espatlles, però si tu m´ho demanes, en el teu nom calaré les xarxes, segur que tu em guiaràs, fins i tot amb totes les meves debilitats. I vuit anys després puc dir que el Senyor veritablement m´ha guiat i l´he tingut a prop; he pogut percebre en la vida diària la seva presència. Ha estat un tram del camí de l´Església que ha tingut moments d´alegria i de llum, però també moments no fàcils; m´he sentit com sant Pere amb els Apòstols a la barca al llac de Galilea: el Senyor ens ha donat tants dies de sol i de brisa suau, dies en què la pesca ha estat abundant. Hi ha hagut també moments en què les aigües estaven agitades i el vent era contrari, com en tota la història de l´Església, i el Senyor semblava que dormís. Però sempre he sabut que en aquella barca hi havia el Senyor, i també sempre he sabut que la barca de l´Església no és meva, no és nostra, sinó que és seva. I el Senyor no permet que s´enfonsi. És ell qui la condueix, certament a través dels homes que ha elegit, perquè així ho ha volgut. Aquesta ha estat i és una certesa que res no pot enterbolir. I per això avui el meu cor està ple d´agraïment a Déu, perquè ha fet que no manqués mai a tota l´Església ni tampoc a mi el seu consol, la seva llum i el seu amor.
Estem en l´Any de la fe, que he volgut fer per reforçar justament la nostra fe en Déu, en un context que sembla que el posi cada vegada més en segon pla. Voldria invitar a tots a renovar la ferma confiança en el Senyor, a confiar-se com infants als braços de Déu, amb la seguretat que aquells braços ens sostenen sempre i són el suport que ens permet caminar cada dia, encara que estiguem cansats. Voldria que tothom se sentís estimat per aquell Déu que ha donat el seu Fill per nosaltres i que ens ha mostrat el seu amor sense límits. Voldria que tothom sentís l´alegria de ser cristià. Una bonica pregària que s´acostuma a resar al matí diu: «Us adoro Déu meu, i us estimo de tot cor; us dono gràcies d´haver-me creat, redimit, fet cristià…» Sí, estiguem contents pel do de la fe; és el bé més preciós de tots els que puguem tenir. Donem gràcies al Senyor per això cada dia, amb la pregària i amb una vida cristiana coherent. Déu ens estima, i espera que nosaltres també l´estimem!
I no és sols a Déu, que vull donar les gràcies en aquest moment. Un Papa no ho és només quan guia la barca de Pere, encara que sigui la seva primera responsabilitat. Jo no m´he sentit mai sol a portar l´alegria i el pes del ministeri petrí. El Senyor m´ha posat a prop tantes persones que amb generositat i amor a Déu i a l´Església m´han ajudat i m´han acompanyat! En primer lloc vosaltres, estimats germans cardenals; la vostra saviesa, els vostres consells, la vostra amistat han estat per a mi preciosos; els meus col·laboradors, començant pel meu Secretari d´Estat, que m´ha acompanyat amb fidelitat durant aquests anys; la Secretaria d´Estat i tota la cúria romana, així com tots aquells que, en els diferents sectors, ofereixen els seus serveis a la Santa Seu: són molts rostres que no es veuen, que romanen a l´ombra, però justament en el silenci, en la dedicació quotidiana, amb esperit de fe i humilitat han estat per a mi un suport segur i de confiança. Tinc un pensament especial per a l´Església de Roma, la meva diòcesi! No puc oblidar els meus germans en l´episcopat i en el presbiterat, les persones consagrades i tot el poble de Déu: en les visites pastorals, en les trobades, a les audiències, en els viatges, sempre he percebut molta consideració i afecte profund; però també jo els he volgut bé a tots i a cadascun d´ells, sense distincions, amb aquella caritat pastoral que es troba en el cor de cada pastor, especialment del bisbe de Roma, del successor de l´apòstol Pere. Cada dia us he tingut presents en la meva pregària, amb cor de pare.
Voldria que la meva salutació i el meu agraïment arribessin també a tots: el cor d´un Papa s´estén al món sencer. I voldria expressar la meva gratitud al cos diplomàtic acreditat a la Santa Seu, que fa present la gran família de nacions. I penso també en tots aquells que treballen per a una bona comunicació, als quals agraeixo l´important servei que fan.
En aquest punt vull donar les gràcies ben de cor a les nombroses persones d´arreu del món que en les últimes setmanes m´han enviat senyals commovedors de consideració, d´amistat i de pregària. Sí, el Papa no està mai sol, i això ho experimento de nou d´una manera tan forta que em toca el cor. El Papa pertany a tots, i tantes persones se senten molt a prop seu. És cert que rebo cartes dels grans del món -caps d´Estat, caps religiosos, representants del món de la cultura, etc.-, però rebo també moltíssimes cartes de persones senzilles que m´escriuen del fons del seu cor i em fan sentir el seu afecte que neix del fet d´estar ben units a Jesucrist, en Església. Aquestes persones no m´escriuen com s´escriu per exemple a un príncep o a una persona important a qui no es coneix. M´escriuen com germans i germanes, o com fills i filles, amb el sentiment d´un lligam familiar molt afectuós. Aquí es pot tocar amb la mà el que és l´Església -no una organització, una associació amb finalitats religioses o humanitàries, sinó un cos viu, una comunió de germans i germanes en el cos de Jesucrist, que ens uneix a tots. Experimentar l´Església d´aquesta manera i poder gairebé tocar amb les mans la força de la seva veritat i del seu amor és motiu d´alegria, en un temps en què tants parlen del seu declivi. Mireu com n´és, de viva, l´Església, avui!
En aquests últims mesos he sentit que les meves forces anaven disminuint, i he demanat a Déu amb insistència, en la pregària, que m´il·luminés amb la seva llum per fer-me prendre la decisió més justa, no per al meu bé, sinó per al bé de l´Església. He fet aquest pas amb plena consciència de la gravetat i també de la novetat que representava, però també amb una profunda serenitat d´esperit. Estimar l´Església significa també tenir el coratge de prendre decisions difícils, que fan patir, i posant sempre per davant el bé de l´Església i no a nosaltres mateixos.
En aquest punt, permeteu-me de tornar un cop més al 19 d´abril de 2005. La gravetat de la decisió va ser precisament pel fet que a partir d´aquell moment en endavant, jo estaria ocupat sempre i per sempre pel Senyor. Sempre -qui assumeix el ministeri petrí ja no té cap privacitat. Pertany sempre i totalment a tots, a tota l´Església. De la seva vida desapareix, per dir-ho d´alguna manera, totalment la dimensió privada. He pogut experimentar, i ho experimento precisament ara, que hom rep la vida pròpiament quan la dóna. Fa uns moments he dit que moltes persones que estimen el Senyor, estimen també el successor de sant Pere i li tenen molta estima; i que el Papa té veritablement germans i germanes, fills i filles arreu del món, i que se sent segur dins l´abraçada de la vostra comunió, perquè ell no pertany més a ell mateix, sinó que pertany a tots i tots li pertanyen.
El «sempre» és també un «per sempre» -no és un retorn a la vida privada. La meva decisió de renunciar a l´exercici actiu del ministeri no vol dir això. No torno a la vida privada, a una vida de viatges, reunions, recepcions, conferències, etc. No abandono la creu, sinó que romanc d´una manera nova davant el Senyor crucificat. No porto més la potestat de l´ofici per al govern de l´Església, sinó que resto al servei de la pregària, per dir-ho d´alguna manera, dins el recinte de sant Pere. Sant Benet, el nom del qual porto com a papa, em serà de gran exemple en això. Ell ens ha mostrat el camí per a una vida que, activa o passiva, pertany del tot a l´obra de Déu.
Agraeixo a tots i a cadascú en particular el respecte i la comprensió amb què heu acollit aquesta decisió important. Continuaré acompanyant el camí de l´Església mitjançant la pregària i la reflexió, amb aquella dedicació al Senyor i a la seva Esposa, que he intentat de viure fins ara cada dia i que vull viure per sempre. Us demano que em recordeu davant Déu, i sobretot que pregueu pels cardenals, que són cridats a una tasca tan important, i pel nou successor de l´apòstol Pere: que el Senyor l´acompanyi amb la llum i la força del seu Esperit.
Invoquem la intercessió maternal de Maria Verge, Mare de Déu i de l´Església, perquè ens acompanyi a cadascun de nosaltres i a tota la comunitat eclesial; a ella ens acollim, amb confiança profunda.
Benvolguts amics i amigues! Déu guia la seva Església, la sosté sempre, i especialment en els temps difícils. Mai no perdem aquesta visió de fe, que és l´única visió vertadera del camí de l´Església i del món. Que en el nostre cor, dins el cor de cadascun de vosaltres, hi hagi sempre la certesa joiosa que el Senyor és al nostre costat, que no ens abandona, que és a prop nostre i ens embolcalla amb el seu amor. Gràcies!
