Data: 25 d’octubre de 2026
Ahir, 24 d’octubre, vam celebrar la festa de sant Antoni Maria Claret. Aquest bon sacerdot, fundador de la família claretiana, va néixer l’any 1807 en una família dedicada a la indústria tèxtil. Amb disset anys va anar a Barcelona per perfeccionar els seus coneixements sobre la fabricació de teixits. Era un jove amb capacitat, inquietuds i ganes d’aprendre. Ell mateix reconeixeria més endavant que, durant aquella etapa, gairebé només tenia una cosa al cap: les màquines de teixir.
Quan era jove estudiava i dedicava moltes hores a millorar professionalment. Aquell afany de progressar l’ocupava i preocupava enormement, i també l’afeblia espiritualment. Potser en un moment d’esgotament extrem i d’ofuscació, unes paraules de l’Evangeli li van obrir els ulls : De què li servirà a l’home guanyar tot el món si perd la seva vida? (cf. Mt 16,26).
Aquelles paraules el van fer reflexionar profundament, tant que li van transformar la vida. Llavors va començar a comprendre que Déu el cridava. Va deixar enrere la vida que havia imaginat i va emprendre un camí que el portaria a ser sacerdot, missioner i arquebisbe. Aquell jove va deixar entrar Déu al seu cor. Déu el va transformar i va fer d’ell un gran missioner, que va fundar la congregació dels Missioners fills de l’Immaculat Cor de Maria (claretians) que es troba present en més de setanta països al món.
L’experiència de Sant Antoni Maria Claret ens pot ajudar a preguntar-nos: què ocupa avui el nostre cor? També nosaltres podem quedar absorbits per la feina, els estudis, els projectes, les preocupacions o el desig de progressar. Això és la realitat que vivim. Ara bé, correm el risc que ocupin tant d’espai que no ens deixin escoltar altres preguntes més profundes: qui som?, per a què vivim?, cap on anem?
La conversió de sant Antoni Maria Claret també ens mostra que Déu pot sorprendre’ns en qualsevol moment de la vida. De vegades, podem pensar que ja tenim el nostre camí perfectament decidit: hem fet plans, hem establert prioritats i sabem què volem aconseguir. Ara bé, potser aquesta vida no ens acaba d’omplir. Només Déu és l’únic que pot satisfer les nostres inquietuds més profundes, perquè, com expressa sant Agustí: Déu ens ha fet per a Ell i el nostre cor està inquiet fins que no descansi en Ell (cf. Confessions 1,1).
Benvolguts germans i germanes, la vida d’aquest sant ens convida a revisar les nostres prioritats. Aquell jove que a Barcelona només pensava en màquines de teixir va ser capaç d’aturar-se, escoltar la Paraula de Déu i preguntar-se què havia de fer amb la seva vida. Fem-nos també nosaltres aquesta pregunta i reflexionem. Enmig de tantes ocupacions i preocupacions, deixem un espai per a Déu. Potser descobrirem que ens està convidant a mirar la vida d’una manera diferent, amb il·lusió i esperança.
