Data: 19 de juliol de 2026
Durant unes setmanes hem estat reflexionant sobre diversos missatges del Papa Lleó en la seva visita al nostre país. Voldria reflexionar avui sobre alguns aspectes dels temes que el Papa ens va transmetre a l’Estadi Lluís Companys, a Montjuïc, el dia 9 de juny, i a la presó de Brians, el 10 de juny.
El Sant Pare va dialogar amb tres joves que li presentaren situacions de gran complexitat, ferides i vulnerabilitats de l’ésser, patiments en la mateixa carn, com són la depressió o els maltractaments, i el sentit del perdó també. El Papa acollí aquells testimonis escoltant amb atenció, amb la seva mirada d’amor, i amb el gest significatiu d’una abraçada.
Lleó XIV prengué com a eix de la seva reflexió la trobada de Jesús amb Nicodem segons l’evangeli de Sant Joan, recordant que tots som pelegrins en la nit, captaires d’amor, que cerquem un significat que pugui sostenir la nostra vida, els nostres dolors i patiments, les penombres de la nostra condició humana.
Ens recordà que no s’ha d’espiritualitzar el dolor “reduint-lo superficialment a la voluntat de Déu o a algun misteriós projecte seu”. Perquè Déu no vol el patiment humà sinó que el comparteix. I sobre el sentit del perdó constatà que no és fàcil, però que esdevé el camí de superació, tot demanant a Déu “que ampliï en nosaltres l’espai de l’amor precisament allà on estem ferits, que ens ajudi a reconciliar-nos amb nosaltres mateixos i amb aquesta part de la nostra història marcada pel sofriment, que lentament transformi el ressentiment en misericòrdia i compassió”.
En aquest diàleg amb el món del dolor, també posà el dit en la llaga sobre la responsabilitat humana, perquè “no podem atribuir a Déu allò que ha estat confiat a la nostra responsabilitat”. I per això va fer una crida a millorar el sistema sanitari per acompanyar i ajudar amb més dedicació les situacions de depressió que pateixen molts joves, o els sistemes de prevenció en els maltractaments i abusos.
Al Centre Penitenciari “Brians 1” la seva intervenció va ser una crida a l’esperança, a aixecar la mirada més enllà de la pobra realitat humana. “Encara que l’angoixa i la tristesa marquin alguns moments del seu camí, recordin que els errors de la vida no determinen la identitat d’una persona”, va dir Lleó XIV. I per això cal que «fem espai al Senyor en el nostre cor i busquem el seu rostre. Deixem-nos acompanyar pel seu amor. Aferrem-nos a ell, que ens convida contínuament a l’esperança i ens mostra un horitzó meravellós que cap barrera física ens pot impedir». I va acabar amb unes paraules que són sens dubte dites també per a nosaltres: «us convido a continuar somiant el somni de Déu. A cadascú els hi dic: Déu t’estima com ets, però et somia millor!»
Alcem, doncs, la mirada, perquè si ho pensem bé, qui no té ferides a la seva vida, qui no necessita perdonar i ser perdonat? Qui no ha experimentat el dolor més profund del cor en sentir-se decebut, traït o humiliat? Alcem la mirada a l’esperança autèntica que suposa mirar cap amunt, sí, però sense deixar de mirar el patiment del món.
